1. La tensió entre els dos dirigents de l’1-O és coneguda. Des que Oriol Junqueras va sortir de la presó en llibertat provisional, el president i el vicepresident del Govern del Referèndum han coincidit dues vegades. La primera a Waterloo, que es veu que va ser més personal que política. És curiós que optessin per celebrar un dinar d’amics quan, com és obvi, no ho són gaire. El president Puigdemont ja ha deixat clar què opina del seu antic vicepresident en els dos gruixuts llibres de memòries que, a parer meu, no era el moment de publicar. Va optar per fer-ho i no va ratllar les referències a Junqueras perquè tothom s’adonés de la mala relació que tenien des d’abans del referèndum. És clar que si hagués optat per ocultar les referències a Junqueras, llavors aquests llibres no tindrien cap sentit. Soc més fan del llibret Reu-nim-nos que no pas del M’explico presidencial. Quan en el primer d’aquests assaigs l'expresident indica que ha arribat “el moment d’aïllar factors de desunió, de canviar actituds de confrontació i falta de respecte, de ser molt generosos amb el país”, té raó. Apel·la a la reagrupació de forces. A acumular-ne de noves. Els egoismes de partit —qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra— perjudiquen la causa i debiliten la confiança ciutadana. Malgrat que els indults siguin una victòria de l’independentisme, l’Estat no baixa del burro i continua sense admetre la necessitat d’una negociació política. La unitat, des de la discrepància, és imprescindible per derrotar l’Estat.

2. La commemoració del 60è aniversari d’Òmnium Cultural va tornar a reunir Junqueras i Puigdemont a Elna, una ciutat de la Catalunya del Nord que té un alcalde comunista, Nicolas Garcia, fill i net d’exiliats, que és partidari del dret a decidir: “Per mi el poble palestí té el dret de decidir el seu futur i el català, també” declara sense embuts. Un digne hereu de Pere Verdaguer, l’activista banyolí, exiliat al Rosselló el 1939, que no va deixar mai de defensar les llibertats nacionals de Catalunya, tot i identificar-se amb el jacobí PCF. A Elna, Òmnium va aconseguir aplegar-hi polítics de totes les tendències. Inclús hi era Anna Gabriel, que fins ara s’havia imposat un silenci sepulcral. Cap polític va prendre la paraula. Només va intervenir en solitari el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, que és més polític del que vol aparentar. Va fer una crida a la unitat de l’independentisme, mentre a les primeres files l’escoltaven Puigdemont i Junqueras. Al seu costat hi havia el president i vicepresident actuals, Pere Aragonès i Jordi Puigneró, i la presidenta i l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs i Carme Forcadell.  També hi havia Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Albert Batet, Alba Vergés, Meritxell Serret, Elsa Artadi, Cristina Casol, Francesc de Dalmases, Jenn Díaz, Glòria Freixa, Josep Rius, Ruben Wagensberg, Dolors Sabater, Eulàlia Reguant, Carles Riera, Montserrat Vinyets i Albert Botran. Les cròniques no esmenten cap polític vinculat a En Comú Podem o al PSC. Que tothom en prengui nota.

Sembla com si Junqueras i Puigdemont apostessin per destruir l’independentisme perquè no saben ser bons professionals de la política ni líders d’un moviment d’emancipació nacional. Si volen contribuir a recobrar la il·lusió de la gent, estan condemnats a entendre’s

3. Em fa l’efecte que republicans (Esquerra) i independentistes (Junts) són cada vegada més conscients que les disputes partidistes no porten enlloc. No sé si els anticapitalistes (CUP) també han pres nota de com ha quedat el panorama posterior al 2017. Ells haurien de ser els més prudents. Des de la nit de les eleccions del 2015, quan Antonio Baños va declarar que s’havien guanyat les eleccions, però s’havia perdut el plebiscit, res no ha canviat en relació amb el suport electoral al conjunt de l’independentisme. L’exconseller Carles Mundó, que passa per ser el cap de l’ala moderada d’Esquerra i l’ideòleg de l’aproximació al PSOE, reclamava unitat d’acció en un article publicat fa poc. Mundó s’adona ara que Pedro Sánchez ha començat a activar els tallafocs per minimitzar l’anomenada "agenda catalana". Ni el PSOE ni Pedro Sánchez haurien pres mai la decisió d’indultar els presos polítics independentistes —assenyala l’antic conseller— si no fos per la conjuntura política. Dit en plata, ha concedit els indults per oportunisme. És per això que a Pedro Sánchez la taula de diàleg li fa més nosa que servei. Ara només busca que li aprovin els pressupostos del 2022. Mundó adverteix Junts i Esquerra, però l’advertiment val també per a la CUP, que, donades les circumstàncies, “els partits independentistes faran bé de prestar la màxima atenció a la gestió dels temps polítics”. Per tant, el més intel·ligent que poden fer és coordinar-se per negociar els pressupostos. Té raó Mundó quan destaca que un cop aprovats els comptes de l’Estat, la taula de diàleg podria entrar en hibernació, els acords amb Esquerra es refredarien i s’ajornaria sine die la reforma del delicte de sedició. “Unitat!, unitat!”, reclama Mundó.

4. La gent està molt decebuda. Al cap de molt poc de la mort de Franco, i un cop aprovada la Constitució del 78 amb un 33 % d’abstenció —el que vol dir que fou aprovada per un 58 % del cens electoral—, el desencant va apoderar-se de l’ambient. La dècada dels vuitanta va estar marcada per pessimisme polític que era conseqüència de la frustració de molts joves que havien cregut que la transició comportaria un canvi democràtic real. Ara podria passar el mateix. Molts independentistes retreuen a Esquerra i a Junts —i incomprensiblement disculpen una CUP que sempre fa giragonses— que s’hagin conformat a governar les molles. La base independentista reclama als partits unitat d’acció, ja que si són capaços de pactar per repartir-se el poder de la Generalitat, també haurien de ser generosos per facilitar la unitat estratègica i un marc on debatre-la i acordar-la. El pacte d’investidura de Pere Aragonès entre Junts i Esquerra preveia “recuperar de manera immediata” [el subratllat és meu] espais compartits d’anàlisi. L’instrument havia de ser un nou “òrgan de decisió col·legiada”, que compartirien amb la CUP, Òmnium i l'ANC, i que estaria “coordinat” amb el Consell per la República. Res de tot això s’ha fet, quan és evident que ara és més necessari que mai articular la unitat. Ja que no ha pogut ser electoral, perquè s’ha demostrat impossible, que almenys la unitat sigui estratègica. Però les disputes entre els partits persisteixen i esgoten la paciència de les bases. Mentrestant, i sense que Junts i Esquerra hagin arribat a un acord, el 28 d’agost començarà el procés per triar candidats per a l’Assemblea de Representants del Consell per la República, que és previst que se celebri entre l’1 i el 3 d’octubre. Sembla com si Junqueras i Puigdemont apostessin per destruir l’independentisme perquè no saben ser bons professionals de la política ni líders d’un moviment d’emancipació nacional. Si volen contribuir a recobrar la il·lusió de la gent, estan condemnats a entendre’s. Abans que ampliar la base, és imprescindible recuperar l’actual.