“Tenim faraons als països veïns”, va declarar el president ucraïnès Volodímir Zelenski en una entrevista que li van fer Anne Applebaum i Jeffrey Goldberg per a The Atlantic. La conversa s’havia de publicar el Divendres Sant, un dia de significació catòlica que coincideix amb l’inici del primer seder de Pasqua, la festa jueva que commemora l’alliberament d’un poble esclavitzat pels faraons egipcis. Zelenski és jueu i qualsevol altre jueu pot copsar perfectament el significat de la metàfora presidencial. No és que el líder dels ucraïnesos anheli vagar pel desert durant quaranta anys. Cap poble —ni cap persona— aspira a l’exili. La majoria de la gent es deleix per ser lliure. La llibertat, però, sempre té un preu. A Ucraïna el preu és car i les bombes maten persones, destrossen edificis i ennegreixen el paisatge. Putin —amb el suport de molts russos, massa— està decidit a eliminar Ucraïna de la faç de la terra i l’èxode dels ucraïnesos que vaguen pel món és massiu.

Guerra i propaganda són gairebé dos mots sinònims. A Rússia, l'estat ha ordenat als editors que eliminin la paraula “Ucraïna” dels llibres de text. A la televisió pública russa, el politòleg Serguei Mikheiev, director del Centre de Política Actual, es dedica a negar l’existència de l’idioma ucraïnès. Són dos exemples de l’intent rus d’extingir una nació i un poble, i no deixar-ne cap rastre. Controlar l’imaginari per fugir de l’alteritat. Putin actua com el que és: un dictador genocida, com ja va demostrar a la guerra de Txetxènia. Una altra cosa és que el món occidental li permetés tanta crueltat sense fer escarafalls. A les democràcies occidentals les ONG sovint són com el Pep Consciències dels governs que trafiquen amb els dictadors. El “principi de realitat” dels polítics té sempre a mà aquest recurs per justificar-se. És ara que els líders occidentals, amb el president Joe Biden al capdavant, s’adonen que Putin no cedirà ni un pam. És un dirigent brutal, nacionalista i imperialista, que vol esborrar del mapa Ucraïna. Potser l’única solució serà derrocar-lo i esquarterar Rússia, que és un estat tan nou com l’ucraïnès i no gens homogeni.

L’única solució per a la supervivència de la nació catalana és la victòria. No és que no es pugui negociar res, però seria un contrasentit acordar alguna cosa que impedís l’opció de ser lliures de veritat

En el debat que vaig mantenir a Madrid amb els politicòlegs Lluís Orriols i Berta Barbet sobre els escenaris possibles si la negociació proposada per Esquerra i el PSOE fracassava, Barbet va llançar una idea estranya. Va parlar de la necessitat d’acordar “una proposta no ofensiva” per a cap de les dues parts, com si els contendents estiguessin en peu d’igualtat i un pacte entre partits fos realment una negociació entre pobles. Els que abans s’identificaven en el que es coneixia com a tercera via estarien encantats amb un plantejament com aquest, obviant que, en parlar de llibertat, el gènere no-binari no existeix. O s’és lliure o no se n’és. La divisió és dràstica, perquè uns han tastat la presó i l’exili mentre que els altres passegen pels jardins de la Moncloa. No hi ha terme mitjà. I quan n’hi ha hagut, el resultat és com aquesta Espanya constitucional que està clar que és una presó de pobles que empresona dirigents independentistes per intentar assolir l’objectiu promès. La propaganda espanyolista sempre ha volgut negar l’existència d’aquests presos polítics perquè seria com reconèixer que finalment s’ha demostrat que el constitucionalisme no és llibertat.

Durant els anys de la Transició el binarisme era entre els partidaris de la ruptura pactada, posició defensada per l’oposició, i la reforma pactada, que era l’opció dels jerarques del règim franquista. No era una divisió qualsevol. Ni era simbòlica. Tenia un calat molt profund. I és que una cosa era voler trencar amb el passat sense revenges i tota una altra adoptar la màxima lampedusiana sobre el canvi per tal que els jerarques del règim salvessin la pell i mantinguessin el poder. La Transició espanyola va consistir en una mena de permuta entre el vell i el nou a partir de l’assumpció per part de l’establishment franquista que si no canviaven res, sense el maquillatge constitucional, potser s’acabarien trobant que tot canviaria de la pitjor manera. I és així com els franquistes van decidir-se a compartir el govern amb l’oposició, singularment amb els socialistes, reservant-se el poder de l’estat. Compartirien el BOE però no el poder real. Un plantejament així propicia corrompre la llibertat i la corrupció econòmica, que és la que es cola amb els contractes de serveis.

Tornem a la qüestió de si és possible l’alliberament sense victòria. Zelenski ho té clar. No es pot aspirar a la llibertat sense guanyar l’enemic. Les propostes “no ofensives” no existeixen, sobretot quan el que un s’hi està jugant és la supervivència de la idiosincràsia, de la peculiaritat, d’un grup nacional. Putin vol sotmetre Ucraïna i ho fa a la manera del mític tsar Ivan el Terrible, qui inclús va matar el seu hereu en un atac de còlera. El govern espanyol —sigui en mans del PP, sigui a les mans del PSOE— espia il·legalment els dirigents dels partits independentistes i persones rellevants de la societat civil catalana, de la mateixa manera que s’esmerça per limitar la llengua catalana amb un argument fal·laç: que el castellà està en perill a Catalunya. L’1-O vam tastar la crueltat policial. Catalunya no és que no tingui estat, és que té un estat, l’espanyol, en contra. L’única solució per a la supervivència de la nació catalana és la victòria. No és que no es pugui negociar res, però seria un contrasentit acordar alguna cosa que impedís l’opció de ser lliures de veritat. Per sort, aquí encara no cauen bombes. Falten cinc anys perquè s’arribi al límit dels cinquanta per tornar a bombardejar Barcelona, que és el que defensava el general Espartero, quan era regent d’Isabel II, per assegurar el bé d’Espanya. La temptació d’esquinçar la minoria és atractiva per a qui ostenta el poder de la coerció. En canvi, la síndrome del presoner es detecta perquè qui està engarjolat se sent atrapat i no fa res per alliberar-se. Es resigna. La lliçó de Zelenski és, precisament, aquesta: no rendir-se i combatre el búnquer informatiu que es dedica a difondre mentides sobre ell i els ucraïnesos. L’alliberament sense victòria no és llibertat.