Haver sofert un atemptat no santifica qui l’ha patit ni el converteix en un bon polític. Simplement el converteix en víctima. Això li va passar a José María Aznar, el qual, el 19 d'abril de 1995, va estar a punt de saltar pels aires, com Carrero Blanco, i l'odi se li va quedar arrapat molt endins, tot i que només va patir un lleuger tall a la barbeta. En tot cas, els 40 quilos d'amonal i cargols d’un pes similar que van destrossar l'Audi blindat en què viatjava Aznar buscaven prendre-li la vida. El líder dels conservadors postfranquistes va deixar de pensar políticament per actuar mogut pel fanatisme, que és el que també li va passar a Federico Jiménez Losantos després del ridícul segrest que va acabar amb un tret al genoll. El periodista fins i tot ho va verbalitzar: "Més val ser un liberal fanàtic que un terrorista dissimulat" ―va escriure en el seu moment―. Amb ETA la dreta i l'extrema dreta vivien millor, es troben a gust en aquest permanent ànim justicier, hi hagi o no hi hagi terrorisme.

Manuela Carmena, l'exalcaldessa de Madrid de mandat molt curt, també va ser una víctima del terrorisme de manera indirecta però igualment dolorosa. Ho va ser de la quadrilla ideològica oposada en plena transició política. El 24 de gener de 1977, Manuela Carmena es trobava reunida amb el seu col·lega José María Mohedano al local del carrer Atocha, 49. Tot d'una, van començar a sonar sirenes de policia. Se sentien crits. Carmena i Mohedano van treure el cap per la finestra per saber què estava passant. S'adonen que l'enrenou prové d'un altre local, el del carrer Atocha, 55, on tenen la seu seus companys advocats. Manuela Carmena podria haver estat en el seu despatx però no hi era. El que va passar llavors la va marcar per sempre. És el que pretén el terrorisme. Ho va explicar el filòsof francès Jean-François Revel, és l’"estratègia de la tensió", bàsica per als que ataquen els valors democràtics. Revel es va centrar en el comportament dels "revolucionaris" i en aquesta absurda idea segons la qual és més fàcil passar del feixisme al comunisme que de la democràcia al comunisme. Per tant, els "revolucionaris" primer han d’induir els governs democràtics cap a un comportament feixista per tal d'edificar, en la segona fase, un socialisme a partir de les cendres del feixisme. Un deliri ideològic que ha tacat amb sang la història contemporània.

Quan la venerable septuagenària Manuela Carmena ve a Barcelona i sosté que Vox ha aparegut a conseqüència del procés sobiranista català, està clar que va aprendre molt poc del que va haver de viure el 1977

El que no se li acudiria ni a Jean-François Revel ni a ningú amb el cap al seu lloc és atribuir l'existència del terrorisme feixista als comunistes del despatx d'advocats de Carmena. Seria una estupidesa de proporcions majúscules que només es podria atribuir a la debilitat, a Espanya, del pensament democràtic. Pío Moa (ell mateix antic terrorista d'aquests GRAPO que no goso de qualificar d'esquerres), Carlos Dávila, Alfonso Ussía, César Vidal, Hermann Tertsch i la senil mainada de periodistes i publicistes feixistes que tenen com a líder Jiménez Losantos, els quals també asseguren que Franco es va revoltar perquè els socialistes i els separatistes catalans van intentar un cop d'estat el 1934 a Astúries i Catalunya. Franco es va carregar la democràcia per culpa de Largo Caballero i Lluís Companys, dos dolents molt dolents. La sort va ser que no els atribueixin l'assassinat del president Kennedy, que va ser comès per un fanàtic molts anys després. Largo Caballero va començar a morir-se al camp de Sachsenhausen, prop de Berlín, fins que va morir el 1946, ja alliberat. Companys va ser afusellat pel franquisme el 1940 sense cap tipus de contemplació, com també ho van ser el socialista Julián Zugazagoitia (1940) i el cenetista Joan Peiró (1942). Franco i els seus sequaços sabien el que estaven fent.

Quan la venerable septuagenària Manuela Carmena ve a Barcelona i sosté que Vox ha aparegut a conseqüència del procés sobiranista català, està clar que va aprendre molt poc del que va haver de viure el 1977. Així de clar li ho han dit a les xarxes una infinitat de demòcrates. Fins i tot el diputat de JxCat Francesc de Dalmases va posar en circulació un mapa d'Espanya indicant el repartiment provincial de vots de Vox. A Madrid és on l'extrema dreta es fa d'or. I si bé és veritat que a la capital del regne els feixistes són legió, seria terriblement estúpid atribuir a la venerable anciana postcomunista la raó d'aquest auge. L'ou de la serp porta aquí des de 1939, quan Franco va instaurar una dictadura que els comunistes i els separatistes catalans van combatre sense aconseguir plenament el seu objectiu d'instaurar a Espanya una democràcia de veritat. Els franquistes continuen estant incrustats en els aparells de l'Estat i surten a intimidar el personal quan se senten amenaçats.