deu anys cinc canvis

1. Potser a causa de les circumstàncies personals tan dramàtiques, només Pasqual Maragall ha acabat essent l’expresident de la Generalitat amb un paper més semblant al dels expresidents dels EUA. La fundació que porta el seu nom i que està dedicada a la investigació de l’Alzheimer és de primeríssima fila mundial i la Fundació Catalunya Europa, nascuda el 2007 amb una clara vocació europeista, són el llegat d’un dels polítics catalans que ha influït més en una determinada manera d’entendre les ciutats metropolitanes. Deu ser també per això que, fins que, fa ben poc, la nova normativa de la UB sobre càtedres temàtiques va canviar i les va mercantilitzar, el professor Germà Bel dirigia oficialment la Càtedra Pasqual Maragall d’economia i territori. Prèviament, el 2003, l’expresident Jordi Pujol també va crear un centre d’estudis, molt personalista i enfocat a reflexionar sobre actituds i valors que va desplegar una gran activitat. L’entitat va desaparèixer el 2014 arran del desprestigi de l’expresident que va engegar en orris, precisament, el pinyol de la missió que l’animava. Cap altre expresident ha sabut trobar el seu lloc. L’expresident Montilla es va convertir en senador espanyol immediatament i ara viu ben peixat assegut en un consell d’administració, i l’expresident Artur Mas està desubicat des que va deixar de ser rei, per dir-ho amb el sobrenom desafortunat que va emprar Pilar Rahola en un perfil biogràfic que li va fer més mal que bé. El cas del president Carles Puigdemont és molt diferent, com és evident, i per tant, es podria dir que encara no ha assolit —i probablement no assolirà mai mentre no es resolgui el conflicte— la condició d’expresident a l’ús. En canvi, és massa d’hora per saber què farà Quim Torra, però esperem que no caigui en la temptació de convertir-se en masover presidencial.

2. Amb motiu que aquest cap de setmana es complia el desè aniversari de la seva elecció com a president, després, com diu ell mateix, “d’haver picat molta pedra”, ahir, el MHP Artur Mas va publicar un article a El Punt Avui, “Deu anys, cinc canvis”. La intenció del president era exposar la seva visió del que ha passat durant la dècada sobiranista (n’acabarem dient així més que no pas procés), la meitat de la qual correspon als anys del seu mandat com a president 2010-2015, abans del seu conegut pas al costat desencadenés una acceleració política de gran transcendència. L’article arranca amb una mena de reivindicació de les retallades, amb la mateixa manca de sentit polític que van demostrar tenir els tres artífexs d’aquelles decisions, Andreu Mas-Colell, Albert Carreras i Ivan Planas, al llibre Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades (Grup 62). Em fa l’efecte que cap dels quatre encara no ha entès la diferència entre la gestió econòmica d’una crisi i la seva gestió política. El Govern Mas va ser el més antipolític de tot Europa en la gestió de les retallades i ho va pagar a les urnes el 2012, quan el conseller Quico Homs va calcular malament l’estat d’ànim dels catalans, que també estaven emprenyats amb el Govern per la nefasta gestió de Felip Puig davant el cas Quintana (la noia a qui els Mossos van buidar-li un ull), les traïcions de Duran i Lleida, la vaga general europea del 14-N que va tenir lloc en plena campanya i, sobretot, la portada delirant d’El Mundo sobre uns suposats comptes a Suïssa de Mas i Pujol lligats al finançament il·legal de CiU. Aquella denúncia s’afegia a la descoberta el 2009 del cas Palau, que el 2010 no els va passar factura però que va acabar essent nuclear posteriorment. Encara recordo la cara de sorpresa que feien aquells que van dissenyar una campanya electoral messiànica completament errònia. La concatenació d’errors de percepció de la realitat —incloent-hi les errades demoscòpiques— va ser tan colossal que en aquelles eleccions CiU va perdre 12 escons.

Mas passarà a la història pel 9-N i per aquella abraçada amb David Fernàndez que va portar a les urnes més de dos milions de persones

3. La qüestió és que Mas va arrossegar la llufa de les retallades durant tot el procés. La memòria traeix Artur Mas, perquè la seva presidència va estar marcada, també, pel que ell mateix va definir en la conferència del 20 de novembre del 2007: que el dret de decidir fos la peça bàsica del nou catalanisme tal com havia estat planificat des de la Casa Gran del Catalanisme, un projecte que Mas havia engegat el 2004 i que el 2010, just quan va obtenir la presidència, només va saber aprofitar amb el nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. A l’oposició, els partits catalans es dediquen a la “filosofia”, i quan governen deixen de pensar. El fracàs reiterat de les peticions de millora del finançament autonòmic —i la negativa rotunda de Mariano Rajoy a pactar una mena de concert econòmic— va propiciar que el president Mas s’anés decantant cada vegada més per una solució sobiranista que, per altra banda, les bases convergents ja havien anat assumint des del 2009, quan van participar activament en l’organització de les consultes populars i la implantació territorial de l’ANC.

