Em diran que estic boig. Que la pandèmia obligarà els independentistes a deixar enrere l’objectiu d’obtenir la independència tan aviat com sigui possible. No s’ho creguin pas. La gestió de la crisi sanitària ha enfrontat el govern català amb el govern d’Espanya d’una manera molt clara. Per començar, les disputes han estat, diguem-ne, de política sanitària. Tot i la centralització imposada per l’estat d’alarma, al final Quim Torra va aconseguir que el duet Sánchez-Iglesias entengués que calia un confinament total per tallar en sec l’expansió del contagi. Els dubtes i els retards del govern espanyol han col·locat Espanya al capdavant del rànquing de morts per milió d'habitants. Espanya no mata, però sí les decisions del seus governants. Les coses són com són.

Ara sembla ser que tornem al principi, ja que el govern espanyol ha decidit, unilateralment, suprimir el desconfinament total contra el criteri del Govern i de la comunitat científica, que reclama que continuï almenys fins a finals del mes d’abril. Els experts més prestigiosos ho recomanen, però el duet Sánchez-Iglesias s’ha deixat guanyar per les patronals espanyoles, que frisen per tornar a produir a costa del que sigui, i han anul·lat el confinament. Espanya és així: reclama diners a Europa per afrontar les pèrdues de l’aturada productiva, els obté, i després actua com si no tingués assegurats aquests diners per fer front a les pèrdues. Sort que a Espanya el govern és d’esquerra, que si fos de dreta no ho faria pitjor. El govern espanyol no transmet seguretat, mentre que el Govern Torra, amb la seva posició dura sobre el confinament, és més a prop del sentiment de la gent, que reclama protecció i suport.

Jordi Muñoz va escriure que el govern espanyol és gairebé l’únic al món que no ha aconseguit el reconeixement de la gent: “A diferència del que està passant en la majoria de països, el govern Sánchez no sembla que estigui sent reforçat per la seva gestió de la crisi i més aviat els indicis apunten en la direcció contrària”. Ho veig de la mateixa manera. Les raons per la desafecció ciutadana poden ser moltes, com exposa el mateix Muñoz, però ell n’obvia una per a mi molt important, almenys a Catalunya. I aquesta és que, a pesar dels dubtes inicials, el govern català ha afrontat la pandèmia amb molta més fermesa i eficiència. Si alguna cosa ha quedat demostrada aquests dies és que l’independentisme pot deixar de reclamar utòpicament la independència per intentar obtenir-la pragmàticament. ¿Què hi ha més independent que tenir una veu pròpia per defensar els interessos ciutadans? La centralització ha esborrat la mutualització de les decisions, fàcilment atribuïbles a Espanya, i això ha permès el president Torra formular el que ell faria si tingués la capacitat per imposar-se. La sensatesa ha superat la impotència. El duet Sánchez-Iglesias se n’ha adonat i per això ha intentat aparentar que les seves decisions no han estat influïdes per l’actitud de Catalunya, que ha arrossegat altres autonomies.

La pandèmia ha convertit el conflicte Catalunya–Espanya en una disputa pràctica. Ara és més evident que mai que la política s’entén molt diferent a Madrid que a Barcelona

En un article d’opinió publicat a Bloomberg, el columnista Francis Wilkinson assegurava que el governador de Califòrnia i antic alcalde de San Francisco, el demòcrata Gavin Newsom, estava posant en marxa la maquinària per declarar la independència de l’estat californià respecte de l’estat federal i així poder gestionar la pandèmia amb millors condicions que les imposades per Washington. Wilkinson pronosticava, a més, que la maniobra era la punta de l’iceberg del que podria passar després, justament per la radical oposició dels demòcrates a les polítiques dels republicans. Pot esdevenir Califòrnia un estat nació? Si hem de fer cas a tots els que diuen que la pandèmia és tan universal que desdibuixarà les fronteres i arrasarà amb els nacionalismes, la resposta hauria de ser no. Però si ho enfoquen des de la perspectiva de la gestió, de la seguretat que les autoritats donen a la població, de la confiança i de l’esperança de futur, llavors la conclusió hauria de ser que sí. Una enquesta recent apuntava que el 86% dels britànics estaven disposats a acceptar un estat policial per combatre el coronavirus. A Catalunya estic segur que això no és així de cap manera. Els CEO ens ho dirà.

En tot cas, la pandèmia ha convertit el conflicte Catalunya–Espanya en una disputa pràctica. Ara és més evident que mai que la política s’entén molt diferent a Madrid que a Barcelona. Si el govern del PP s’hagués atrevit a fer rodes de premsa amb militars i policies com a grans portaveus, escortant un metge que ha acabat confinat perquè ha donat positiu per coronavirus, hauria rebut les crítiques més ferotges de la colla d’articulistes progres que ara prescindeix de l’exhibició militarista i patriòtica del govern “més progressista” que ha tingut mai Espanya. Els progres no critiquen aquest govern perquè són, per damunt de tot, doctrinaris. La independència de Califòrnia és tan difícil com aconseguir la independència de Catalunya. Però sembla ser que el governador Newsom sap aprofundir en les contradiccions, com deien abans els marxistes, i la seva idea va prenent cos. Aquí ho tenim més fàcil. Un 47% dels catalans segueix apostant per la independència.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat