De la darrera enquesta del CEO, independentment dels números de cadascú, se’n desprèn que —a dia que passi— el país quedarà tenallat entre el lerrouxisme del PSC i la popularització de les tesis sobre immigració d’Aliança. Entenc que els autors d’aquest informe hagin mandrejat abans de publicitar-ne les dades (més cuinades que un civet de senglar d’aquells que demanen moltes hores de xup-xup), perquè hi deu haver molta penya a les elits preocupada per la desaparició d’aquell centre polític sociovergent-catalanista que assegurava una alternança tranquil·la del poder dins dels termes castradors del règim del 78. Però les coses són com són i, degut al retorn del debat sobre la independència, resulta ben lògic que el socialisme viri cap a l’espanyolisme racial de Ciutadans i que els electors independentistes busquin un espai regit per nous polítics que encara no han tingut l’oportunitat de fotre’ls el pèl.
Del soroll resultant, en primer terme, he gaudit de valent llegint els articles de la convergentada, la qual s’ha apressat a comparar el partit de Sílvia Orriols amb Vox (pensant, suposo, que Santiago Abascal deu somniar amb la restitució de l’Estat català), o, amb prosa més nostàlgica, d’aquells hereus de CiU que voldrien salvar el llegat de Jordi Pujol com si fos aquella vaixella tronada de la iaia que guardes a casa per contrastar amb el minimalisme dels mobles moderniquis. Al seu torn, la majoria d’opinaires s’han disfressat de periodistes, indignats amb el fet que Aliança encara no hagi explicat el seu full de ruta per a la secessió; una voluntat cientifista que, dit sigui de passada, no vaig veure que els col·legues haguessin aplicat mai als alehops de Mas, Junqueras i Puigdemont. Però amb tot això cal ser benèvols, perquè la present agonia demostra que hi ha molta gent esporuguida per quedar-se sense sou.
En segon terme, he xalat com un napbuf veient alguns juntaires estrafent cara de sorpresa davant de l’auge espectacular d’Aliança. Tot això era difícil de saber, diuen fent aquella cara d’emprenedor amb carnet d’ESADE! En efecte, resultava molt difícil d’anticipar que —tard o d'hora— la gent es cansaria de coses com el "voteu-me que tornaré" del president Puigdemont. Com també era complicat predir que la conciutadania acabaria amb els picarols ben curulls d’indignació després d’admirar com el Molt Honorable 130 jurava que no investiria mai Pedro Sánchez ("algú a qui no li compraria un cotxe de segona mà") amb el resultat ja conegut. No es podia saber, oitant, que situar algú que no coneix ni Cristo i amb el carisma d’un plat de bledes com a alcaldable de la capital no acabaria de rutllar. Tampoc que, mercès a les interrupcions del catedràtic Rull al Parlament, Orriols sumaria vots a cada speech...
Tot això, si abandonem la ironia, no només era fàcil de saber..., sinó que calia ser la mar de ruc per no haver-ho anticipat. De fet, espero que els politòlegs del futur expliquin fil per randa com Aliança s’ha beneficiat d’una campanya gratuïta de dimensions oceàniques, gràcies a tots els partits catalans. Si pensem en el PSC, podem inferir que a Salvador Illa l’oposició contra Orriols ja li va bé; al capdavall, el president 133 és alumne del capatàs del PSOE i l’auge d’Aliança podria servir-li per generar un replegament de l’electorat d’Esquerra a favor d’allò que els cursis i els indocumentats en història anomenen "la lluita contra el feixisme" (si fem cas al CEO, l’estratègia no acabaria de funcionar). Però la situació de l’independentisme resulta més delirant; això de Junts és de traca, però també cal felicitar la tasca d’Esquerra a l’hora de convertir l’independentisme en simple crossa de sociates, caterva de genis!
Qui coi esperaven que creixés espectacularment en nombre de diputats, al darrer CEO?
Si hom pensa en tot això que he resumit amb gran esforç i mandra..., la pregunta s’imposa: qui coi esperaven que creixés espectacularment en nombre de diputats, al darrer CEO? Si hom s’ha dedicat a no voler tocar el tema de la immigració per no quedar malament ni semblar gaire racista, si tenim un Govern que ha volgut fotre la bòfia a les escoles mentre afirmava que no hi passava res de greu i si la majoria dels líders independentistes —després de tots els sacs de mentides dels darrers lustres— encara són els mateixos..., qui coi s’esperaven que havia de créixer? Però la cosa no s’acaba aquí, car no tingueu cap dubte que la classe política més analfabeta de la nostra història no rectificarà i li continuarà fent campanya de gratis a la senyora Orriols. Tant hi fot si la ripollesa amenaça demagògicament amb collonades com l’adveniment del califat o el retorn de bin Laden. De fet, ara només ha de saber esperar.
Com a abstencionista militant, condició que no penso canviar els dos pròxims comicis, tot aquest vodevil em sembla transcendental, sobretot perquè ajudarà a clarificar moltes coses. També espero que, una vegada perduts uns quants milers de sacs de vots més, juntaires i republicans es despertin de la migdiada per replantejar els seus lideratges. De fet, m’atreviria a dir que tot el pròxim cicle polític acabarà amb la majoria dels seus principals actors a l’atur, perquè —ara per ara— no existeix cap força política que tingui la complexitat de pensament ni la valentia necessària per liderar el país. Alguns pujaran, adaptant-se a la nova demagògia proteccionista d’Europa, i d’altres baixaran, perquè qualsevol artefacte polític català que es relligui al futur d’Espanya acabarà fracassant. Però el moviment d’aquesta amanida, creieu-me, serà d’implosió. Després de tot això, n’estic segur, podrem albirar coses noves...