1. El futur és dels que pensen en el que vindrà abans que ningú. Una política sense estratègia és mera tàctica. L’estratègia és, doncs, la previsió del futur. Només així és possible evitar caure en la xarxa de qui pensa millor i més ràpid que tu. Avui es reuneix, al palau de la Moncloa, la comissió bilateral Generalitat-Estat. L’última vegada que es va reunir va ser l’estiu del 2018, en plena ressaca de la repressió espanyola, i la part catalana era presidida per Pere Aragonès, Elsa Artadi i Ernest Maragall, en la condició de vicepresident, consellera de la Presidència i conseller d’Exteriors, respectivament. La delegació de l’Estat estava presidida per Meritxell Batet, llavors ministra de Política Territorial i Funció Pública. En acabar la reunió, Maragall, que actuava de portaveu dels catalans, va declarar que no havia sentit ni una paraula del projecte que Pedro Sánchez deia tenir per a Catalunya: “Acabo de sentir parlar que el govern espanyol té un projecte per a Catalunya. A la reunió no n’he sentit a parlar ni s’ha esmentat la paraula projecte. En cap moment s’ha plantejat cap idea de proposta real que expliqui quina és la proposta de fons que el govern de l’Estat té per al nostre país.”. A la reunió d’avui, que és resultat dels pactes d’investidura entre Esquerra i el PSOE, la consellera Laura Vilagrà tampoc no sentirà ni una paraula sobre res que no sigui merament tècnic. En la ponència política del PSOE per al proper congrés, no s’hi pot trobar cap proposta per a Catalunya, però sembla que a l’actual consellera de Presidència, que es presenta com una tècnica, ja li està bé. El futur només serà dels que sàpiguen imaginar-lo.

2. A la reunió del 2018, el conseller Maragall, optimista de mena, també va afirmar que “l’única nota positiva” de la reunió havia estat acordar “un calendari”: “abans de desembre del 2018 haurem celebrat totes les reunions de comissions i subcomissions en què hem concretat feina pendent.”. Al cap dels anys, de tres anys, exactament, es pot dir, sense enganyar ningú, que aquell calendari, si és que n’hi havia, no es va complir. Si de la reunió de llavors, l’únic aspecte positiu a destacar era el calendari, és evident que al final el fiasco va ser total. L’Estat és triler per naturalesa, com Maragall és un polític confiat, suposo perquè prové de la mateixa camada. Prometre no fa pobre, diu la dita. El futur no pot ser mai una endevinalla, sobretot quan es tracta d’endevinar en quin lloc, de tres possibles, està situada la boleta que manipula l’engalipador. Amb motiu de la darrera modificació del diccionari de la llengua espanyola, el Pato Cojo proposava, des de les pàgines del diario.es, que s’incorporés l’expressió: “Pedrosánchez”. Així, tot junt, com a sinònim de “mag”, “triler”. “Ser un Pedrosánchez" o “Fer un Pedrosánchez” s’haurien d’admetre, assegurava encara que fos de broma, com a sinònims de les expressions "Ets un triler” o “Fer una cosa i la contrària”. Desconfiïn dels entusiastes. De la reunió d’avui, la delegació catalana en sortirà amb un nou calendari. El vendran com si fos la panacea. A la reunió del 2018 no es van posar d’acord sobre la situació dels presos. No se’n podia parlar. Madrid només ha concedit l’indult per la persistència de la pressió popular i per la previsió de derrota judicial a Europa. Que en prenguin nota els optimistes.

El nostre retorn al futur ha de tirar més enrere i, per començar, cal que l’Estat reconegui el dret a decidir dels catalans

3. Que l’estiu propicia els divorcis és una d’aquelles boles populars que es repeteixen una vegada i una altra. Els experts afirmen que els mesos amb menys demanda de divorcis són els d’agost i desembre, per raons òbvies, perquè són mesos de vacances. És per això que al setembre és quan hi ha més consultes a advocats i consultors matrimonials. Reunir-se el mes d’agost, per tant, no et deslliura del mal rotllo posterior si una de les parts se sent enganyada. Com que el PSOE sempre enganya els catalans amb l’amenaça que ve el llop, que el PP hagi carregat contra la reunió bilateral perquè considera que és resultat “de la indignitat”, no aporta cap valor afegit a la trobada. Els problemes matrimonials són profunds i insalvables, si més no per a la meitat del govern català que s’asseurà a la taula de traspassos. El 2006 es va aprovar un nou Estatut, sense haver esgotat l’anterior, per la desídia i els retards governamentals. El 2010 el TC va plantejar una demanda de divorci i no va reclamar tan sols laminar les competències previstes en el nou Estatut, sinó que va anar més enllà i gairebé va reclamar tornar a l’època preestatutària del 1979. Si el psicòleg i escriptor Rafael Santandreu afirma que “les persones no estem fetes per estar molts anys en parella”, imaginin-se per què les nacions no poden estar juntes si una de les parts se sent maltractada. I en aquest cas no són anys, sinó segles. El principi fonamental del bon rotllo és no exigir mai res a ningú; per exemple, ser espanyol a la força, “porque lo pone en tu DNI”. La meva psicòloga, que és més realista que en Santandreu, sempre que parlem d’aquestes coses m’adverteix que “una ruptura no és per força un fracàs”, sobretot si l’altra part és tòxica i menteix per norma.

4. No soc gaire amant de les pel·lícules ciència-ficció, però les trobo divertides quan combinen amb la comèdia. Retorn al futur, estrenada el 1985 i dirigida i escrita per Robert Zemeckis, és un d’aquests casos. No sé si recorden la trama. Els la resumeixo. Marty McFly és un adolescent que és enviat accidentalment trenta anys endarrere, des del 1985 al 1955. McFly s’ha d’empescar la manera de tornar al seu temps. Però no només ha de tornar, sinó que ha de fer, abans, que els que seran els seus pares s’enamorin perquè ell pugui existir en el futur. Quin risc, oi? Si fem cas a les teories del psicòleg Santandreu, el que resulta de ciència-ficció és que el noi aconsegueixi l’objectiu que li havia de permetre retornar al futur. L’Estat també sap que tota negociació amb Catalunya pot acabar en una Espanya no nata, fet que horroritza els partits espanyols i als unionistes catalans, incloent-hi, també, els neoautonomistes, que en són una variant. El centralisme dels conservadors i el jacobinisme de l’esquerra ha fet que l’Estat de les autonomies hagi esdevingut un monstre que no s’assembla gens a l’esperit descentralitzador que va inspirar el consens constitucional del 1978. L’Estat, a més, ja no té a mà cap McFly/Tarradellas per unir la parella. El nostre retorn al futur ha de tirar més enrere i, per començar, cal que l’Estat reconegui el dret a decidir dels catalans. Sense autodeterminació el futur no és possible.