Per a la investidura i la legislatura més complexa de les últimes dècades tocava blindatge i continuïtat. Al nou executiu no hi ha canvis disruptius ni un reloaded del govern bonic del 2018 perquè en un principi no n'hi podia haver. Els qui posen aquest matí a l'escalinata de La Moncloa no tenen els cent dies de gràcia i ni tan sols del minut de glòria. L'estrena de nou ministres, cinc de la quota socialista, respon més a perfils pròxims a Sánchez que a lògiques internes o territorials. L'únic del nucli dur que no ostenta una vicepresidència la té in pectore. Félix Bolaños s'asseu sobre el triangle de l'Estat. La Presidència, Relacions amb les Corts i la cartera de Justícia, el vèrtex pel qual passa la llei d'amnistia, des de la seva tramitació fins a la seva execució. Perquè una llei que no s'aplica, no existeix. I Bolaños estarà al capdavant de tot, inclosa la gestió de les friccions i disputes amb el sector conservador de la judicatura que s'ha alçat contra la llei, a més d'encarregar-se de l'explicació a Brussel·les.

Pel que fa als quadres triats, no hi ha gaires claus. Sánchez projecta el perfil de Pilar Alegría, que passa de la representació de Ferraz a La Moncloa. Recupera la cartera d'Igualtat, per a satisfacció d'una gran majoria de dones del PSOE. Reestructura Economia per anticipar la marxa de Nadia Calviño. La sortida de Miquel Iceta, estrateg totpoderós del PSC, per Jordi Hereu, manca de lectura interna de cara a les eleccions catalanes, on Salvador Illa manté el protagonisme. La ministra navarresa, Elma Saiz, de Seguretat Social pot llegir-se com un gest a les negociacions amb el PNB per al traspàs de competències i autogovern, entre les quals, la gestió de la Seguretat Social. I més enllà de la sintonia territorial, el PNB ha assenyalat les nombroses carteres de competències transferides, des de Joventut i Infantesa a Habitatge.

L'Executiu té una dinàmica de legislatura molt complicada: de moment, s'enfronta a tres crisis vitals d'aquí a les europees

El dia en què pren possessió el nou govern es qualifica la proposició de llei a la mesa del Congrés, el pas zero perquè la tramitació de l'amnistia tiri endavant. La llei ho marcarà tot d'aquí a les europees. Hi ha diverses turbulències immediates. L'Executiu haurà de respondre a la utilitat de la coalició progressista. "Les circumstàncies són les que són", deia Sánchez en la investidura. El pacte entre Sumar i PSOE no té mesures estrella. Encara sent continuista com el nou govern, necessita donar alguna cosa a canvi als votants. En els pròxims Consells de Ministres ho veurem.

A partir d'aquí, el PSOE ha d'evitar una espiral de debilitat. Que la pressió per les cessions els portin a ser més impopulars i aquesta impopularitat a més cessions que no puguin explicar als seus votants. Perquè això va d'acontentar electorats i n'hi ha massa en joc. Després hi ha les tensions amb Junts que es van deixar veure en el discurs després del pacte de Carles Puigdemont i per la portaveu, Míriam Nogueras, en el discurs d'investidura. Una part responia a l'escenificació abans de votar, una altra al recordatori de 'no ens deixarem enganyar'.

Quant a Sumar, les cinc carteres i els seus titulars tenen perfils per a una bona gestió, enfosquides per la batussa amb Podemos. La sortida de Nacho Álvarez és la conseqüència d'una ruptura que ve de fa temps. Era l'únic membre dels morats mantenint ponts, ha estat lleial al partit, discret, excel·lent gestor. La seva sortida exemplifica l'absència d'un sol fil conductor entre Podemos i Sumar. Yolanda Díaz ha optat per deixar-los fora des de l'inici i els incentius de Podemos per no entrar eren molts. L'estratègia dels morats passava per no acceptar cap ministeri. El vet a Irene Montero estava ja superat quan Ione Belarra va acceptar entrar en la coalició i van triar des d'aleshores ser l'oposició d'esquerres al govern. Des d'allà, intentaran arrossegar Bildu i ERC a l'esquerra, formar un bloc de governabilitat i oposició alhora.

L'Executiu té una dinàmica de legislatura molt complicada. De moment, s'enfronta a tres crisis vitals d'aquí a les europees. Una llei d'amnistia que no l'atropelli, una coalició que materialitzi un programa progressista amb una majoria econòmica conservadora al Parlament i les protestes socials. El descontentament català que va aixecar l'Estatut, l'ha aconseguit despertar el PP a la resta del país impulsant un corrent que busca la inestabilitat i caiguda del govern. El repte més difícil que engloba tothom passa per recuperar el carrer. Després de sumar una majoria parlamentària, al govern espanyol li falta aconseguir la majoria social.