1. El diari barceloní de la dreta monàrquica ja fa temps que s’ha descarat. No té cap problema a donar suport al candidat socialista perquè sap que no és cap amenaça per a l’establishment. La socialdemocràcia europea fa dècades que porta dentadura postissa. Com més roig és l’escenari, menys d’esquerra és l’actor que interpreta l’obra. El simulacre està a l’ordre del dia. Tony Blair es va convertir en el rei d’aquesta manera de fer. A La Vanguardia tant li fa que guanyi un socialista com un conservador mentre res no canviï, seguint la pregaria lampedusiana. Des que va desaparèixer CiU i l’independentisme s’ha convertit en el centreesquerra de la política catalana, la dreta monàrquica s’ha quedat amb poques opcions, atès que el PP és marginal a Catalunya i Ciutadans està en caiguda lliure. Per tant, els socialistes són avui el partit d’ordre, la Bastilla del règim del 78, que cal defensar a peu i a cavall, capgirant la realitat, si cal.
2. Dissabte passat el director del rotatiu monàrquic, Jordi Juan, va escriure un d’aquells articles editorials que fan època. Donant per bo que la culpa de la situació de bloqueig polític actual és dels independentistes, Juan alertava els lectors que si el 14-F guanyen els independentistes rupturistes, els que no estan disposats a convertir la lluita per la independència en retòrica i fer de l’independentisme una altra la mòmia desdentegada, els presos no serien indultats. Ja sabíem que el govern espanyol utilitza els presos per doblegar la voluntat popular, però que un periodista ho escrigui sense escandalitzar-se és fort. Com que el discurs oficial socialista és que “el referéndum es algo descabellado y no tiene apoyo en la sociedad catalana”, La Vanguardia s’apunta al carro per impedir superar l’ordre constitucional per la via democràtica. Segons Juan, l’únic serrell que queda per resoldre és la qüestió dels presos. Juan escriu literalment: “Un triomf de la via rupturista cap a la república pot congelar tant el procés dels indults com la reforma del Codi Penal que està pensada per als líders del procés que es van autoexiliar”. Una bola com una casa de pagès. El “govern més progressista del món” no ha fet cap pas per solucionar el conflicte. Al contrari. Només l’utilitza per intimidar els autoproclamats moderats (valents tan sols en campanya) i generar-los falses esperances amb la promesa d’un indult, que en cap cas serà general, tot esperant que amaini la tempesta i Laura Borràs no esdevingui presidenta.
Ja sabíem que el govern espanyol utilitza els presos per doblegar la voluntat popular, però que un periodista ho escrigui sense escandalitzar-se és fort
3. El director de La Vanguardia s’equivoca quan creu que amb un indult ja n’hi haurà prou per desballestar i debilitar l’independentisme. L’única sortida és l’amnistia. La tàctica que han seguit els governs espanyols després de la derrota d’ETA ha sigut utilitzar l’aproximació dels presos per domesticar l’esquerra basca, espantada des del dia que va estar a punt de ser derrotada per Elkarrekin Podemos. Però Catalunya no és Euskadi i l’independentisme català tampoc. Aquí el terrorisme era cosa de grups marginals, per a sort nostra, per sorollosos que fossin. Per tant, l’augment de l’independentisme no s’ha produït a conseqüència de la repressió, sinó que ha estat resultat d’un canvi social de gran profunditat a causa del sentiment de discriminació i d’espoli, lligat a l’inveterat esperit centralista espanyol que l’Espanya de les Autonomies no va aturar. Des del 1981 i el cop d’Estat, que a la pràctica va triomfar, la centralització ha estat la tònica de tots els governs. L’últim episodi és la llei, promoguda per Podemos-En Comú Podem, que estableix un marc harmonitzat per als cossos de bombers de tot l’estat espanyol i que va ser ratificada la setmana passada quan el PSOE, Unidas Podemos-En Comú Podem, PP, Vox i Cs van tombar l’esmena a la totalitat de Junts que reclamava deixar sense efecte a Catalunya aquesta llei. L’actitud democràtica dels bombers l’1-O els ha sortit cara.
4. Jordi Juan, comprensiblement preocupat perquè el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, va respondre amb cinisme al no menys cínic Josep Borrell que volia donar-li lliçons de democràcia amb el cas Navalni, expressa que la “carpeta catalana és un problema, com es va evidenciar ahir en la crisi amb Rússia, i ha de ser resolta amb sentit comú de les dues parts, no només d’una. Per això és tan important el resultat del 14-F”. S’adonen de la trampa d’aquest raonament? Si no guanyen els rupturistes, llavors sí que no caldrà negociar res, perquè l’Estat haurà guanyat i no caldrà que els presos siguin indultats. Si a cada costat d’una hipotètica taula de negociació s’asseuen els que van impulsar l’aplicació del 155, no els caldrà negociar res. Serà una pantomima. En canvi, si el 14-F guanyen els partidaris de la ruptura que tanta por fan a Jordi Juan, l’Estat no tindrà més remei que buscar una alternativa al xantatge que exerceix amb els presos tenint-los com a ostatges. Pactes amb l’adversari i no pas amb el vassall. Si l’independentisme no es mostra intransigent, serà derrotat per incompareixença i el centralisme acabarà la feina de destruir Catalunya
5. Espanya no és una democràcia plena, com afirma Jordi Juan amb orgull. Aquesta és una altra premissa falsa. Tenir un parlament i estar regit per una llei fonamental no prova que un estat sigui democràtic. Si fos així, Rússia també ho seria. A més, Espanya és un dels estats que, juntament amb Polònia, Hongria i Romania, més vulnera els drets de les persones i la llibertat d’expressió, segons les grans organitzacions de defensa dels drets humans de la UE. La corrupció del poder judicial espanyol no és un invent dels independentistes. La condemna de Pablo Hasél és la demostració que un judici es pot fer segons les lleis vigents —inspirades per unes majories amb mentalitat totalitària i antediluviana— i no ser una justícia justa. És clar que un diari monàrquic, governamental per definició, aquesta mena de coses no pot entendre-les, perquè defensa un règim obsolet i corrupte amb un ex-cap d’estat que es dona a la fuga carregat de diners i el govern “d’esquerra” (?) li dona cobertura. Amb uns antecedents així, no ens ha d’estranyar que el fill i vigent cap d’estat amenacés els ciutadans de Catalunya que l’1-O d’octubre van encarar-se pacíficament amb els policies que requisaven urnes amb la ira de les dictadures. Els presos tenen més possibilitats de ser alliberats i els exiliats de tornar si l’Estat no aconsegueix domesticar l’independentisme. El guru de la resistència social, Stéphane Hessel (1917-2013), recomanava als joves no rendir-se mai. Tenia raó: la resistència és la font de la victòria. El 16 de febrer de 1936 els que no es van doblegar van aconseguir l’amnistia.