“Aquesta crisi no és tan sols sanitària sinó també política”. Aquesta és l’opinió de l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari. No és l’únic en afirmar-ho. Molts pensadors de tot el món estan preocupats per les conseqüències polítiques que comportarà la crisi humanitària actual. Ha calgut que la desgràcia fos universal per adonar-se del que altres pobles pateixen des de fa anys, començant pels estats africans, devastats per les guerres i les epidèmies com l’ebola. La televisió i les noves tecnologies ens han acostumat a observar la desgràcia dels altres gairebé com un show d’entreteniment. Ho lamentem, qui ho vol lamentar, o bé ho observem amb indiferència, que és el que fa la majoria de la gent. Fins que arriba un moment —i aquest és ara— que la desgràcia entra a casa de cadascun de nosaltres, sense distincions de raça, ni de gènere, ni de classe social, ni d’identitat nacional. Llavors és quan surten a passejar els fantasmes i la por s’apodera de tothom. Una societat basada en el lleure permanent, en el xivarri, en el consumisme enfebrat en els no-llocs comercials, viu com un sacrifici insuportable haver d’estar-se tancat a casa, recollit amb la família, entretingut amb la contemplació. De cop s’ha acabat la sensació de viure distrets permanentment, com reconeix Pablo d’Ors, el net del Pantarca, en el llibre que va dedicar al seu costerut aprenentatge del silenci.

Les crisis inviten a fer un DAFO de la política per analitzar les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats que ens presenten, però també haurien de servir perquè els ciutadans prenguessin consciència del que s’hi estan jugant. El més fàcil és fer com aquells que a les xarxes s’exclamen contra els polítics, de vegades amb raó, per la misèria dels seus actes. Fa feredat veure com la Banda dels Quatre dels comuns es llança a l’atac contra l’independentisme amb el sectarisme propi del vell estalinisme. Resulta insuportable i ridícul llegir segons quins raonaments. Però el relleu generacional ha provocat que hàgim de suportar sectaris molt superiors als que ja hi havia abans. Sense política, però, només hi ha barbàrie, com s’està veient aquests dies. No és només Donald Trump qui ensenya la seva pitjor cara. Per tot el planeta s’han donat exemples de fins on pot arribar l’estultícia dels polítics. Nosaltres ho vivim ben de prop amb Pedro Sánchez, amb qui ha quedat demostrat —amb el consentiment del neocomunistes d’Unides Podem— que el relat de la modernitat reculava fins al segle XIX. El protagonisme dels militars ha substituït la democràcia i el poder civil com si estiguéssim als anys trenta. Ho he argumentat amb preocupació en algunes de les meves anteriors columnes.

La imposició de l’estat d’alarma ha anat acompanyada per l’intent de destrucció de l’estat de les autonomies, que era el mínim comú denominador que els constitucionalistes oferien per contenir l’independentisme

La reacció espanyola a la crisi sanitària ha fet saltar pels aires la falsa teoria —perquè ja ho era d’entrada— que Espanya era l’estat més descentralitzat d’Europa. Per als propagandistes del govern Sánchez-Iglesias, ha quedat demostrat que no calien autonomies. Els més agressius a defensar-ho són diversos sectors d’En Comú Podem, que argumenten contra l’estat autonòmic com ho faria Vox. Com ha quedat demostrat aquests dies, hi ha polítics —i articulistes i tertulians— que senten aversió envers els experts i per això promouen campanyes contra determinats metges que no els fan la farina blana. A una premissa falsa normalment li correspon una solució errònia. No cal citar Churchill per demostrar-ho. La imposició de l’estat d’alarma, que s’ha anat allargassant amb una improvisació que només genera inseguretat, ha anat acompanyada per l’intent de destrucció de l’estat de les autonomies, que era el mínim comú denominador que els constitucionalistes oferien per contenir l’independentisme. Ara hem tastat la cara lletja dels polítics progres que, per oposició a la salvatge dreta i a l’encara més salvatge extrema dreta espanyola, va merèixer l’aval d’ERC per arribar al poder. El PSOE ha demostrar una vegada i una altra que pot ser més bèstia que la dreta quan vol acabar amb un problema. Qui ho dubti que busqui la llista de víctimes dels GAL.

Jordi Barbeta proposava ahir que el president Torra agafés el toro per les banyes i se sumés als nous Pactes de la Moncloa amb una maniobra prèvia. La jugada consistiria a convocar amb anterioritat uns inèdits Pactes de la Casa dels Canonges per propiciar un gran acord nacional a Catalunya —de grups polítics i de grups socials, de científics i catedràtics, de patronals i sindicats, i de municipis, etc.—, amb els quals es dissenyessin les prioritats del postdesconfinament. Qui es podria negar a una proposta tan necessària i reconfortant com aquesta? No s’hi podria oposar ningú que encara conservés una mica de criteri i del típic seny català. Però abans d’arribar aquí, i aquest serà el problema principal a superar, molts dels polítics catalans haurien de desempallegar-se del sectarisme i reconèixer quina és la realitat. Amb un exemple bastarà. Mentre el “govern més progressista” que no ha tingut Espanya des de la Guerra Civil es baralla internament per com ha de ser la renda vital, a Catalunya fa dues setmanes que la renda garantida de ciutadania (RGC) va arribar a l’última fase de desplegament i de la qual se’n beneficiaran un total de 81.636 llars i cobrirà 127.711 persones. No sé si m’explico. De la mateixa manera que la crisi sanitària ha posat el Govern de la Generalitat al capdavant de la reacció més enraonada, com així fins i tot ho han admès els articulistes més refractaris, qualsevol pacte ha de començar per reconèixer el mèrit i la personalitat de l’altre. Fins i tot la societat civil ha estat més activa a Catalunya (amb donacions econòmiques als científics o amb la confecció de bates i mascaretes en tallers privats) que enlloc. L’independentisme no abaixarà la guàrdia davant la intenció del govern espanyol no sols de destruir-lo, sinó d’acabar amb l’autonomia. El PSOE ho ha intentat dues vegades: una amb l’aplicació del 155 i una altra ara, amb la crisi sanitària. El sector més espanyolista de Podem està exaltat i renega de les autonomies. Però la gent no és estúpida. Aquests dies de confinament ha après que no n’hi ha prou amb viure el silenci imposat com un mer sacrifici, sinó que cal tenir una actitud activa per evitar que els espavilats els donin gat per llebre fent-se passar per progressistes. Al final, els agradi o no, qui ha seguit els criteris de Quim Torra —suportat pels experts— ha estat Pedro Sánchez i no al revés.