Europa Press
1. Dimecres de pirotècnia. Certament, dimecres de la setmana passada, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va comparèixer en el Congrés dels Diputats a petició pròpia per donar explicacions sobre les mesures aplicades per contenir l’expansió de la Covid-19. Com acostuma a fer el líder del PSOE, durant el seu parlament va anunciar que el govern espanyol aprovarà aviat —no se sap quan— un paquet addicional d’11.000 milions d’euros per ajudar a empreses, pimes i autònoms, en especial del sector de l’hostaleria. Diu el govern que ho fa perquè “no només volem salvar empreses i llocs de treball, sinó reforçar-los i crear-ne més”. Sánchez anuncia una pluja de milions ficticis, sense explicar d’on els traurà i com els repartirà. Inclús els mitjans de comunicació pròxims als socialistes l’endemà de l’anunci se’n malfiaven i estiraven les orelles a Sánchez: “Les pimes rebran una cinquena part de l’ajuda que necessiten” (El Periódico) i “El govern anuncia 11.000 milions d’ajudes sense explicar-les” (El País). Mals auguris, doncs.
2. Entretant, divendres passat el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat va anunciar que havia rebut 151.166 sol·licituds per accedir a l’ajut econòmic destinat a persones amb baixos ingressos afectades per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) o bé que tinguin un contracte fix discontinu. Un munt de gent que, en cas de rebre l’ajuda, tan sols percebria uns 600 euros per cap. La magnitud de la tragèdia no se solucionarà amb tan pocs diners. Catalunya ha registrat el 23,7% del total dels treballadors en ERTO —170.093— a tot l’Estat i la Generalitat està arruïnada pel persistent espoli fiscal que sembla que ara no recordi ningú. És per això que la Cambra de Comerç de Barcelona, dirigida provisionalment per Mònica Roca, reclama per a Catalunya 2.600 milions d’aquests 11.000 milions que Pedro Sánchez es va treure de la màniga. La institució cameral demana, a més, que els fons es vehiculin a través d’ajudes directes prioritzant els sectors afectats per la pandèmia.
La desindustrialització i la pandèmia estan empobrint Catalunya a marxes forçades, mentre que els beneficis dels bancs que es van deslocalitzar per la pressió del govern del PP per perjudicar Catalunya amb motiu de l’1-O, no paren de créixer
3. La situació econòmica de Catalunya no és gens bona. Els unionistes en donen la culpa als independentistes, però el mal és general i no tan sols català. El tancament de Nissan o el cessament de l’activitat empresarial del grup alemany Bosch, que dijous passat va anunciar el trasllat de la producció que es feia a la planta de Lliçà d’Amunt a Wroclaw (Polònia), que se suma a la decisió anterior de tancar les plantes de Castellet i la Gornal, no són conseqüència del procés independentista. La desindustrialització i la pandèmia estan empobrint Catalunya a marxes forçades, mentre que els beneficis dels bancs que es van deslocalitzar per la pressió del govern del PP per perjudicar Catalunya amb motiu de l’1-O, no paren de créixer. El Port de Barcelona va guanyar un 63% menys per la forta davallada en passatgers i creueristes, el nombre dels quals va descendir, respectivament, un 81,5% i un 93,7%, mentre que els ferris ho van fer un 55,8%. Remuntar no serà fàcil i per això és més urgent que mai que Catalunya disposi de la màxima sobirania per no dependre de les fantasies tipus Bienvenido Mr. Marshall de Pedro Sánchez.
4. L’unionisme i els partits del règim del 78 estan molt preocupats pels aldarulls juvenils que no cessen a les principals ciutats de Catalunya. És evident que cremar una furgoneta de la Guàrdia Urbana o trencar els vidres de les oficines bancàries no és cap solució, però tapiar les oficines de La Caixa com si estiguéssim en guerra abona un alarmisme innecessari i exagerat. No n’hi ha per a tant. A més, el 2020 CaixaBank va superar les previsions que havia fet sobre l’impacte de la Covid-19 i va obtenir un benefici de 1.381 milions d’euros. Amb tants diners es poden pagar quatre vidres esberlats i crear molts llocs de treball. El que ja és més difícil de solucionar és una altra dada, que afecta directament els joves. També va ser divendres passat quan l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer públic que la taxa d’atur mitjana durant el 2020 entre els menors de 25 anys havia sigut del 33,97%, una taxa que no s’assolia des del 2016 i que representa un increment notable de set punts en comparació amb el 26,16% de finals del 2019. En canvi, en el mateix període l’atur general només va créixer 1,6 punts, passant de l’11,03% al 12,63%. Els joves no tenen futur i ja no estan per més romanços. Vostès per què creuen que les estudiants de l’Institut del Teatre denuncien precisament ara els abusos de poder i els assetjaments sexuals? Quan no tens futur, pots assumir els riscos de la repressió o de la indiferència.
5. Davant una conjuntura com aquesta, els partits independentistes haurien d’accelerar la negociació per arribar a un acord i formar govern aviat. Per sentit de responsabilitat, però també per enfortir la credibilitat de la idea que una Catalunya independent podria encarar millor la gestió del benestar social. Una Catalunya amb estat propi tindria una posició fiscal significativament més bona que en l’actualitat. Això fins i tot ho saben els unionistes més intel·ligents. Una altra cosa és que no ho vulguin reconèixer públicament. Però la independència no s’assolirà perquè uns quants unionistes caiguin del cavall, sinó quan els independentistes sàpiguen liderar el malestar subjacent d’una societat maltractada des de fa anys i que no disposa dels instruments polítics adequats per fer-hi front. Però cal evitar fer-se trampes. Pretendre que la gent es cregui que el pressupost de l’autonomia no permet pal·liar la pobresa o el tancament d’empreses és fals i un error. Una bona planificació de la despesa pública pot compensar els dèficits pressupostaris i esdevenir, a més, la millor denúncia sobre la manca estructural d’ingressos i la fiscalitat màgica a la qual està sotmesa Catalunya per part de la dreta i l’esquerra espanyoles.