No conec Marta Gambín. Només sé que escriu a Revers, el suplement cultural d’aquest diari. Fa uns dies ens va oferir un article, per a mi molt divertit, sobre la fatiga que li provoquen “els culturetes elitistes”. Aquesta dona no sap fins a quin punt comparteixo la seva mandra davant l’exhibicionisme erudit de segons qui. Més enllà que sigui veritat o no el que explica d’ella mateixa, que tant se val, perquè sovint cal recórrer a la ficció per mostrar una paradoxa, Gambín posava damunt la taula un dilema etern, que cada generació debat amb fúria desbocada: la separació entre la cultura que ella anomena d’elit i la cultura, diguem-ne, popular. Com que Gambín transcriu una cita de Proust al final del seu article, i així ens revela la impostura literària que li ha servit per escriure un bon article, em permeto començar el meu amb una remarca bibliogràfica. Ho aclareixo perquè no se m’acusi de res abans d’acabar de llegir el que vull explicar en aquesta columna. Tornem al que volia dir.
L’any 1967, un historiador avui desconegut, Àngel Carmona i Ristol, va donar a la impremta un llibre excel·lent. Animat pel mestre Josep Termes, a qui devem tantes coses que no acabaríem mai, Carmona va publicar Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons. L’any 2011, l’editor Lleonard Muntaner va reeditar-lo en una edició a cura de Blanca Llum Vidal. Un altre dia m’estendré sobre la figura d’Àngel Carmona i els anomenats historiadors de diumenge, com el gran Josep Soler i Vidal, un comunista i patriota gavanenc poc reivindicat. Ara em desviaria de l’objecte d’aquest article. Així doncs, en el seu treball, Carmona mostrava com naixien i què eren, socialment i humanament, els homes —perquè, de dones, més aviat poques— de la Renaixença i del primer catalanisme modern. Ho feia citant un estol de poetes, escriptors i polítics de tota mena, però ell escrivia per al gran públic, sense pedanteria erudita. És un llibre llegidor, un clàssic, i com tots els clàssics, segueix enterrat fins que algú el torni a posar en circulació. Les dues Catalunyes, la refistolada i la xarona, la coent, com diuen a València, segueixen vives, però amb canvis substancials.
La Renaixença, dominada pels jocfloralescos, desprenia aquella fragància romàntica que impregnava tots els nacionalismes d’aquell moment, el segle XIX. La majoria dels escriptors i estudiosos que van participar-hi havien estudiat, però, en universitats castellanitzades al cent per cent i políticament eren més aviat conservadors. El retorn al català d’aquells esforçats literats, amants dels almogàvers i de l’esplendor medieval català, va ser un acte de voluntat. Els xarons, en canvi, eren gent, segons la definició ortodoxa, “de mal gust, mancada d’art, de gràcia, de distinció”, però eren, també, catalans de soca-rel, sense necessitat de reivindicar-ho, que no havien abandonat mai la llengua. En realitat, la llengua i cultura catalanes deuen més als xarons que als jocfloralescos. Una Renaixença sense públic hauria acabat com els felibritges occitans, a pesar del Nobel atorgat a Frederic Mistral el 1904 (que va compartir amb el dramaturg espanyol José Echegaray). Cap escriptor català no ha estat coronat amb el Premi Nobel, però la llengua i la cultura catalanes continuen vives, malgrat els constipats i els atacs descarats de l’espanyolisme més ignorant. Josep Maria Fulquet, autor de la versió del primer episodi de Dallas, aquella sèrie mítica que TV3 va emetre l’11 de setembre de la seva inauguració, ha explicat què els recomanava el professor Joaquim Molas. L’eminent savi, que ho era tant com el seu suposat oponent, Joan Triadú, els solia dir que Catalunya no seria un país normal fins que la senyora Maria no pogués llegir la revista Hola! en català. Com que la vida evoluciona, i les generacions opten per models diferents, fins i tot per models lingüístics artificials, suposo que la famosa frase “Sue Ellen, ets un pendó”, ara s’hauria transformat en un simple i groller “Sue Ellen, ets una puta”.
