Pluja de milions per a l’ampliació de l’aeroport del Prat… el 2030. Nou anys d’espera, que es poden convertir en molts més si s’aplica el ritme de construcció de l’estació de la Sagrera. Podríem anomenar-lo Sistema Sagrada Família. D’aquí a cent anys tots serem morts. En el meu article anterior ja vaig advertir-los que no es fessin il·lusions. Que la delegació catalana sortiria de la reunió de la comissió bilateral Generalitat-Estat només amb un calendari. I així ha estat. Ja tenim una data. Una promesa sobre un projecte controvertit. Tot i que el principi d’acord sobre l’aeroport és resultat d’una negociació del conseller Jordi Puigneró, al marge de la reunió de la bilateral, algú ha volgut fer coincidir una cosa amb l’altra per engreixar l’expectativa que negociar dona resultats. Els corifeus habituals ho neguen, però és lícit sospitar-ho. De la política, com del porc, tot s’aprofita. Tant al PSOE com a Esquerra els interessa vendre normalitat i concòrdia. Tothom tranquil, doncs. Ara ja poden començar les vacances, a l’espera del 13 de setembre, que és el dia previst perquè es reuneixi la taula de diàleg polític, que suposadament també serà màgica.

La ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, la gavanenca Raquel Sánchez [recordin-ne el nom, perquè, si no s’espatlla, té futur], va sortir després de la reunió de dilluns prometent que espera que l’ampliació de l’aeroport del Prat pugui ser una realitat en menys d’una dècada. "La previsió és que durant els primers anys es faci l’informe d’impacte ambiental i que l’aeroport pugui ser una realitat a partir del 2030”. Fixin-se en el subratllat, que és meu. I no tan sols això. L’ampliació de l’aeròdrom barceloní es farà coincidir amb la inauguració de la connexió de l’alta velocitat ferroviària amb els aeroports de Reus i Girona entre el 2022 i el 2033. Entre demà passat i l’eternitat. Bravo! Pluja de milions (virtuals, de moment) i enrabiada còsmica dels anticapitalistes i de les altres autonomies, que se senten discriminades per la “insolidaritat” catalana amb l’Espanya buida, on hi ha estacions de l’AVE infrautilitzades i aeroports que es fan servir d’autocinemes. La premsa madrilenya, sempre tan amable, apunta que, com en el temps del peix al cove convergent, hi ha hagut un intercanvi de diners per pau política entre governs. Inclús en les valoracions es va reproduir l’esquema d’altres èpoques. A ulls de la ministra de Política Territorial i Funció Pública, Isabel Rodríguez, va ser una trobada “fructífera”, mentre que la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, i el vicepresident, Jordi Puigneró, van coincidir en qualificar els compromisos “d’insuficients”. Roda el món i torna al born. I tot i això, cal celebrar que el conseller Jaume Giró aconseguís que l’Estat es comprometés a trametre, entre els mesos de setembre i novembre d’enguany, 200 milions d'euros, dels 759 milions de deute amb Catalunya reconegut per la disposició addicional tercera de l’any 2008 (i acceptat el 2018). Són diners que ja són nostres, però que hem de reclamar com si fóssim el cobrador del frac. Que l’Estat ens roba no és un eslògan fals, sobretot si tenim en compte que Catalunya concentra el 23% del pes de la indústria de l’Estat, a molta distància de Madrid (12%), el País Valencià (11%), Andalusia (10%) i el País Basc (9%). Les contribucions fiscals no tenen el retorn adequat.

