La bandera de Nova Zelanda és un drap de color blau amb la bandera del Regne Unit en el cantó i quatre estels vermells filetejats de blanc que representen la constel·lació de la Creu del Sud. És una bandera d’inspiració colonial, molt semblant a la d’Austràlia, que també representa la Creu del Sud en la part batent, tot i que amb un estel més que l’altra, petit. Del 2o de novembre a l’11 desembre de 2015, Nova Zelanda va celebrar un referèndum (sí, sí, un referèndum legal) per votar un nou disseny, entre un munt de propostes, que substituís la bandera dels colonitzadors, oficialitzada el 1902. El disseny guanyador, creat per Kyle Lockwood, consisteix en la popular fulla de falguera platejada amb fons blau i negre, i les quatre estrelles vermelles que formen la Creu del Sud. La fusió del nou i el vell, amb un record explícit als aborígens maoris. Entre el 3 i el 24 de març de 2016, es va celebrar un altre referèndum (també perfectament legal) perquè els neozelandesos decidissin definitivament si el nou drap acolorit (que és el que són totes les banderes) substituïa l’antiga bandera. Van guanyar els partidaris de no canviar res amb el 56,7% dels vots, enfront del 43,3% dels favorables a adoptar el disseny de Lockwood.

Aquest és dels pocs casos al món que s’ha intentat canviar la bandera d’una manera pacífica i racional. La guerra de banderes està associada a la conflictivitat política. Durant els anys de la Transició, la guerra de banderes va ser especialment dura al País Valencià. La “pesta blava” no solament volia separar valencians i catalans, units per la història i la cultura, per bé que separats per la política, sinó que pretenia desnaturalitzar la nació dels valencians. El periodista i historiador Bruno Cianci, expert en vexil·lologia, la disciplina que estudia les banderes, el 2016 va publicar La stoffa delle nazioni (“La tela de les nacions”). El primer capítol del llibre és dedicat a la senyera i porta per títol: “Senyera, orgull català. Història de la primera bandera nacional”. Hi explica específicament que el Penó de la Conquesta, conservat a l’Arxiu Històric Municipal de València, és la bandera nacional més antiga del món. La franja blava no hi apareix per enlloc. Història i política sovint no lliguen. Al contrari, hi ha qui s’entesta a distorsionar la història amb anacronismes. La història, com la literatura, només s’entén des de la contemporaneïtat, però no fins al punt de distorsionar-la, de falsejar-la.

Sánchez és tan poca cosa que és incapaç fins i tot de ser fidel a la història

Espanya és l’únic Estat europeu que té dues banderes. La rojigualda, adoptada mitjançant un concurs promogut per Carles III el 1785, i la republicana, que només es va fer servir oficialment durant la Segona República, atès que la Primera, la del 1873, va mantenir el drap monàrquic amb un escut sense corona i prescindint dels escuts català i navarrès. La bandera republicana espanyola va identificar els vençuts el 1939. Els vençuts espanyols, atès que els catalans s’identificaven amb la senyera. Joan Casanovas, Pompeu Fabra o Antoni Rovira i Virgili, morts el 1942, 1948 i 1949, respectivament, van ser enterrats embolcallats amb la senyera, com els germans Badia ho ha havien estat amb l’estelada l’abril del 1936, quan van ser assassinats. El poeta Antonio Machado va morir a Cotlliure el 22 de febrer del 1939. Havia travessat la frontera al costat d’insignes intel·lectuals catalans acompanyat de la seva mare —que va morir tres dies després que ell—, i la capella ardent es va instal·lar a la mateixa ciutat costanera. El cos de l’insigne escriptor castellà va ser cobert amb la bandera republicana, símbol de la llibertat perduda, almenys per als demòcrates espanyols.

D’això ja en fa 80 anys. Ho podríem haver oblidat, però els traumes costen de passar sobretot si no se n’ha fet la teràpia adequada. La Transició va blanquejar el franquisme —incloent-hi la monarquia— fins al punt que la idolatria ha encimbellat el rei a la condició d’intocable. Aznar va plantar una bandera espanyola desmesurada a la plaça de Colón per pura imitació del que ja havien fet alguns jerarques llatinoamericans als seus respectius països. Es veu que devien haver llegit Michael Billig i el seu conegut estudi sobre el nacionalisme banal als EUA, traduït al català per l’Editorial Afers. La banalitat simbòlica prenia en aquest llibre més aviat el sentit de quotidianitat, més que no pas de superficialitat o bé de cosa que no tingui interès, ja que les banderes serveixen per això, perquè Walt Kowalski, el veterà de la guerra de Corea jubilat protagonista d’una meravellosa pel·lícula de Clint Eastwood, Gran Torino, s’obsessioni a col·locar-la bé cada matí.

El nacionalisme banal tradueix una manera de pensar. Un univers mental al qual espanten els referèndums com el de Nova Zelanda. És per això que Pedro Sánchez va tenir la gosadia d’oferir una corona de flors decorada amb la bandera monàrquica espanyola, la bicolor, l'ensenya dels perseguidors de Machado. Sánchez és tan poca cosa que és incapaç fins i tot de ser fidel a la història. No sap complir ni la llei de Memòria Històrica. És clar que, per exemple, Putin no homenatjaria el poeta Maiakovki amb una bandera roja comunista. Li plantificaria la tricolor russa actual. Però és que Putin no va de progre, malgrat que somiï recuperar l’antic imperi soviètic. Espanya és un cortijo dominat pels franquistes —però la culpa, ep!, és dels independentistes—, i Sánchez, el gran estadista que té solució per a tot. A mi, en canvi, em recorda aquells trilers que abans hi havia a la Rambla i que han desaparegut sota les bagatel·les dels manters.      

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat