Espanya ens roba! Això ho saben tots els catalans que no estan narcotitzats per Tele 5 o Antena 3. Espanya ens empobreix, per tant. Ara, a més, també sabem que el govern del PP vol imposar-nos un model social reaccionari. I és que la setmana passada, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs de l'Estat contra la llei catalana que garanteix l'accés sanitari universal. L'alt tribunal espanyol suspèn la vigència i l'aplicació dels articles impugnats de la normativa, a l'espera que hi hagi una sentència definitiva. De què serveix tenir un Parlament autonòmic si el Tribunal Constitucional, a instàncies de l’Estat o dels partits unionistes, es passa el sant dia impugnat lleis catalanes? L’autonomia és una trampa. S’ha convertit en la ratera que ofega la democràcia. Especialment a Espanya, on el “Govern” dels jutges es permet el luxe de vetar candidats a la presidència de la Generalitat, fa política mitjançant resolucions judicials i destrueix el poder legislatiu català a cop d’impugnacions i suspensió de lleis i normes.

Aquesta llei, que pretén garantir l’accés sanitari universal, va ser aprovada pel Parlament de Catalunya en ple procés d’autodeterminació, cosa que desmenteix els que critiquen la passivitat legislativa del sobiranisme, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l'assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d'acreditar-ho és l'empadronament. Diria que és una llei ètica. Socialment necessària. El nostre temps ja no és aquell on predominava la caritat que oferia l’Església. La nostra societat es fonamenta en uns principis de solidaritat i fraternitat que proporcionen drets i deures a les persones, fins i tot si no són ciutadans del país o hi viuen de forma irregular. Però el Tribunal Constitucional espanyol, que em fa l’efecte que deu ser un dels més actius del món, i això indica que vivim en un Estat en constant anomalia, no ho creu així. A finals del 2017 ja va declarar inconstitucional el decret llei de la Generalitat Valenciana que pretenia que fins i tot els immigrants irregulars poguessin tenir accés a l’atenció sanitària.

L’autonomia és una trampa. S’ha convertit en la ratera que ofega la democràcia

El Tribunal Constitucional llavors va argumentar que la normativa bàsica estatal tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d'accés a les prestacions sanitàries que no atengui els conceptes d'assegurat o de beneficiari establerts a la Llei 16/2003 de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut. Sempre és el mateix. L’Estat està organitzat autonòmicament i el Ministeri de Sanitat és una gran carcassa gairebé buida, però és l’Estat el que pretén imposar les normes. N’hi ha per llogar-hi cadires. L’Estat de les Autonomies és una mera enganyifa, un decorat, que està molt lluny de l’estructura federal que impera als EUA, per posar un cas. El dia de l’aprovació de la llei catalana d’accés a la sanitat, l'aleshores conseller de Salut, Antoni Comín, va destacar que la llei “restaura la universalitat perduda”, en al·lusió al decret que va aprovar el 2012 el govern espanyol que deixava sense cobertura gratuïta les persones immigrades en situació irregular. La llei establia que per acreditar la residència a Catalunya i tenir accés a la sanitat pública només calia estar empadronat. El 2012, el govern espanyol va establir la necessitat de ser beneficiaris del sistema nacional de salut de l'Estat per poder accedir-hi i això deixava fora tots aquells immigrants en situació irregular. El Govern català va emetre una instrucció en resposta a la norma estatal que garantia l'accés en gairebé tots els supòsits però que establia una carència de tres mesos d'empadronament.

Avui Comín és a l’exili mentre Rajoy, l’M. Rajoy de les llibretes de Bárcenas, continua al capdavant de l’Executiu espanyol i del partit amb més casos de corrupció d’Europa. El PP és un partit de corruptes i cleptòmans, presumptament, que s’aferren a l’Estat com els ionquis a l’heroïna. El PP s’ha beneficiat del control de l’Estat i ha anat desfigurant un sistema autonòmic que, llevat del País Basc, Navarra i les Illes Canàries, sempre ha estat dèbil. Les lleis de bases han anat recuperant la competència que UCD, PSOE i PP havien cedit a les autonomies mitjançant negociacions bilaterals. I això no obstant, el TC va deixar clar des d’un bon començament (sentència 4/1981, de 2 de febrer), que autonomia no volia dir sobirania i que s’havia d’assumir la versió jacobina del principi d’igualtat de drets i deures dels ciutadans en tot territori de l’Estat.

De què serveix el Parlament de Catalunya si no pot legislar segons els criteris de la majoria? 

De què serveix el Parlament de Catalunya si no pot legislar segons els criteris de la majoria? A Catalunya ara mana un partit insignificant, dirigit per un personatge inculte i xenòfob, simplement perquè al Congrés dels Diputats el PP té majoria relativa. La sobirania de Catalunya no cap ni en l’Estatut ni en la Constitució. Des que el 2012 el Govern català va emprendre el camí sobiranista, es veu que Mariano Rajoy va decidir denunciar tota mena d'actuacions, des de la declaració de ruptura amb Espanya fins a les lleis de pobresa energètica i d'horaris comercials, d’accés universal a la sanitat, etc. No hi ha hagut una setmana sense recurs o sense una sentència del Tribunal Constitucional contra alguna de les lleis aprovades pel Parlament. El veto del govern del PP, amb el silenci còmplice del PSOE, i l’adhesió entusiasta de Cs, l’extrema dreta nacionalista que ho cremaria tot, ha estat permanent. Quan l’abril del 2016 l’alt tribunal espanyol va tombar la llei que prohibia el fracking en l'exploració i l’explotació dels jaciments d'hidrocarburs, Joan Coscubiela, aquell personatge tan bel·ligerant amb el sobiranisme que era aplaudit al Parlament per la dreta i l’extrema dreta unionista, va reconèixer que “el Tribunal Constitucional ha tornat a demostrar fins a quin punt hi ha un procés de marxa enrere reaccionari quant al model d'Estat, [ja que] darrere d'aquesta sentència hi ha una cosa que no s'ha d'oblidar: la recentralització de les competències de l'Estat en detriment de les que tenen les comunitats autònomes”. Certament.

Espanya ens roba i ens empobreix. Demà s’escau l’U de Maig, diada reivindicativa per excel·lència dels drets socials, és més urgent que mai que Catalunya s’independitzi d’aquesta Espanya decadent i socialment injusta. “... prou passes endarrere, amunt la revifalla!, tornem al primer dia de revolució” —diuen uns versos del poema que Joan Brossa va dedicar a la jornada dels treballadors—. Encetem la Primavera republicana. La independència és una oportunitat per constituir una República que segueixi apostant pels drets socials i per restituir la democràcia que el govern, la policia i els jutges espanyols estan convertit en una presó immensa. Ja ho deia Jean Jacques Rousseau, el filòsof il·lustrat, “es pot adquirir la llibertat, però un cop s’ha perdut no es torna a recuperar”. Defensem la llibertat, doncs, i fem República i Govern alhora. Recuperem les institucions i avancem cap a la ruptura amb Espanya.