La ministra Rodríguez no va defraudar. Va recordar unes quantes vegades a la delegació catalana que aquella era una reunió entre una comunitat autònoma i l’Estat totpoderós, per rebaixar les expectatives i humiliar els interlocutors

La reunió de la comissió bilateral es va celebrar a la seu del ministeri, al palau del Marquès de Villamejor, al passeig de la Castellana, número 3. És un edifici històric, projectat el 1887 per José Purkiss Zubiría i Pascual Herráiz Siloy, i construït entre el 1887 i el 1890 com a habitatge habitual d’Ignacio Figueroa y Mendieta, senador vitalici. Era el pare d’Álvaro Figueroa y Torres, més conegut pel seu títol nobiliari de comte de Romanones. Però Castellana 3 és una seu mítica, on s’hi han reunit personatges tan singulars com Manuel Azaña i Luis Carrero Blanco… I Adolfo Suárez, perquè aquesta era la seu del cap del govern espanyol fins que no es va traslladar a la Moncloa. Quan un lloc té història, acostuma a estar decorat amb retrats històrics. És per això que a la sala del consell on es va reunir la comissió bilateral hi ha els retrats de molts primers ministres. A les fotos publicades per la premsa l’endemà de la reunió, en destacava un, de retrat, el del general Joan Prim i Prats. El reusenc més famós, amb el permís d’Antoni Gaudí —que, tanmateix, era de Riudoms—, va ser diputat a Corts, governador de Puerto Rico, ministre de la Guerra i un efímer primer ministre, fins que fou mort a trets el 27 de desembre de 1870.

Prim és una síntesi completa de la catalanitat escindida. Seny i rauxa. Es pot recórrer a la seva figura per defensar una cosa i la contrària. Entre els conversos al moderantisme hi ha molts personatges que podrien donar nom a aquesta síndrome. L’any 2014, l’aleshores regidor barceloní d’Esquerra, Jordi Portabella, va presentar una moció per reclamar al govern municipal de CiU que per “fonament democràtic una ciutat no pot dedicar quatre carrers i un monument a recordar la persona que la va bombardejar”. Exigia, per tant, que la ponència del nomenclàtor procedís a substituir el nom del general Prim i Prat en totes les seves variants: Comte de Reus, Marquès de Castillejos, etc., per uns altres menys ofensius. El general bombarder perviu, però, donant nom a carrers i places i presidint el camí d’entrada al Parlament de Catalunya. És inaudit, tant com si en el carrer d’entrada al Congrés dels Diputats, a la carrera de Sant Jerónimo, hi col·loquessin una estàtua del general Valera, que va bombardejar Madrid el 1936 per donar suport als atacs aeris de la Legió Còndor nazi i de l’Aviazione Legionaria italiana.

Però Prim també serveix per exaltar el discurs catalanista del greuge. És conegut per tothom, des que Josep Benet va rescatar-lo, el discurs que Prim va pronunciar al Congrés dels Diputats el 27 de novembre de 1851. Mentre s’interrogava ell mateix sobre si els catalans som o no som espanyols, va fer un diagnòstic premonitori, que no m’atreveixo a traduir, de la relació entre Catalunya i l’Estat: “¿Ha podido creer su S.S. que los catalanes tienen la condición de los perros que lamen la mano que les castiga? Si tal ha creído S.S., se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. [...] Sepamos lo que son: dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, ya para entonces es preciso que los catalanes sepan a cuál de las dos banderas deberán prestar su robusto brazo. […] pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buen hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel Rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita, porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz; porque así y solamente así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza”. [el fragment és de la pàg. 1769-1770]

La ministra Rodríguez no va defraudar. Va recordar unes quantes vegades a la delegació catalana que aquella era una reunió entre una comunitat autònoma i l’Estat totpoderós, per rebaixar les expectatives i humiliar els interlocutors. Els ministres d’Isabel II tenien un capteniment semblant i, ves, Joan Prim va enviar a l’exili la reina sense contemplacions el 1868. Li va costar la vida, això sí. Als consellers catalans d’ara no cal demanar-los un sacrifici tan alt. Només cal que actuïn políticament i que no surtin eufòrics de les reunions amb els trilers de Madrid. La bilateral no va anar bé i l’Estat va treure a passejar l’aeroport. És infantil vendre la promesa d’ampliació del Prat com si haguessin pactat la construcció de Central Park. El PSOE només buscava això, imposar un relat. Mentre a Catalunya continua la competició entre Junts i Esquerra, a Madrid la coalició de les esquerres avança en el seu propòsit de rescatar el règim del 78.