Quan encara no ens hem refet de la ressaca del llarg confinament, el Govern ha hagut de decretar un nou confinament total. Aquesta vegada a Lleida i a set municipis de la comarca del Segrià i de les entitats descentralitzades de Sucs i Raimat. Va decidir-ho el diumenge al matí, però el tancament no s’ha fet efectiu fins a les dotze de la nit del mateix diumenge. Aquestes demores no les acabo d’entendre. Quan el 4 de juliol es va decidir tancar la comarca del Segrià, es va permetre la sortida de totes aquelles persones que no tinguessin el seu domicili en algun municipi de la comarca. Un virus no és un padró municipal! Espero i desitjo que qui pren aquestes decisions sàpiga el que es fa, perquè, francament, em semblen força arriscades. Ja sé que aquest virus és esmunyedís i que els experts no ho saben tot, però si prens una mesura com és aïllar una ciutat, una comarca o confinar la ciutadania a casa seva, diria que l’efecte ha de ser immediat i no pas dilatar-lo en el temps i aplicar-hi tota mena d’excepcions.

La inseguretat es propaga a través del dubte. La crisi sanitària està generant molts dubtes i està posant tothom al seu lloc. Abans fins i tot d’aconseguir l’anhelada presidència de la Generalitat, ERC, que és el partit responsable dels departaments de Salut, Educació i de Treball, Afers Socials i Famílies, ja ha demostrat fins a quin punt es pot gestionar malament una pandèmia. L’acumulació d’errors ha sigut —i és— tan greu, que la “propaganda” no pot amagar que els consellers Vergés, Bargalló i El Homrani són un desastre monumental. No són els únics, Miquel Buch, del PDeCAT, ha demostrat a bastament que tenir bona veu no és cap garantia de tenir idees i de saber-les articular. Que el president Torra no hagi pogut substituir els consellers “més cremats” demostra fins a quin punt Catalunya també ha caigut en l’anomalia democràtica que s’escampa arreu. Si un president no pot destituir un ministre, perquè qui l’ha nomenat és un partit col·ligat —o el pacte entre “famílies” del seu grup— i no ell, és que no té autoritat. D’aquesta anomalia en treuen rèdit els adversaris, per bé que el Govern Torra té la sort que els socialistes i els comuns tampoc no són gran cosa i que pertanyen a la majoria governamental espanyola que ha gestionat molt pitjor la crisi sanitària. Quan no es tenen arguments, s’acostuma a caure en l’exabrupte. El diputat socialista espanyol José Zaragoza va excel·lir-hi amb la seva piulada masclista i xenòfoba contra la consellera Vergés. També recorren al tòpic unionista —assumit, ai las, per exconvergents— que aquest executiu només governa per als independentistes, com si amb la pandèmia no hagués quedat demostrat que el Govern gestiona malament el dia a dia per a tothom.

En una situació de crisi com l’actual, gestionar significa dirigir, avançar-se als esdeveniments. Aspirar a fer un país millor vol dir acabar amb el caciquisme partidista

El Govern inclús gestiona malament les alegries. La consellera Maria Àngels Chacón, també del PDeCAT, ha deixat passar com si res l’anunci que Seat invertirà 5.000 milions d’euros entre el 2020 i el 2025 en nous projectes d’R+D per al desenvolupament de vehicles al seu centre tècnic, especialment elèctrics, i en la renovació d’equips i instal·lacions a les plantes de Martorell (Baix Llobregat), Barcelona i el Prat de Llobregat (Components). Modest Guinjoan ha explicat l’abast d’aquesta mesura en la seva columna d’aquest diari. Tan preocupada com diu que se sent per la ideologia i pel model industrial català, aquí la consellera d’Empresa i Coneixement ha perdut l’ocasió de plantar cara, per exemple, a la regidora dels comuns, Janet Sanz, que temps enrere va reclamar aprofitar la crisi sanitària per acabar amb la indústria automobilística. Com recullen els manuals de politicologia: la política és la traducció en mesures —en acció— de la ideologia.

Oriol Junqueras responia a la pregunta que li feien ahir en una entrevista sobre quina nota posaria al Govern i a ERC durant la pandèmia, que no es tracta de posar cap nota, sinó de lloar que “tot el Govern hi ha posat el coll, del primer a l’últim”. És un exercici d’autocomplaença extraordinari, propi d’altres èpoques. La qüestió, em fa l’efecte, no és posar-hi el coll o “acumular l’experiència per preparar-se per fer-ho més bé”. Un govern no és una escola on aprendre a fer política o a gestionar (el govern anterior, sigui dit tot passant, ja tenia un projecte per refer l’Escola d’Administració Pública que no va prosperar). A la taula del consell executiu s’hi ha d’arribar ensenyat. Però com que els consellers i les conselleres són nomenats per raons que no tenen res a veure amb la seva capacitat política (un conseller ha de ser un polític que es faci acompanyar d’un equip tècnic de primera línia i no dels habituals “amics” polítics), i els departaments s’aprimen o s’engreixen per satisfer els partits —una de les bestieses més grans, que vaig viure en primera línia, va ser agrupar en un mateix departament Governació i Habitatge—, s’arriba a confondre un governant amb un aprenent, com si els consellers fossin com els meritoris d’abans. En una situació de crisi com l’actual, gestionar significa dirigir, avançar-se als esdeveniments. Aspirar a fer un país millor vol dir acabar amb el caciquisme partidista.

PD: Que la jutgessa en funcions del número 1 de Lleida hagi tombat amb tanta facilitat la decisió del govern de la Generalitat de confinar de nou Lleida i set municipis més del Segrià, demostra que l’autonomia no serveix per a governar. Encara que Catalunya disposés d’un bon Govern, les constriccions són tantes que només queda una sortida: la independència.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Modest Guinjoan
Opinió Seat i el cotxe elèctric (i 2) Modest Guinjoan
Joan J. Queralt
Opinió Unitat, el xou Joan J. Queralt