sánchez llibre

1. El Foment del Treball és actualment el refugi de polítics que han fracassat en la seva estratègia de pacte amb els diversos governs de l’Estat. Josep Sánchez Llibre no crec que hagi dirigit mai l’empresa familiar de conserves. És impossible. Des del 1988 que no ha parat d’acumular càrrecs polítics: parlamentari a Catalunya (1988-1993), senador (1992-1993) i diputat a Corts (1993-2016) per CiU. Quan la coalició nacionalista es va dissoldre i UDC es va estavellar a les urnes, els seguidors de Josep Antoni Duran i Lleida van buscar refugi on fos. Al PSC (Ramon Espadaler) o en organitzacions de l’anomenada societat civil. Així és com el 2018 Josep Sánchez Llibre, vorejant els 70 anys, va accedir a la presidència del Foment. Hi va desembarcar amb destacats membres del subsistema autonòmic del règim del 78, entre ells Jordi Casas, qui també fou membre destacat del Comitè de Govern d’UDC i, com Sánchez Llibre, ha ocupat tota mena de càrrecs polítics des que va començar com a regidor a l’Ajuntament de Matadepera el 1983. Foment, doncs, està dominat per un personal, més polític que no pas empresarial, que es considera de dreta i és contrari a la independència de Catalunya    

2. En una columna publicada en aquest diari el 4 de febrer de 2019, L’ANC i l’acció directa, servidor criticava la tendència a fiscalitzar la política d’aquesta organització de la societat civil independentista. Seguint aquesta mateixa filosofia, l’acte de dijous passat a l’Estació del Nord de Barcelona convocat pel Foment em sembla un error i l’enfocament inadequat. L’inusual acte de protesta empresarial, dirigit a interpel·lar els polítics catalans, va tenir com a primera característica vetar que hi participessin polítics, segons explicava la cronista de La Vanguardia Dolors Álvarez, per reforçar la idea que la societat civil és el “poder real”. He debatut en diverses tertúlies de ràdio amb Sánchez Llibre quan era polític en actiu per saber que llavors afirmava exactament el contrari. Per defensar una idea cal ser una mica coherent. En democràcia, la legitimitat política és avalada per les unes on tots els ciutadans tenen dret a vot —l’exerceixin o no— i no pas per les urnes d’una associació corporativa en concret. El que digui el Foment del Treball té per a mi la mateixa consideració del que pugui proposar com a full de ruta independentista l’ANC o Òmnium, atès que són tres associacions de les quals no soc soci. La meva voluntat, com la de la majoria dels ciutadans de Catalunya, s’expressa a les urnes i són els polítics els encarregats de gestionar les polítiques públiques amb l’acord, si és possible, de les entitats de la societat civil. El 14-F vam votar i els resultats són els que són: 52% de majoria independentista.

3. L’opinió de la societat civil no pot substituir mai les urnes. La majoria parlamentària a Catalunya és avui independentista i de centreesquerra per bé que topi amb la ideologia dretana i autonomista de Josep Sánchez Llibre i companyia. No passa res. Els empresaris ja deuen saber amb qui se la juguen. Però també haurien de ser valents. Els que han volgut comparar l’acte de dijous amb la trobada empresarial del 2007 a IESE s’equivoquen de mig a mig. Per començar, per la naturalesa dels convocants. A IESE, l'Associació Catalana de Professionals (APC) una associació clarament sobiranista, reclamava que l’aeroport del Prat, a Barcelona, es convertís en un hub de connexió de vols intercontinentals, i que la gestió d'aquesta infraestructura fos individualitzada i es fes des del territori. Han passat els anys i el més calent és a l’aigüera perquè el model de gestió de l’aeroport continua essent el mateix que el 2007. De fet, la tònica general, en infraestructures i en molts altres aspectes, ha estat la centralització, que és el contrari del que reclamaven les 196 entitats que es van adherir a l’acte. En el manifest de l’Estació del Nord, Foment no es parla de res més que de l’alteració de l’ordre públic, assenyalant amb el dit acusador el Govern i l’Ajuntament de Barcelona, sense entrar en el moll de l’os del problema que ha provocat els aldarulls: la persecució política i un atur juvenil que s’ha incrementat en un 35% des del 2019.

Qui cregui que la solució passa per la rendició, s’erra. A Catalunya, a diferència del País Basc, no hi ha cap raó moral per demanar perdó per res

4. Ja que els senyors del Foment —i dic senyors, avui 8 de març, perquè la paritat en el món empresarial pràcticament no existeix— volen fer política, haurien pogut començar per fer una acurada anàlisi de la conjuntura. Si Foment vol contribuir a la normalització del país no pot fer veure que no hi està passant res. “Girar full” pot ser un desafortunat lema electoral, però ningú que vulgui governar de veritat se l’hauria de creure. Des del 2017 que l’alteració democràtica a Catalunya és bestial i ho condiciona tot. Hi ha dirigents independentistes empresonats o a l’exili; ha estat destituït un president després que les eleccions del 21-D l’investissin amb una gran majoria parlamentària; gairebé 3.000 persones estan pendents de judici, i ara, al final, la fiscalia, que depèn de l’Estat, ha decidit perseguir la mesa del Parlament presidida per un diputat d’ERC que el 30 de gener va impedir la investidura de Puigdemont. La repressió no s’atura ni quan hom abaixa el cap. Si Foment vol aportar alguna cosa, que comenci per servir solucions a tot això. L’estat gaudeix més muntant espectacles de rendició d’ETA i dels GRAPO, encara que hagin d’esperar una dècada a fer-ho, que afavorint el diàleg per resoldre un conflicte polític que no ha causat ni un sol mort. Qui cregui que la solució passa per la rendició, s’erra. A Catalunya, a diferència del País Basc, no hi ha cap raó moral per demanar perdó per res.  

5. La curiositat d’aquest acte d’escenificació de la derrota d’ETA amb la destrucció de 1.377 armes és que hi fos present Josep Lluís Trapero encapçalant la representació dels Mossos d’Esquadra. La presència del major Trapero, a qui es va veure conversar amb Pedro Sánchez i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, em fa pensar que el sentit institucional a Catalunya és molt més alt del que volen fer creure la gent de Foment i el seus corifeus mediàtics. Ara bé, també és veritat que si el Govern català pot autoritzar la presència dels representants del cos policial en un acte tan propagandístic com banal que el celebrat a l’escola de guàrdies joves Duque de Ahumada, ¿per què cau en el parany de no assistir a l’acte de celebració del 70è aniversari de SEAT encara que hi assisteixi el Rei? Per què cedeix la iniciativa governamental a les autoritats espanyoles? Les pressions de la societat civil, en aquest cas independentista, han provocat que els representants legítims del poble de Catalunya, els que passen per les urnes recurrentment, desapareguessin de l’equació. Actuar sota pressió de l’entorn en comptes de governar, dona munició a l’unionisme que vol atorgar-se una representació que no té simplement perquè diuen representar el 90% del PIB. Ni Lenin hauria dit una bestiesa com aquesta.