1. El dramatisme dels lideratges. No sé si han vist la sèrie Atlantic Crossing (Movistar+). És la història de la família reial noruega davant la invasió nazi de 1940 i de les peripècies del rei Haakon VII i el seu hereu, el príncep Olaf, que es van negar a sotmetre’s a Hitler. El comportament de les reialeses nòrdiques durant la Segona Guerra Mundial va oscil·lar entre la resistència noruega, el col·laboracionisme danès (Cristià X era germà del rei noruec) i l'ambigüitat neutralista sueca (el rei Gustau V era oncle de la princesa Marta, casada amb l’hereu noruec). La sèrie és, també, la història precisament de la princesa Marta de Suècia, que es va refugiar als EUA amb els seus tres fills, i de la relació més o menys romàntica que va mantenir amb el president Franklin D. Roosevelt. Un vincle que va acabar essent fonamental perquè els estatunidencs es decidissin a donar suport als noruecs cedint-los un vaixell de guerra. Els exilis sempre donen fruits.

No els explico res més. Només vull destacar ara una història col·lateral a la trama general. És la història del suïcidi a Washington DC del general noruec Carl Gustav Fleischer el 19 de desembre de 1942. Havia estat l’encarregat de contenir els nazis fins que va rendir-se quan el rei, l’hereu i el govern socialdemòcrata van abandonar el país. Fleischer no compartia la posició neutralista, copiada dels suecs, del govern presidit per Johan Nygaardsvold. L’enemistat entre ells era tan intensa que al final van enviar el general a una mena d’exili dins l’exili. Va ser llavors, en vista de l’adversitat, quan va suïcidar-se. El reconeixement de la seva personalitat, audàcia i lleialtat arribà tard i malament. Qui s’avança al seu temps sovint no és comprès ni tan sols quan ha quedat demostrat que no s’havia equivocat. A la política catalana el grau d’animadversió no ha provocat, per sort, que algú decidís llevar-se la vida, però potser sí que hi ha hagut suïcidis metafòrics i no precisament d’exiliats.

2. Evitar els lideratges fracassats. La sèrie Atlantic Crossing és summament reveladora sobre de quina manera les dones poden ser menystingudes. La princesa Marta era una dona intel·ligent, que parlava set idiomes, i posseïa un gran carisma. Va “enamorar” el president nord-americà, però també, va captivar Eleonor, la influent esposa del president. Tant si fou real com si no aquesta relació, tots els historiadors coincideixen a destacar el paper de Marta per convèncer el president perquè promulgués la Llei de préstec i arrendament de Roosevelt, que tenia com a objectiu proporcionar armes a la Gran Bretanya per lluitar contra l'Alemanya nazi. Linda May Kallestein, historiadora cultural i coautora del guió de la sèrie, assegura que el menyspreu als esforços de Marta van ser constants. En una de les escenes de la sèrie es destaca això en atribuir al príncep Olaf uns èxits que eren de la princesa. I això val per algú que forma part de la reialesa com per a una política que s’estrena. El documental La guerra de la princesa hereva Marta (NRK TV) intenta restablir la memòria de la princesa.

Si exceptuem el carisma de Muriel Casals i el protagonisme parlamentari de Carme Forcadell, l’estat major era un “club” masculí. Fins i tot, un cop empresonats, els homes sempre van tenir un protagonisme més gran que les dones 

Els lideratges masculins poden ser controvertits, però gairebé mai són qüestionats. La dècada sobiranista ha estat dominada per homes. L’electorat sobiranista també és majoritàriament masculí. Si exceptuem el carisma de Muriel Casals i el protagonisme parlamentari de Carme Forcadell, l’estat major era un “club” masculí. Fins i tot, un cop empresonats, els homes sempre van tenir un protagonisme més gran que les dones. Els lideratges femenins sempre són escrutats amb una severitat superior als masculins. En un article enfocat de nou a parlar del lideratge fracassat de Kamala Harris, Ayaan Hirsi Al explica les seves il·lusions infantils d’esdevenir metgessa, enginyera o presidenta a la seva Somàlia natal. La rèplica dels adults —homes i dones— a les seves aspiracions era cruel i misògina: “Si Déu hagués volgut que fossis una altra cosa que una dona i una mare, t'hauria creat home”. Ayaan Hirsi Al és avui investigadora de la Hoover Institution a la universitat de Stanford. La misogínia al primer món de vegades es manifesta molt més subtilment, però constantment troba la manera de justificar-se. Es veu que les dones grimpen (segur que n’hi ha que només destaquen així) i els homes, en canvi, tenen tots els mèrits per esdevenir, ai!, líders fracassats.

3. Lideratges innovadors i disruptius. Ara que Jordi Cuixart ha decidit fer un pas al costat per abandonar la presidència d’Òmnium, és bo reflexionar sobre la durabilitat dels lideratges. Ayaan Hirsi Al es dol que Kamala Harris no hagi quallat com a líder. Ho atribueix al fet que va ser triada per Joe Biden perquè fracassés, perquè les raons per triar-la no estaven relacionades amb els seus dots de lideratge i capacitat política. Biden va triar-la perquè era dona i negra, com aquí s’han promogut lideratges polítics masculins amb una perspectiva ètnica semblant. Cuixart li va caure a les mans un lideratge que, si no s’hagués mort Muriel Casals, potser no hauria ostentat. Però un cop a dalt de tot, va aconseguir que la gent l’admirés i li perdonés les debilitats i els desencerts anteriors. Per exemple, el seu excés de radicalisme extrem en la campanya en contra de l’Estatut de 2006, que contrasta amb la defensa de la tolerància davant els xiulets a una alcaldessa que va arribar a ser-ho per barrar el pas a un alcalde independentista. La memòria, perquè sigui versemblant, ha de ser completa.

No es tracta de fer retrets de cap mena, i menys ara, ni a Cuixart ni a ningú. Cuixart ha estat un líder per a molta gent. Com Puigdemont ho és fins i tot per a les bases de tots els partits. Enretirar-se no significa retirar-se. Cadascú ha de valorar el lloc que li toca en cada conjuntura, especialment al capdavant dels partits. No serà fàcil, perquè des de la retirada de la primera línia de Josep Tarradellas el 1980 cap dirigent ho ha sabut fer bé. Afirmava Steve Jobs que la innovació és el que diferencia el líder dels seus seguidors. Si ho apliquéssim a la política, substituiríem innovació per reformisme. Oriol Bohigas, per exemple, era un innovador. Ho va demostrar fins al final i va donar la volta a l’Ateneu Barcelonès com només ho havia fet Àngel Guimerà en decidir inaugurar el curs de 1895 en català per parlar de la salut de la llengua catalana. La política catalana necessita avui líders reformistes, que no vol dir que hagin de ser persones claudicants o porugues. Al contrari. Han de ser persones disruptives, revolucionàries i astutes. Es retira un líder de l’1-O, però aquell dia en van néixer d’altres cridats a regir el futur.