4. Ningú no pot dubtar que el tomb sobiranista d’Artur Mas va existir. En soc testimoni i no el negaré pas, malgrat les vacil·lacions i la seva incapacitat d’afrontar els casos de corrupció del seu entorn i tallar-los de rel de bon començament. Però el rellevant no és que el seu govern fes, com assegura, “el pas cap a la independència”, sinó que l’electorat convergent va mutar d’una manera tan ràpida i irreversible que ho va trastocar tot. No hi ha hagut cap més eixamplament de la base independentista que aquest. Sense que CDC i una minoria d’UDC abracessin l’independentisme, no s’hauria assolit mai el 49,5% actual. I en aquest sentit, la contribució d’Artur Mas té més transcendència de la que l’expresident reflecteix en aquesta mena de bucle melancòlic que sempre acompanya les seves reflexions sobre el 9-N i les pressions que va rebre de l’aleshores hiperventilada Carme Forcadell, en aquell temps presidenta de l’ANC. Diu Mas que “repetiria l’abraçada amb tots i cadascun dels qui vàrem treballar braç a braç sota un objectiu comú, malgrat les visions polítiques diametralment oposades que teníem”, en clara referència a l’abraçada amb David Fernàndez, desmentint així els nous predictors —alguns reciclats— del renovat moderantisme autonomista, que ara identifiquen amb ERC i el PDeCAT, i que consideren aquell acte de solidaritat patriòtica el principi de tots els mals. Mas passarà a la història, precisament, pel 9-N i per aquella abraçada que va portar a les urnes més de dos milions de persones.

5. Acabo com he començat. El MHP Artur Mas sabrà gestionar el seu llegat presidencial? Si, com diu ell mateix, “no tinc motiu més gran i important en la meva tasca com a expresident de Catalunya que el de recompondre aquesta unitat, construir espais de reconciliació, ajudar al bon govern del país i fer-lo compatible amb un camí decidit i possible cap a una sobirania inserida en un projecte federal europeu”, ja sap què ha de fer. Abandonar la política activa —deixar de donar la benvinguda a nous militants d’un partit en concret— i no participar en cap més campanya electoral. Aquest paper correspon a un altre expresident, al MHP Carles Puigdemont, qui, des que va emprendre el camí de l’exili ja va deixar clar que no abandonaria el combat i que el seu paper no seria merament institucional. Podria haver-ho sigut, constituint un Govern a l’exili, però per fer-ho calia voluntat i la complicitat dels socis, que no hi ha sigut mai. Si Mas vol contribuir a la unitat, el primer que ha de fer és deixar d’idealitzar Junts pel Sí, que electoralment no va donar el fruit de l’esforç —i la mala maror— que va provocar entre els partits tradicionals. Les dades són incontestables: el 2015, Junts pel Sí va obtenir 62 escons —a sis de la majoria absoluta— i no va arribar al 40% del vot vàlid, mentre que el 2012, la suma de CiU i ERC va arribar al 44,4% del vot vàlid i 71 escons. Per tant, si bé el 2015 es va assolir una folgada majoria parlamentària (72 escons), la suma dels vots vàlids de Junts pel Sí i la CUP es va quedar en el 47,8%. S’havia perdut el plebiscit que es buscava, com es va encarregar d’assenyalar Antonio Baños (cap de llista de la CUP) la mateixa nit electoral, que inclús va negar la possibilitat de la via unilateral. No s’havia guanyat res. La idealització d’un anhel de vegades fa perdre la perspectiva. La unitat, però, sempre comença per la casa d’un mateix i Mas no ha estat precisament un element pacificador davant la ruptura entre Junts i el PDeCAT. A més, no pot haver-hi reconciliació amb els catalans retallats sense admetre, primer, els grans errors de gestió política del seu mandat, alimentats per un entorn adulador i ciclotímic. Al MHP Artur Mas li convindria llegir les memòries de Barack Obama. Hi aprendria a fer autocrítica: “I’d failed to rally the nation… behind what I knew to be right. Which to me was just as damning.” [“No vaig aconseguir aplegar la nació... rere el que jo considerava correcte. I per mi també això era condemnable.”].

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Agustí Colomines
No perdre el fil Coscubiela ha perdut el nord Agustí Colomines
Agustí Colomines
Opinió La barba d'Adriana Lastra Agustí Colomines