Cada vegada és més evident que els indults són, malgrat tot, una victòria de l’independentisme. No és el que caldria esperar d’un govern que, si fos realment progressista i demòcrata, hauria optat per decretar l’amnistia. Ni tan sols han tingut coratge de reclamar-la els ministres del 15-M i del PCE. Quan els “revolucionaris” tasten el vellut de les cadires nobles, la valentia s’esbrava abans d’obrir l’ampolla. Per això Ada Colau s’asseia cofoia al costat del Conde de Godó a la platea del teatre de la burgesia per aplaudir amb les orelles Pedro Sánchez. Quan la nova secretària general d’Unides Podem reclama trobar una solució a la situació de Carles Puigdemont, s’oblida precisament que és ella qui forma part del govern de la repressió. No sols contra els exiliats, sinó, també, contra els més de 3.000 encausats per motius polítics, incloent-hi els 41 que vol arruïnar el Tribunal de Comptes espanyol amb fiances milionàries. Aquest govern és, de moment, continuador de les polítiques repressives del PP de Mariano Rajoy, que l’1-O va tenir el suport de Pedro Sánchez per segrestar urnes i per aplicar el 155 a Catalunya. Cal recordar-ho de tant en tant. Tot i les discrepàncies entre els partits independentistes, l’aprovació dels indults parcials i reversibles són una derrota de Sánchez i de l’unionisme en general. Només fan aquest gest per necessitat i no pas per cap pruïja poètica o humanitària. Els volien empresonats més d’una dècada i la concessió de l’indulterital com Lluís Llach ha batejat irònicament els indults— arriba al cap de 1.345 dies que els primers presos polítics entressin a la presó. Siguem polítics, si més no un cop, i celebrem amb alegria aquesta victòria parcial. No és cap rendició. La propera vegada no és que ho hàgim de fer millor, com reclama el cantant de Verges, és que, si tornés a sortir malament, que esperem que no sigui així, no s’hauria de deixar atrapar ningú.

Sánchez recorre a l’indult dels nou presos més emblemàtics per intentar maquillar el que acabarà essent una derrota definitiva a Europa de la política autoritària i repressiva de l’Estat contra l’independentisme català. La rebregada del Consell d’Europa és un advertiment més, dels molts que ja hi ha hagut, sempre vinguts de fora i gràcies a la resistència jurídica dels exiliats en les instàncies internacionals. Fer coincidir la concessió dels indults amb l’aprovació de la resolució del Consell d’Europa que reclama la fi de la repressió, no és casual. La resolució era causa de preocupació per a les autoritats espanyoles des de feia dies, atès que ja sabien que s’hi denunciaven la criminalització injustificada de les idees i les arbitrarietats processals. L’evident manca de garanties democràtiques per aturar l’independentisme —que no ha assolit les cotes d’aberració de quan el PSOE de Felipe González va decidir fer ús del terrorisme d’estat per destruir l’independentisme basc amb l’excusa de la violència etarra— ha acabat per remoure consciències. Mirin què acaba de passar amb el cas de l’exconseller Andreu Mas-Colell, que és un més dels 41 polítics i alts càrrecs de la Generalitat als que un organisme menor —copat per militants del PP, que, a més, són familiars entre ells— vol estrangular econòmicament per l’acció exterior de la Generalitat entre els anys 2011 i 2017. Un grup de 33 premis Nobel d'Economia i altres economistes destacats han escrit un article per defensar l'exconseller perquè estan “profundament preocupats per les notícies i la situació del professor Andreu Mas-Colell, un dels economistes espanyols més coneguts i respectats” del món. El prestigi de l’exconseller no el salvarà de la pira on vol rostir-lo Margarita Mariscal de Gante, però amplificarà les raons que esgrimeix l’independentisme sobre el caràcter despòtic i repressiu amb què actua Espanya contra els dissidents i els independentistes. Espanya és cada vegada més la Turquia de l’oest, per molt que Iván Redondo vulgui maquillar-ho acumulant figurants a les butaques del Liceu. La solució al conflicte no arribarà d’Europa, però la seva internacionalització hi ajudarà molt.

