Pedro Sánchez s’equivoca. Li falta cultura política. Li convindria haver llegit Marx, ja que és secretari general d’un partit que arrenca d’aquesta tradició. O almenys Weber i s’estalviaria tanta rotunditat. Totes les societats estan dividides, senyor Sánchez! Per raons de classe, de gènere, de generació, “per casta”, com van posar de moda els populistes espanyols, etc. Les persones es mobilitzen per interès, no en un sentit material, sinó com a expressió de l’ideal que dicta els valors que cadascú sosté per millorar la nació. Suposo —o almenys així ho espero— que Pedro Sánchez no té res en comú amb els 300 franquistes que van victorejar Franco al Valle de los Caídos. I tot i així, aquella colla de rancis, nostàlgics de la dictadura, són tan espanyols com els militants del PSOE o tota la trama corrupta del PP (suposadament, vull dir) i els antics “indignats” seguidors de Pablo Iglesias.

Fa més de dos anys vaig escriure un article, “Parlem clar”, en què afirmava, parlant dels unionistes i dels independentistes, que “tots som catalans, evidentment, però la idea que repetim de manera mecànica que 'som un sol poble' és absolutament falsa”. Puc entendre el valor que tenia afirmar-ho quan Josep Benet va posar en circulació aquesta idea. La necessitat d’avançar en la “reconstrucció nacional”, amb una immigració que es va haver d’assimilar sense cap estructura institucional que permetés transmetre la llengua i la cultura catalanes, reclamava vies substitutòries per preservar la continuïtat del país, de la nació sense Estat, sota el jou de la dictadura. Va ser l’excepcionalitat, la derrota republicana, la desaparició de les institucions, allò que va obligar a tirar d’imaginació. Si haguéssim tingut un Estat no hauria calgut recórrer a una idea que apel·lava a un voluntarisme que s’inspirava més amb mossén Batlle que en Renan. I, malgrat tot, malgrat els dèficits, l’experiment ha sortit més o menys bé. Tant, que precisament per això va sorgir Ciutadans, un partit inspirat per escriptors catalans en castellà que sentien amenaçat el “seu” mercat.

Si donem per bona la tesi de Pedro Sánchez sobre l’existència d’una Catalunya dividida i enfrontada que caldria que caldria que es posés d’acord internament abans de dialogar amb el “seu” Estat, el resultat és extraordinari. En el subconscient de Sánchez Catalunya és un país a part d’Espanya. Si Sánchez considerés que tots els catalans —els que formen aquest “sol poble” idealitzat pels autonomistes i pels unionistes— són espanyols, immediatament hauria de reconèixer que Espanya tampoc no és un sol poble i que la crisi catalana és la demostració més diàfana que la societat espanyola està dividida. Massa complicat i sofisticat per a un home a qui, sembla ser, un “negre” va escriure-li la tesi i que no s’adona que no pot anar a un hospital a visitar un policia ferit i passar dels “catalans/espanyols” ferits a les manifestacions. Si ho fa, i, a més, un guardaespatlles exhibeix un subfusell com si estigués als carrers de Beirut, és perquè considera que la meitat dels catalans són “estrangers”. Amb el seus actes demostra que la voluntat de “separació” dels catalans que no es “comporten”, que no són com ell voldria que fossin, està ben instal·lada en el seu cervell.

Un article poc conegut de Josep Fontana és un que va publicar fa anys amb el títol “Contra la unanimitat”. Hi deixava clar que ni les persones ni els pobles, ni tampoc els científics socials ni els observadors, són sempre del mateix parer. Els divideix la projecció de la imatge del que voldrien ser. És un argument molt senzill, però molt important, perquè és el fonament de la democràcia. És el contrari del totalitarisme. Si Sánchez sabés distingir entre “poble” i “Estat”, que vulgarment es tradueix com a “país” (Errejón sí que ho sap fer), llavors potser ens posaríem d’acord. Des del segle XVI que s’empra el concepte “interès nacional” per designar el conjunt de projectes d’acció política que els dirigents d’un Estat es proposen en l’àmbit econòmic, social, legislatiu, etc. Quan una societat és democràtica, pluralista i la llibertat és el motor de l’acció, ni els pobles són unànimes, ni els grups polítics tampoc. L’essència progressista del liberalisme és aquesta: fer de la llibertat la raó de viure. Quan la nació no és lliure, advertí Camus a la joventut francesa el 1958, el socialisme no allibera ningú i sotmet tothom. Seixanta i tants anys després, seguim igual.

La joventut d’ara és possible que no hagi llegit Cervantes però sap que potser haurà d’anar a la presó si vol ser lliure. La llibertat és l’únic bé pel qual val la pena lluitar

Els unionistes, els autoproclamats constitucionalistes, han trencat el consens de l’època de Josep Benet. Van començar-ho a fer molt d’hora, després del cop d’estat de 1981, que si bé no va triomfar de la manera com havia planificat Alfonso Armada, el rei Juan Carlos, el PSOE i la UCD van aconseguir sortir-se’n a la pràctica. La joventut, que ha crescut en un ambient de negació permanent, ja no mitifica el “consens” com fan els vells. La Catalunya del 2019 no té res a veure amb la del 1976. Per començar, el jovent català que defensa al carrer la llibertat —i la independència— és xarnego i a la vegada catalaníssim. El padró municipal dels més de nou-cents municipis de Catalunya són una demostració que aquest país, Catalunya, és mestís, barrejat. A més, també és plural perquè és una societat profundament democràtica. Les transformacions socials i les frustracions polítiques d’aquests anys han provocat, per tant, que s’hagi anat ampliant el nombre de catalans que ha arribar a la conclusió que per assegurar l’interès nacional cal disposar d’un Estat propi, atès que el que tenen els va en contra. Les declaracions de Sánchez i les seves vingudes a Catalunya en són la prova. El que reclamen aquests catalans, i el govern els nega, és decidir democràticament el futur. I és que si una multitud no aconsegueix articular-se políticament, està condemnada a fer de públic d’un gran espectacle que qualsevol guspira converteix en foc.

Les declaracions de Pedro Sánchez donen per fet que almenys la meitat dels catalans no són espanyols, i no perquè els independentistes majoritàriament no se’n considerin, si no perquè és ell qui els exclou. Quan el sento fer aquesta mena de raonaments recordo el que un dia em va escopir a la cara, com qui diu, la cap del PP a Girona, Concepció Veray: “Si els independentistes no voleu seguir a Espanya, marxeu de Catalunya”. El jueus tampoc no eren alemanys, ni polonesos, segons els nazis. “Por la libertad, así como por la honra —li diu Don Quixot a Sancho— se puede y debe aventurar la vida”. La joventut d’ara és possible que no hagi llegit Cervantes però sap que potser haurà d’anar a la presó si vol ser lliure. La llibertat és l’únic bé pel qual val la pena lluitar. El fet de cercar-la ja ens fa lliures.

Bernat Dedéu
Opinió Als joves Bernat Dedéu