De vegades les desgràcies s’acumulen. L’escàndol provocat per les anomenades llicències per edat ha estat majúscul. De la mateixa manera que celebro que el diari Ara hagi fet públic aquesta anomalia, tampoc no tinc cap mena de dubte sobre el rerefons, gens camuflat i capciós, que inspirava la portada de dimarts d’aquest diariEl reportatge del dia anterior en què Núria Orriols explicava en exclusiva l’existència d’aquestes llicències en l’època del tripartit, no esmentava a la portada que l'any 2008 el Parlament estava presidit pel republicà Ernest Benach. El titular de la primera pàgina de dimarts apuntava a la presidenta actual: “Borràs manté la llicència per edat, però de tres anys”. La desproporció és flagrant, sobretot perquè ella ha estat la impulsora de la reforma d'aquesta irregularitat (tot i que servidor l’hauria suprimit d’entrada). Cal atribuir el manteniment d’aquest disbarat als quatre presidents anteriors: una de CiU (Núria de Gispert) i dos d’ERC (Carme Forcadell i Roger Torrent), cap dels quals va modificar ni reduir els privilegis intolerables d’aquests treballadors en nòmina que no van a fer feina. La notícia és tan bèstia com la reacció d’alguns dels implicats. Benach emulant Plácido Domingo quan va voler justificar haver assetjat algunes dones amb la idea peregrina que eren altres temps. Torrent i Forcadell, guardant un silenci indecorós.

El Parlament de Catalunya ha anat degradant-se legislatura a legislatura, perquè el primer que falla és com s’entén la funció dels diputats. L’autonomia del diputat està limitada per la disciplina de grup. Els partits prefereixen diputats emmordassats, sense la llibertat que dona, per exemple, el model parlamentari britànic, en el qual preval la lleialtat del diputat a la circumscripció més que no pas al partit. Sempre m’ha semblat una aberració aquest gest impúdic del secretari de cada grup quan alça el braç per indicar al remat que té al darrere si ha de votar sí, no o abstenir-se amb un, dos o tres dits aixecats. Però és que, a més, lletrats i, sobretot, el secretari general de la cambra, s’atorguen un poder que ratifiquen amb sous astronòmics. Xavier Muro, el secretari que tothom recordarà per ser qui més va fer per ajudar al TC i a la JEC a “carregar-se” dos presidents de la Generalitat elegits democràticament (Puigdemont i Torra), cobra ara mateix 254.671 euros anuals, gairebé la meitat per antiguitat: 100.325 euros. Hi ha qui, de tant repetir-los, s’ha cregut els gags de la sèrie Sí, ministre que presentaven Sir Humphrey Appleby com un astut i obstructiu subsecretari permanent del govern britànic. Una cosa és jubilar-se anticipadament sense que et rebaixin la pensió, com poden fer els professors de secundària, i una altra que et paguin un sou immoral (perquè ja ho era mentre estaves en actiu) sense anar a la feina. Muro continua treballant com a lletrat del Parlament, però si no ho fes, no seria precisament el Bardem de la pel·lícula Lunes al sol

El Parlament, la seu de la sobirania del poble, no pot ser un vedat de caça major per a funcionaris i polítics maldestres

El Parlament té més farcell que substància. Com menys diputats arriben a ser-ho partint d’una experiència professional anterior, més submisos són al partit que els situa a la llista en posicions de sortida que els asseguri l’elecció. Aquesta submissió jeràrquica és la que ha permès que tots els diputats, independentment de l’orientació ideològica, hagin al·legat ignorància per defensar-se del fet que descobrissin ara les prebendes que tenen els treballadors del Parlament. M’ho crec, perquè molts diputats ho ignoren gairebé tot i s’esforcen ben poc per aprendre l’ofici. Primer no saben res i no es deixen ajudar i, quan ja se senten forts, llavors ja no hi ha qui els aguanti. La fatxenderia és, no sempre, sortosament, còsmica. Els oripells de la cambra catalana enlluernen. La sensació de poder encega qui no és amo del seu futur. El que ara s’ha sabut sobre què passava amb les nòmines del personal adscrit al Parlament no afecta tan sols els vint-i-un treballadors que cobren el 100% del sou sense treballar. El problema és més general i inclou el conjunt de la plantilla. Que un uixer del Parlament pugui tenir un sou mitjà mensual superior al d’un professor d’universitat diu molt de com els polítics entenen Catalunya.

Cap partit polític pot al·legar que no n’estava al cas. Tots tenien —i tenen— l’obligació de vetllar pel contingut i rectitud del que s’aprova a la mesa. Ara diuen que s’ha acabat el bròquil, que ja no hi haurà més llicències per edat. Està per veure que això sigui així. I és que si no es pot suprimir l’avantatge concedit als vint-i-un privilegiats perquè es considera un dret adquirit, m’agradarà veure si els treballadors no acudiran als tribunals per conservar les condicions laborals que tenien fins a l’actualitat. Ja va fer-ho una treballadora de la Sindicatura de Comptes el 2018 i el TSJC va donar-li la raó. Si hagués estat tan fàcil de suprimir amb una simple resolució de la mesa, estic segur que el desembre passat Laura Borràs ja ho hauria proposat. Li convenia. Per tant, val més que els caçadors de notícies estiguin al damunt del cas per verificar que es posa fi de veritat a aquesta pràctica. La lletra petita en els contractes és més important que l’enunciat. En aquest afer els sindicats sembla que no existeixin. No piulen ni diuen res perquè el Consell de Personal de Parlament, una mena de comitè d’empresa, és una rara avis dins l’administració. El Parlament tampoc no està fiscalitzat per la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). El Parlament, com la Sindicatura de Comptes, el Consell de Garanties Estatutàries o la Sindicatura de Greuges són òrgans autònoms que es controlen ells mateixos. Ningú hauria de ser art i part en qüestions de transparència si vol resultar creïble. Amb l’exemple del Parlament ja n’hi ha hagut prou.

Recuperar el Parlament de Catalunya l’any 1977 perquè s’hi reunís l’Assemblea de Parlamentaris va ser una de les poques victòries de l’antifranquisme. El Parlament, com la Generalitat, havien estat preservats a l’exili com una mostra de l’oposició de la Catalunya republicana i democràtica a la dictadura. Recordo la sessió constitutiva de la Primera Legislatura. Jo hi era en qualitat d’assistent parlamentari de Josep Benet. L’emoció que vaig sentir aleshores va ser tan forta com la pena que em provoca l’escàndol actual. El Parlament, la seu de la sobirania del poble, no pot ser un vedat de caça major per a funcionaris i polítics maldestres. Com vaig reclamar a la columna anterior dedicada als nous lideratges, ser revolucionari en aquests moments és atrevir-se a ser reformista. Modernitzar la funció pública és una tasca gegantina que només es pot abordar amb un pacte nacional real i amb un lideratge polític fort i coratjós. Si Borràs ha comès un error en aquest escàndol de les prebendes al Parlament, és no haver estat més valenta per proposar als grups parlamentaris eliminar-les de cop. De vegades només queda el recurs de fer baixar la guillotina.