Estic molt content per l’absolució del major Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i els màxims càrrecs d’Interior per sota del conseller, Pere Soler i Cèsar Puig. Tots els demòcrates han d’estar contents per aquesta absolució davant l’Audiència Nacional, un tribunal especial que no té comparació amb cap altre a Europa i que és hereu directe —cal recordar-ho sempre— del Tribunal d’Ordre Públic franquista. La dictadura cueja als jutjats i entre les forces d’ordre públic. Sigui com sigui, m’alegra aquesta absolució, com també em vaig alegrar que l’activista Tamara Carrasco fos absolta per l’Audiència de Barcelona de l’acusació infundada d’estar al darrere de l’organització dels talls dels CDR durant la Setmana Santa del 2018. En aquesta sentència, a més, i això sí que era una novetat, la jutge va criticar durament la investigació feta per la Guàrdia Civil.

Més val no cantar victòria. La fiscal provincial de Barcelona, Concepción Talón, que depèn de la Fiscalia General que nomena el Ministre de Justícia, ja ha presentat recurs contra l’absolució de Tamara Carrasco. Amb la cúpula d’Interior faran el mateix. Fins ara la Fiscalia ha recorregut totes les resolucions judicials relacionades amb el procés que li han anat a la contra. L’Estat, en la versió que sigui —incloent-hi el govern més progressista del món—, està decidit a acabar amb l’independentisme mostrant-se implacable en l’exercici de la repressió. És una estratègia de desgast per veure quants dirigents de l’1-O se’n desenganxen i retornen a la “normalitat” que reclamen els poders fàctics de Catalunya. Tot i que els noms es repeteixen, cada dia es publica un article d’algun dels implicats en els Fets d’Octubre del 2017 entonant un mea culpa o per denunciar que Carles Puigdemont ha entrat en una perillosa deriva populista. Es veu que ara el populisme ho és tot per als que tenen por. La por és un torbament que sobrevé en presència d’un perill real o imaginari i per a qui té por, tot són sorolls.

La policia catalana, juntament amb l’establishment del règim del 78, representat pel poder econòmic, els partits unionistes i les cúpules dels antics sindicats majoritaris, són el darrer mur de contenció per intentar aturar l’onada independentista

Tot i l’alegria que sento per l’absolució de la cúpula d’Interior, no em vull fer trampes al solitari. Trapero, que es va fer famós per engegar a dida un periodista rebec arran dels atemptats del 17-A, és, per damunt de tot, un policia que l’octubre del 2017 no tan sols no va participar en l’organització del referèndum, sinó que no compartia els plans del Govern d’ERC i Junts, si és que encara podem anomenar-los així, per declarar la independència de Catalunya. Al contrari, durant el judici de l’1-O ja va explicar el que després ha estat l’eix de la seva defensa. Una cosa és que decidís que els Mossos actuarien proporcionalment als desordres que hi hagués, emparant-se en els tribunals, i una altra que estigués disposat a sumar-se a l’independentisme. Per certificar-ho, el major i els seus col·laboradors van explicar que tenien un operatiu preparat per detenir el president i tots els consellers si rebien l’ordre des d’un jutjat. Hem de creure’ls, perquè un argument com aquest, que és de gran calibre, no pot ser una mentida. Cal concloure, per tant, que es va intentar la secessió sense els Mossos. La pregunta pertinent és: llavors per què l’Estat es va cebar amb Trapero? En primer lloc perquè per fer creïble la fantasia de la rebel·lió calia que algú empunyés una arma. Els irlandesos de l’aixecament de Pasqua del 1916 anaven armats i per això van executar-los sense miraments. L’octubre del 2017, el president i els consellers a la butxaca només hi duien el passaport. Però l’Audiència també s’hi va acarnissar perquè Trapero no es va plegar a les ordres de Diego López de los Cobos, el guàrdia civil feixista —seguint l’estela del seu pare, candidat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977— que va venir a Catalunya a dirigir la repressió.

El cas del major Trapero i la cúpula policial ens hauria de fer pensar una mica sobre el futur full de ruta de l’independentisme. La controvèrsia entre ERC, la CUP i Junts sobre eixamplar la base, arribar al 50% o qualsevol altre d’aquests debats bizantins que omplen el temps de les tertúlies, és falsa. Davant un estat com l’espanyol, només eixamplant l’esquerda, per utilitzar la metàfora del vicepresident del Parlament Josep Costa, serà possible debilitar l’Estat per obligar-lo a negociar. Però internament ens queda molta feina per fer. La primera és, precisament, què fer amb els Mossos d’Esquadra. La policia catalana, juntament amb l’establishment del règim del 78, representat pel poder econòmic, els partits unionistes i les cúpules dels antics sindicats majoritaris, són el darrer mur de contenció per intentar aturar l’onada independentista. Entretenir-se amb el debat sobre la base és eludir el principal problema que té l’independentisme: com acabar a Catalunya amb la influència i el predomini de la generació del règim del 78 en les estructures —i les infraestructures— a mans de l’Estat.

L’amor sobtat pels Mossos l’estiu del 2017, les flors que els ciutadans els llançaven pels carrers per la ràpida actuació davant el pitjor atemptat islamista ocorregut a Catalunya, va fer que algú confongués les flors d’agraïment amb els clavells, símbol de la llibertat, que els militars portuguesos exhibien en els fusells que tanmateix estaven disposats a utilitzar per enderrocar la dictadura. El 25 d'abril del 1974 van morir quatre persones, totes a mans de la policia política salazarista. Els revoltats tenien ben calculats els riscos i un full de ruta real. Aquest és el primer requisit per redreçar el camí. La qüestió judicial va desmuntant-se a poc a poc.