Si el 30 de gener el president del Parlament, Roger Torrent, hagués convocat el ple d’investidura, avui tindríem Govern. Potser el president no seria Carles Puigdemont perquè el govern espanyol hauria impugnat l’elecció, però ja tindríem Govern, presidit per algú altre. Si el 23 de març la CUP no s’hagués abstingut en el ple d'investidura de Jordi Turull, avui tindríem Govern. És gairebé segur que Turull hauria estat empresonat l’endemà, però hauríem obert la porta a tenir un Govern, presidit per un altre diputat. Ben mirat, el jutge Pablo Llarena només ha interferit directament en les dues ocasions que s’ha intentat investir Jordi Sànchez, el 12 de març i el 13 d’abril. Tot i que en la segona ocasió el president Roger Torrent va enviar un escrit al Tribunal Suprem espanyol amb la convocatòria del ple i la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que instava el Regne d’Espanya a “prendre totes les mesures necessàries” per a garantir els drets polítics de Sànchez, Llarena va tornar a denegar el permís a Sànchez, empresonat a Soto del Real des del 16 d'octubre. Per tant, comencem per no enganyar-nos.

En l’interval entre una investidura frustrada i una altra, la situació política ha canviat molt. L’Estat ha endurit la repressió amb l’empresonament d’una part dels antics consellers, els que es mantenien actius en política, i ha propiciat l’exili d’altres. Però és que, a més, ha volgut fabricar un relat sobre la violència a Catalunya incriminant els CDR. Com es va poder constatar per enèsima vegada en la manifestació el 15 d’abril, els demòcrates, i en particular els independentistes, són gent pacífica que canta i balla mentre reivindica la llibertat dels presos polítics. Afirma Miquel Iceta que la societat catalana està dividida, que hi ha catalans que se senten exclosos de la nació pels independentistes, però la veritat és que a Catalunya només els independentistes són perseguits per les idees que defensen. “No pot ser jutge i víctima [del procés]”, va retreure Sànchez al jutge Llarena. Ho va argumentar subratllant que Llarena ha utilitzat la primera persona del plural en les últimes resolucions. Tots els unionistes que se senten ofesos pel procés, primer haurien de passar pel mecànic per comprovar què han fet per defensar la llibertat d’expressió i el dret dels independentistes a propugnar la separació d’Espanya. Cap demòcrata pot mirar cap a una altra banda.

És l’hora d’activar el tic-tac del mecanisme que posi fi al 155 amb la investidura d’un president autonòmic provisional que sigui lleial a Carles Puigdemont

El periple de Carles Puigdemont per Europa i la seva detenció i alliberament, encara que sigui provisional, a Alemanya han consolidat el seu lideratge. Tothom sap que Puigdemont és el president de Catalunya. A més, l’aparença de legalitat que es va voler donar a la seva destitució, mitjançant un article de la Constitució, ha quedat en el no-res gràcies a les interlocutòries del jutge Llarena, que són tan descarnades i explícites que ningú ja no dubta de les intencions que amaguen les destitucions i les detencions. Puigdemont serà el que és mentre la majoria sobiranista ho vulgui. Ja no li cal presidir l’autonomia, que no és res més que el resultat del règim del 78. Té raó Juan-José López Burniol quan diu que l’única sortida a l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya és que l’Estat promogui una consulta. Ell defensa que sigui per ampliar l’autonomia. Aquí és quan el notari s’erra. La consulta ha de ser sobre la independència. No pot ser d’una altra manera després del que ha passat. Si els unionistes volen intentar convèncer la ciutadania perquè voti que no a la separació de Catalunya plantejant el desenvolupament de l’autonomia en el sentit que proposava Burniol en el seu darrer article, perfecte. A qui li vingui de gust que s’ho empassi.

Entretant aquesta consulta no es pugui celebrar, ha arribat el moment que els sobiranistes evitin caure en l’error del jugador de pòquer novell, que es pensa que doblant l’aposta guanyarà. De moment, el sobiranisme està guanyant, malgrat les baixes —vull dir dels exiliats i els presos—, i s’ha de proposar recuperar la direcció del govern autonòmic, diguin el que diguin els llepafils. És per això que és l’hora d’activar el tic-tac del mecanisme que posi fi al 155 amb la investidura d’un president autonòmic provisional que sigui lleial a Carles Puigdemont, el nostre president. Ho hauríem pogut fer abans si ERC i la CUP haguessin tingut més vista. Tant és. No esgotem ara el temps i més aviat que tard triem qui ha de reflotar el que encara està ocupat pels funcionaris i ministres de l’Estat. La Generalitat és un bastió que el sobiranisme no pot perdre de cap manera. És una forma més de fer República. A més, quan has guanyat l’eliminatòria, per què has de repetir-la? Només l’equip que ha perdut el partit vol que es torni a jugar. Lamento decebre Soraya Sáenz de Santamaría i els que s’escandalitzen quan ressalto que estem en guerra, perquè, com diu ella, ho estem. Tot i que jo ho plantejo al revés, té raó la vicepresidenta espanyola quan assegura que “això és una batalla, que de vegades semblarà que guanyin [els unionistes], però la guanyarem nosaltres perquè la democràcia està del nostre costat”. Fem Govern d'una vegada per dirigir aquesta i altres batalles i guanyar-les. Per als sobiranistes l'única victòria és la independència.