L’arribada del papa Lleó XIV ha tornat a encendre l’espinós afer del català a Catalunya, únic cas al món on la llengua d’un país està qüestionada pels immigrants que s’hi instal·len per viure amb millors condicions que al seu país d’origen. Aquesta vegada, el piròman ha sigut Faustino Mlegwa, rector de la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, un lloc de pregària i de concòrdia situat al barri del Raval. Mlegwa, original de Tanzània, fa vuit anys que va arribar a Barcelona i, escoltant-lo, tinc la sospita que no parla català perquè no li ha donat la gana, com tants progenitors dels orgullosament xarnegos que, després de seixanta anys, no saben dir ni un bon dia en la llengua de Salvador Espriu. Faustino Mlegwa, en canvi, parla un castellà collonut, en un barri d’immigrants provinents de molts països del món i portadors d’infinites llengües maternes, i després de sentir-lo dient, textualment, “som a Espanya i la llengua nacional és l'espanyol; per això, quan hom va a Espanya, fa servir la llengua que coneix per defensar-se i expressar-se”, puc afirmar que el rector de la parròquia de Sant Agustí no parla el català per una visió colonialista de la llengua. Al rector de la parròquia de Sant Agustí li molesta que es consideri normal que el Sant Pare faci una part del seu discurs en català a la Sagrada Família i amb Gaudí en cos present, unes declaracions que, en una qüestió tan sensible com és la llengua, no el diferencien gaire de qualsevol militant de Vox o de qualsevol desarrelat dels orgullosament xarnegos. Si aquest fos un país normal i amb una Església governada per una altra eminència que no fos Juan José Omella, Mlegwa hauria de demanar disculpes immediatament pel menyspreu cap als catalanoparlants i buscar parròquia a Queretes, Terol, poble on va néixer l’arquebisbe de Barcelona.
Si a la Catalunya de 8 milions el català és a l'UCI, a la dels 10 milions estarà enterrat
Si ets masoquista, ser català catalanoparlant és un dels plaers terrenals més grans que un ésser humà pot experimentar. Vagis on vagis, sempre trobaràs una pedra a la sabata per recordar-te que vius, per cornut i pagar el beure, en aquesta Espanya que ha fet de la immigració una arma de destrucció massiva de les llengües minoritàries. Una estratègia molt ben planejada pels poders fàctics de Madrid DF i els successius governs de l’Estat, amb la col·laboració impagable dels catalans que volen el reconeixement dels poders fàctics. I Mlegwa és l’exemple d’aquesta onada de negacionistes cercadors de mares pàtries, encara que ell sigui natal de Tanzània, país on parlen suahili, llengua que no prové del llatí vulgar, com l’espanyol que tant defensa. A un home com Mlegwa li hauria costat el mateix esforç parlar català que espanyol, però ja se sap que el poder de Déu és infinit, i no és casual que l’Església hagi escollit un negacionista de la llengua catalana per governar la fe de la gent d’un barri com el Raval. A tots aquests que lleven importància al tema de la llengua perquè és un problema menor en un món ofegat per problemes majors, sempre se’ls acaba veient, com es diu en llenguatge popular, el llautó.
En el fons, tots aquests acèrrims defensors d’una llengua en perill d’extinció com l’espanyola, tenen el carrer com a banc de proves. Fins al punt que han arribat a convèncer els nouvinguts que aprendre el català no serveix de res, i que es pot viure en una ciutat com Barcelona sense parlar la llengua autòctona. La diferència entre els castellanoparlants i els catalanoparlants és que uns poden viure 24 hores emprant la seva llengua, i els altres no, llevat que vulguis convertir la teva quotidianitat en una tortura. Ahir, per exemple, vaig anar a comprar a una carnisseria argentina, i quan vaig demanar en català quina carn em recomanaven per fer-la a la brasa en un forn Kamado, em varen mirar com es mira algú que ve a tocar-te els pebrots. No pel Kamado, sinó per la llengua. Som l’únic país al món on els nouvinguts imposen la llengua a parlar, com si ells fossin Hernán Cortés, el mite eròtic de Díaz Ayuso, i nosaltres els pobres indígenes a cristianitzar. Jo, pessimista de mena, crec que al català com a llengua emprada al carrer està condemnat a mort, i que els catalanoparlants desapareixerem com les llàgrimes en la pluja. A Catalunya, malauradament, no hi haurà cap Wounded Knee per ser recordats amb cert respecte. L’1 d’octubre ja és història.
La conclusió és que ens ha mancat capacitat de fer entendre als nouvinguts la idiosincràsia cultural d’aquest país sense estat, i ens ha sobrat seny, qualitat que agrada molt als que miren Catalunya com la gran mamella econòmica de l’Espanya del cafè per a tothom. Si haguéssim sigut més intolerants, moriríem més feliços. “Mira els bascos, sinó”, em diuen com a exemple. I quan em diuen això, sempre recordo les paraules que va dir Josep Fontana, en pla de conya, en una d’aquelles tertúlies postpartit del Barça que se celebraven al pis que tenien els pares a les Corts: “Els bascos sempre cauen millor perquè són castellans sense romanitzar”.
I a la indecència del rector Mlegwa, ara s’hi afegeixen els empresaris, en veu del seu predicador principal, Josep Sánchez Llibre. Foment vol més migració per fer créixer l’economia, la del món empresarial, la seva, sense pensar en les conseqüències socioculturals per a un país desarmat. Si a la Catalunya de 8 milions el català és a l'UCI, a la dels 10 milions estarà enterrat, amb tots els honors, als fossar de les Moreres. Allà, de nit, s’hi pixen els gossos i hi vomiten els que venen d’Erasmus.
Sembla una broma de mal gust que hàgim de demanar gairebé de genolls que el papa Lleó XIV digui unes paraules en català en la seva visita a Barcelona. Si Gaudí ressuscités, fotria fora del seu temple al rector Faustino Mlegwa, a l’arquebisbe Omella i, de passada, al Borbó.