Si no l’han vista, facin-ho. Peaky Blinders és una sèrie produïda per la BBC (Netflix) que mostra molt bé la història britànica posterior a la Primera Guerra Mundial. Els Peaky Blinders són una banda de gàngsters gitanos de Birmingham. Un robatori equivocat porta la família Shelby (que és així com es diu el clan) a una situació límit: sense voler obtenen unes caixes que contenen armes de gran calibre, la desaparició de les quals fa saltar les alarmes del govern britànic. Tot per la por governamental que aquelles armes arribin a l’IRA. La matriarca dels Shelby, Polly, li demana al líder de la banda, Tommy, que es desfaci de les armes perquè intueix el perill de retenir-les. El jove líder, en canvi, vol treure rèdit d’aquell furt involuntari. Serà llavors quan aparegui l’inspector Campbell, un policia que ha tingut èxit en la lluita contra els terroristes a Belfast, i a qui un joveníssim Winston Churchill, en la seva època de ministre feroçment anticomunista, encarregarà la missió de recuperar les armes sigui com sigui. I a fe de déu que el policia s’hi esmerça, amb una brutalitat pròpia dels bàrbars, encoratjat i cobert pel govern, i dels pinxos de baixa estofa. No se n’amaga.

“Heu après res? N’heu tret cap conclusió? Si ho heu fet, potser trobarem un camí per entendre’ns”. Amb aquest to de coet tronador es va dirigir Pedro Sánchez a Gabriel Rufián en la primera sessió de la fallida investidura. Avui en veurem el desenllaç. Però, ¿què és el que hauria d’haver après Rufián i, per extensió, el conjunt de l’independentisme? ¿De què s’hauria d’haver desdit per aconseguir que el “rei de la casa” es dignés a afrontar el principal problema que té avui Espanya? Fer invisible el conflicte amb Catalunya deu ser un dels molts consells que Pedro Sánchez rep d’Iván Redondo, però l’empetiteix com a estadista. Amagar el cap sota l’ala i respondre a l’oposició amb la típica fatxenderia castellana —que l’inspector Campbell també fa servir— és una demostració més que Pedro Sánchez és, senzillament, un mal polític. Potser sigui hàbil amb el verb i amb les giragonses tàctiques, però està clar que Sánchez no serveix per abordar la pitjor crisi política espanyola des dels anys de la Transició, que també van ser molt complicats. Si els diaris espanyols no fossin tan nacionalistes i, per tant, tan cecs quan es tracta de parlar de Catalunya, a hores d’ara estarien comparant Pedro Sánchez amb Theresa May, la líder conservadora britànica que ha sucumbit a la seva pitjor crisi política perquè no ha sabut afrontar-la de veritat.

Què hem après de l’actuació de l’Estat arran dels fets d’octubre? Doncs que l’Estat està disposat a tot per preservar la unitat nacional, fins i tot a la guerra bruta

Fa tota la pinta que Pedro Sánchez està decidit a repetir les eleccions el 10 de novembre. Vol acabar amb Pablo Iglesias i domesticar Albert Rivera i creu que la repetició de les eleccions pot arribar a ser la gran oportunitat per fer-ho. De passada, intentarà que el PSC desbanqui ERC i se situï en primer lloc a Catalunya. L’independentisme té moltes maneres d’evitar-ho, però primer cal que s’aclareixi i respongui serenament a les preguntes que va dirigir Sánchez a Rufián, per incòmodes que siguin. Què hem après de l’actuació de l’Estat —i en particular del PSOE— arran dels fets d’octubre? Doncs que l’Estat està disposat a tot per preservar la unitat nacional, fins i tot a la guerra bruta. La resposta al procés sobiranista ha estat la repressió pura i dura. Quina és la conclusió que cal extreure de tanta ignomínia? Doncs que l’Estat només acceptarà la rendició si els pecadors independentistes fan un acte de constricció públic. Els socialistes persegueixen la desarticulació de l’independentisme per tancar-lo, de nou, a les catacumbes, on era als anys vuitanta, entretingut en la baralla entre les diverses tendències.

Esclar que també podríem arribar a una conclusió molt diferent si, d’entrada, l’independentisme admetés que va errar en l’estratègia de desconnexió amb l’Estat, tal com ja vaig explicar en l’anterior columna. Haver perdut no comporta, necessàriament, haver de rendir-se. Tampoc no serviria de res, perquè l’estat espanyol vol que l’independentisme desaparegui per sempre. Una de les moltes diferències entre el que va passar al País Basc amb ETA i el procés independentista català és, precisament, aquesta. ETA es va rendir perquè èticament no podia fer una altra cosa. Assassinar persones per les seves idees o perquè són agents de l’Estat no és un combat democràtic, és una guerra tan bruta com la de l’inspector Campbell però amb uns altres arguments. I en les guerres sempre hi ha vencedors i vençuts. En canvi, en un combat democràtic, l’enemic —perquè en les democràcies també hi ha enemics, sobretot si dominen la força coercitiva— és derrotat pel vigor i la persistència dels moviments de resistència no violenta. No es triga ni més ni menys temps a triomfar per la via pacífica que per la via de la violència. I és més legítima fins i tot. Els palestins fa “mil anys” que guerregen i encara són on eren. O pitjor. Com explicava l’antic diplomàtic Carne Ross en un article recent (traduït al català per un servidor), no hi ha cap model per poder esdevenir un Estat. Cadascú ha de trobar la seva via i aprendre les lliçons que li proporcionen les victòries i els fracassos. La lluita, en definitiva.

A la sèrie Peaky Blinders, la policia britànica és presentada com un autèntic braç armat de la conspiració i la persecució al marge de la llei. Torturava i assassinava sistemàticament i sense manies els comunistes i els independentistes irlandesos. Els GAL de Felipe González no eren cap novetat quan es van organitzar per combatre ETA. Però ni els Shelby ni tampoc els patriotes irlandesos no es van rendir. No m’ho invento. Va ser així. Els Shelby van sobreviure i Irlanda va esdevenir independent. Però per derrotar l’enemic, els uns i els altres van haver de canviar d’estratègia i acceptar el cost de la primera tongada repressiva. Tommy Shelby, per exemple, que en un primer moment va col·laborar amb la policia britànica per desfer-se dels comunistes i del Sinn Féin i així salvaguardar la família i sobreviure, al final es va regirar, fart de l’escalada de violència policial i de les traïcions, i es va desfer de l’inspector Campbell de la manera tradicional en un ambient mafiós. De vegades has de triar i entendre bé què t’ha passat. Els Shelby sabien que estaven sols, però també s’adonaven que l’única manera de sobreviure i guanyar era restar units. Els gitanos, un poble perseguit i marginat, s’agrupen per clans, com els independentistes catalans, però també saben molt bé on tenen l’enemic. I s’aprofiten d’això. La darrera temporada d’aquesta sèrie que es pot veure, si més no de moment, acaba amb una escena fantàstica —i ja em perdonaran que els l’expliqui. Tommy Shelby és elegit diputat de la Cambra dels Comuns pel partit laborista perquè aquest és el preu que fa pagar a Churchill. Política en estat pur, però en cap cas una concessió.