Les presses de Pedro Sánchez per decretar els indults són un reflex de la seva feblesa. En realitat, Pedro Sánchez ha hagut d’assumir que l’independentisme i els seus líders “representen centenars de milers de ciutadans”

Molts independentistes estan cansats de les hipocresies dels polítics. Però això no treu que se’ls hagi de donar suport davant la repressió, sobretot perquè sense aquests polítics no hi hauria hagut ni cens universal ni urnes l’1-O. El referèndum no hauria existit. Estic fart de llegir articles que, tot fent brometa o bé amb mala llet manifesta, gairebé es mofen de la sort dels presos i idealitzen el que no va passar mai. Personalment, inclús no tinc cap inconvenient a solidaritzar-me amb Santi Vila, que està a anys llum del que penso i de qui criticaria la imprudència de seguir manifestant-se políticament després de tantes giragonses i fracassos personals. Pedro Sánchez —i Unides Podem— no l’indulten —ni a ell ni als antics consellers Meritxell Borràs i Carles Mundó—, perquè va amb el pack. Amb el penediment ningú obtindrà mai el perdó. Tothom n’hauria de prendre nota, perquè és una fal·làcia afirmar que els indults contribueixen a la convivència quan continues controlant els actes dels condemnats. La venjança segueix vigent en el diccionari dels repressors. No ens calen herois, certament. I és millor viure en llibertat, encara que només sigui condicional, que estar pres. El millor heroi és aquell que sobreviu a la batalla i guanya. Els que perden reposen en ossaris santificats de l’estil del Fossar de les Moreres. Aquests herois no ens calen. A mi m’estimula més gent com Václav Havel, Nelson Mandela, Eamon De Valera o, més cap aquí, Vytautas Landsbergis, que no pas Rafael Casanova. La repressió va doblegar més d’un cop els polítics que acabo d’esmentar, però finalment avui tots ells són recordats com a líders victoriosos de les causes nacionals que defensaven. Només cal aspirar a això. A la victòria i no pas a donar nom a un carrer.

L’Estat recorre als indults per intentar apaivagar l’independentisme i dividir-lo. Depèn dels partits independentistes que se’n surti o no i evitar així que, de facto, aconsegueixi que els nou presos i la resta d’encausats renunciïn a les seves idees polítiques per seguir en llibertat o bé per poder viure sense que els embarguin el patrimoni. De l’unionisme o de l’autonomisme no cal esperar-ne res més que la submissió. Potser arribarà un dia que per salvar una votació en el Parlament autonòmic —diguem les coses pel seu nom—, caldrà recórrer al PSC, atès que el model econòmic i social de Junts i Esquerra coincideix més amb el seu que no pas amb el de la CUP o d’En Comú Podem. Però això no hauria de tenir més transcendència que reconèixer que perquè rutlli la gestió del dia a dia d’un govern que ha estat elegit democràticament, cal saber pactar. A diferència del govern Torra, el govern Aragonès no cerca l’èpica. La paradoxa és que quan Torra va estar millor va ser quan es va dedicar a governar per afrontar la pandèmia i no pas quan es va refugiar en la dignitat d’una pancarta que va portar-lo a la inhabilitació. Veurem si al final l’actual govern de tècnics no es veurà obligat a actuar d’una manera molt més política del que tenia previst. De moment, el conseller Giró ja ha ensenyat la poteta, com ja vaig explicar en l’anterior columna, i ha fet saber a qui l’hagi volgut escoltar, que per a ell la independència és la solució, però que mentrestant no deixarà de denunciar la discriminació governamental espanyola dels ciutadans de Catalunya i de reclamar allò que el dèficit fiscal els escamoteja. La taula negociació —que podríem batejar com a procés 2— posarà tothom a prova.

No es deixin entabanar pels pessimistes habituals, les presses de Pedro Sánchez per decretar els indults són un reflex de la seva feblesa. En realitat, Pedro Sánchez ha hagut d’assumir que l’independentisme i els seus líders “representen centenars de milers de ciutadans”. Durant gairebé una dècada la classe política i els mitjans de comunicació espanyols es burlaven de l’independentisme, fins que a les vespres de l’1-O es van adonar de la magnitud del moviment. Des del 2017 fins ara, encara no en quatre anys, el govern ha hagut de reconèixer que l’estat espanyol no es desempallegarà de l’independentisme tan fàcilment, tot i haver aconseguit aturar el procés amb l’aplicació d’una repressió sense fre. L’ofensiva propagandista de Pedro Sánchez esbombant les renúncies a la unilateralitat d’alguns dels presos per justificar l’aprovació dels indults, no maquillarà que la repressió segueix viva. Tampoc no resoldrà el conflicte. Per si algú encara no ho sabia, la qüestió no és mètode pel qual s’assolirà la independència, sinó que els dos milions de ciutadans que van acudir a les urnes l’1-O no pensen renunciar-hi. Els perdedors de la història —afirma l'historiador Mark Mazower a les seves memòries: What you did not tell— “ens ensenyen més coses que no pas els vencedors. No hi ha victòria que duri per sempre; l'important és saber reaccionar per afrontar la derrota”.