“Ara és demà”. Així arrenca el poema de Miquel Martí i Pol que el grup de folk Coses, del voluntariós Jordi Fàbregas del Tradicionàrius, va adoptar per titular l’àlbum del 1977. “No escalfa el foc d’ahir / ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou”, segueix l’estrofa. Ni ahir, ni avui. El demà és el futur que volem que sigui possible avui. Per això em va costar d’entendre una distinció que l’exvicepresident del Parlament, l’honorable Isidre Molas, fa en el seu nou llibre de memòries: Quan tot ens semblava possible (Eumo Editorial). A la introducció Molas distingeix entre el demà i el futur, que, segons ell, no sempre coincideixen, a més. El futur és l’horitzó, els ideals, una esperança. El demà, en canvi, és la concreció, les reformes, el projecte de govern. La pirueta intel·lectual de Molas és per dir-nos que el que ha d’importar a un polític és el demà i no pas el futur, que esdevé així una inspiració romàntica. Una utopia que com més avances, més lluny se situa. Vist d’aquesta manera, s’entén millor el títol nostàlgic del llibre de records de qui va ser un dels puntals del catalanisme al PSC.
L’independentisme va créixer quan la gent va creure que allò que semblava impossible podia ser possible
La socialdemocràcia entrà en crisi el dia que va deixar de creure que “tot el que és sòlid es dissol en l’aire”, per dir-ho amb una frase de Marx que sempre m’ha agradat. És un lema propi d’un historiador més que no pas d’un revolucionari. Els historiadors sabem que hi ha cicles curts i després la llarga durada, que acostuma a sotragar els fonaments de l’establert. Inclús l’imperi romà va caure, dic als alumnes perquè no adoptin el típic nihilisme de qui creu que res no canviarà per molts esforços que hi apliquis. Ara és demà, sí senyor. I és més que un vers. Llegeixo al diari que Manuel Llanas ha donat a conèixer una carta que Agustí Calvet, Gaziel, va adreçar a Jordi Rubió el 1957 per expressar el seu desànim respecte a l’esperança d’un diàleg entre els pobles d’Espanya. El resum és contundent: “Com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més que el refugi del separatisme platònic o mental”. De seguida vaig pensar en Molas, però, sobretot, vaig pensar en el meu pare i en Joan Cornudella, dos dels grans dirigents del primer partit independentista de la postguerra, l’FNC de veritat —del qual enguany se n’ha commemorat el 80è aniversari— i no aquesta mena de falsificació actual, de tinta xenòfoba i militarista. Van estar tot el franquisme defensant la independència de Catalunya i quan es restaurà el parlamentarisme, el pare va esdevenir diputat de CiU i Cornudella del PSC, els dos partits que van ajudar a consolidar el subsistema autonòmic del règim del 78. El separatisme, recordo que em deia el pare, és l’horitzó emocional. L’ideal de Molas, que adquiria així la condició d’utopia impossible, perquè l’important era el demà. Jordi Pujol ha estat el gran mestre d’aquesta mena de filigranes que barrejaven el possibilisme amb la política de les emocions sense acabar, però, amb l’espoli fiscal, la persecució del català o que l’Estat recuperés competències a cop de lleis de bases.
La negociació d’ERC amb el PSOE i Podemos per aprovar el pressupost del govern “més progressista” que hagi vist mai la terra segueix aquest mateix patró. El pijoaparte Rufián esdevé el separatista platònic d’avui dia. A Rufián no li cal fer un gir tan dramàtic com el que ha fet EH Bildu, que ha passat de defensar el terrorisme (amb tot el que això comporta d’immoral) a esdevenir la crossa del PSOE i reduir l’ideal republicà a l’absurd: “Assolir la república basca passa pel ‘sí’ als pressupostos”. Quanta raó tenia Ernest Lluch quan els escridassava! Llàstima que li costés la vida a mans d’ETA. Qui repassi què n’han tret Rufián i ERC de la negociació dels pressupostos de l’Estat, veurà que qui n’ha sortit guanyant és la coalició PSOE-Podemos i no pas Catalunya o les repúbliques espanyoles. ERC hauria pogut reclamar si més no que el “nou model de gestió pública” aprovat pel govern espanyol no s’inspirés en un jacobinisme que posa els pèls de punta i que és contrari, no ja al separatisme, sinó a l’autonomisme. Aconseguir eliminar els serrells del 155 no és cap victòria. És l’assumpció de la derrota. Si ara no és demà, quan ho serà? L’independentisme va créixer quan la gent va creure que allò que semblava impossible podia ser possible. Potser caldrà recordar que gent com Rufián va ajudar a avortar el triomf de l’1-O.