No fa gaire, aquest mes d’abril passat, el quibuts Gvulot s’enorgullia de ser el primer assentament agrícola que, el 1943, s’havia establert al Negev, a Israel, i ho celebrava amb un lema ben eloqüent: “80 anys transformant el desert”. El 1948 Israel proclamava la independència i en aquests setanta-cinc anys que han transcorregut —que just es compleixen diumenge— el país ha convertit el desert i les terres àrides en què s’aposenta en un territori fèrtil d’on prové bona part dels aliments que consumeix. I el que ha fet possible el miracle que del desert en surtin fruites i verdures és l’aigua.

Aquelles mateixes dates, a Catalunya, després de mesos i mesos de sequera que en realitat s’arrossegaven de feia anys, agricultors i ramaders coneixien la notícia que es quedaven sense aigua per regar i que, en conseqüència, veurien les collites de cereals destruïdes —amb prou feines es podria salvar alguna cosa per alimentar el bestiar— i en el cas dels productors de fruita ves a saber si els arbres també. Tot plegat amb pèrdues multimilionàries que no tan sols contribuirien a un nou encariment del preu dels aliments, sinó que potser farien que molts pagesos es veiessin obligats a replantejar-se el futur i decidissin abandonar definitivament l’activitat. I això mentre les restriccions per a piscines, camps de golf i banyeres dels allotjaments turístics són mínimes.

El contrast entre les dues realitats és d’escàndol. Catalunya no resisteix en aquest camp —i en altres tampoc— la comparació amb Israel, i la pregunta és què s’ha fet durant aquests mateixos anys per arribar a aquest punt. La resposta no és gens difícil d’endevinar: res. Mentre Israel treballava per treure aigua d’on fos i aprofitar-ne fins a l’última gota, Catalunya s’embolicava en grans proclames polítiques, però era incapaç d’emprendre la més mínima acció per avançar-se a un maldecap que es veia clar que tard o d’hora acabaria esclatant. La falta d’aigua no és d’abans-d’ahir. Cert que el canvi climàtic n’ha agreujat les conseqüències, i més de pressa del que tothom podia imaginar, però fa temps que es veia a venir que la sequera es convertiria en un dels problemes més greus, si no el més greu, que Catalunya hauria d’afrontar. La del 2008 va ser un avís, però com que es veu que va funcionar la invocació a la Moreneta de tot un conseller teòricament comunista de Medi Ambient com ho era Francesc Baltasar i al final va ploure no es va prendre cap mesura per evitar que la situació es reproduís, com si res no hagués passat.

Que avui, en definitiva, Catalunya no pugui fer front a la sequera que pateix, per greu que sigui, és responsabilitat de tots els governs, de tots els colors polítics, que ha tingut la Generalitat des de 1980 que no han sabut preveure una situació de la qual ara costarà molt sortir

Catalunya no ha apostat decididament per fer servir l’aigua del mar, per car que sigui el funcionament de les dessaladores —pitjor és no tenir aigua, com s’està comprovant—, per reaprofitar les aigües depurades o per emmagatzemar els excedents els anys que n’hi ha hagut. Però no tan sols això, sinó que durant tot aquest temps es calcula que ha malbaratat una quarta part de l’aigua potable disponible purament i simple pel mal estat de les canonades que la transporten, amb fuites arreu del territori que cap administració, ni la Generalitat ni els ajuntaments afectats, no ha estat capaç d’arreglar. I el més greu encara és que això succeeix ara mateix, es llença l’aigua, sense que ningú hi posi remei. A sobre, també se n’ha malgastat en camps de golf i piscines privades en els habitatges de suposat alt standing que s’han construït sense solta ni volta pertot arreu. El resultat és un còctel perfecte perquè el problema es cronifiqui.

Israel, en canvi, malgrat que les zones àrides i desèrtiques ocupen més de la meitat del territori i que els recursos hídrics són escassos, ha desenvolupat tecnologies per fer possible l’estalvi d’aigua, la més popular de les quals és sens dubte el reg gota a gota, que s’ha estès arreu del món. També recicla el 90% de les aigües residuals domèstiques per regar camps. Això ha facilitat un desenvolupament intensiu de l’agricultura que ha permès que el país sigui pràcticament autosuficient en la producció d’aliments i que les seves principals exportacions incloguin fruita i verdura. A més, té cinc plantes que tracten l’aigua del mar i subministren el 75% de la que arriba a les llars i n’hi ha dues més en construcció, de manera que quan entrin en funcionament el 90% del consum domèstic i industrial es farà amb aigua marina dessalada. Israel, de fet, és líder mundial en conservació d’aigua, perquè en realitat ha aconseguit tenir-ne més de la que necessita, i també en ús per càpita d’energia solar. Tot plegat fa que els efectes del canvi climàtic, que hi són, no es notin tant.

Tan difícil és procedir amb un mínim de racionalitat, ni que sigui copiant el que altres fa temps que fan i fan bé? Doncs pel que es veu, sí. A Catalunya ara tot són lamentacions i corredisses, però com que no s’ha actuat quan tocava, com que no s’ha planificat mai res, ara se’n paguen les conseqüències. Perquè és catastròfic que la pagesia que s’abasteix del canal d’Urgell es quedi sense aigua, però és que resulta que en tota aquesta àrea el reg encara es fa per inundació dels camps, no amb sistemes eficients com l’aspersió o el gota a gota. Com fatídic és també que després de tants anys clamant pel canal Segarra-Garrigues resulti que quan es té no es pot utilitzar per falta d’aigua. Són les grans paradoxes que exemplifiquen com s’han fet i es fan les coses en aquest país. Els problemes no es resolen demanant sempre empara a la Moreneta perquè plogui.

Que avui, en definitiva, Catalunya no pugui fer front a la sequera que pateix, per greu que sigui, és responsabilitat —a més de l’administració espanyola en la part que li toca— de tots els governs, de tots els colors polítics, que ha tingut la Generalitat des de la recuperació de l’autonomia el 1980 i que no han sabut preveure una situació de la qual ara costarà molt sortir, si és que encara és possible. Gràcies a tots ells, Catalunya està amb l’aigua al coll. Climàticament parlant, i també políticament, que és el que en el fons condiciona el dia a dia de la vida del país.