Si la cultura popular és en castellà i l’alta cultura en català, el destí està escrit, perquè els rics de veritat viuen, consumeixen i riuen en castellà
El que em preocupa del que explica Gambín en el seu article,no és que estigui “fins al cony” dels culturetes, dels que parlen per boca de les cites que extreuen d’internet, sinó que el que ella reivindica com a cultura popular sigui, essencialment, en castellà. Només les novel·les de sobretaula de TV3, amb les quals diu que s'ha criat i que són en català, tindrien el caràcter popular que atorga als seus referents no-cultes. Quin gran canvi del segle XIX a avui dia! Estava convençut —o potser era tan sols un desig— que arribaria el dia que es podria ser culte i popular alhora. Llegir Bells perdedors, una novel·la més aviat obscura de Leonard Cohen que vaig fer traduir quan feia d’editor, i riure amb les tres tietes de Teresina S.A. o enamorar-se amb aquell Boig per tu que cantava el malaguanyat Carles Sabater amb veu melosa. L’elitisme no és el llast de la cultura, com assegura contundent Gambín. El que fa por és la desaparició del català als videojocs, les sales de concerts o entre els influencers. En Capri era un humorista bestial, tant o més bo que en Pepe Rubianes (tot i que no són de la mateixa època), i, en canvi, l’esquerra caviar se’n fotia per massa catalanesc. No sé si m’explico.
Segur que sobren egos a la cultura catalana, però els únics ganivets que necessita són els que hauríem d’esmolar per tallar el bacallà. Quan Carmona escrivia que la Catalunya contemporània era una síntesi de jocfloralescos i xarons ho argumentava amb molta lògica: si l’impuls floralesc va donar lloc a la creació d’acadèmies i biblioteques serioses, d’una llengua normalitzada i viva; el teatre popular, l’ateneu obrer o la societat coral van esdevenir el dic per aturar l’embat de la castellanització. Fins i tot van acollir una immigració “murciana” que d’aquesta manera adquirí el català com a llengua pròpia. La llengua recobrada d’ara no s’entén sense Verdaguer ni Fabra, però tampoc sense Serafí Pitarra. Tota pedra fa paret. Si la cultura popular és en castellà i l’alta cultura en català, el destí està escrit, perquè els rics de veritat, els que manen a la Caixa, al Círculo Ecuestre i a les grans editorials, viuen, consumeixen i riuen en castellà. En una època de rectificacions, tenen el terreny adobat per guanyar.
Ja n’hi ha prou de tantes hòsties. Qui es cregui millor perquè li agraden les pel·lícules de Godard en comptes de Pretty Woman, la romàntica i taquillera pel·lícula dels anys noranta, li recomano la lectura d’un llibre que hauria volgut llegir en català, escrit per un assagista català: ¡Me cago en Godard! (Arpa Editores). Per cert, escoltin la versió del tema principal de la pel·lícula, compost per Roy Orbison, que interpreta acompanyat per Bruce Springsteen, James Burton (fan un duet de guitarres elèctric), Elvis Costello, Glen D. Hardin, Tom Waits, kd lang, Jackson Browne, Bonnie Raitt, JD Souther, T Bone Burnett, Steven Soles i Jennifer Warnes com a cloenda del Black & White Night Concert. No se senti culpable perquè li agraden les pel·lícules de masses o les sèries policíaques de Netflix, arrebossades amb el mateix nacionalisme banal dels clàssics de Hollywood que es poden veure a Filmin, la plataforma audiovisual dels culturetes, segons Gambín. Cal reconèixer que Filmin cuida el català millor que cap altra plataforma. El que m’emprenya de veritat és que la direcció de TV3, nomenada per un govern independentista, s’hagi carregat el Club Super3 —diuen que estan de reformes— i que giri l’esquena a la cultura catalana.