Comencem pel principi. Tots els pactes són interpretables. Cadascuna de les parts signatàries recorre al que més li convé per justificar el resultat final. Però hi ha fets que són incontestables. Fa unes setmanes, quan els quatre partits que ara han signat aquest acord van signar-ne un altre, l’intent de modificar la Llei de Política Lingüística va provocar la sortida de Junts d’aquell primer consens. Modificar la llei i fer-ho de la manera com ho plantejaven els republicans i els socialistes era inacceptable per a les bases del partit independentista. El pacte es va desfer i es va tornar a negociar per tal que l’acord no rebentés el marc legal que permetia la immersió. És un fet irrefutable que l’acord no modifica de cap manera la llei aprovada el 1998. No li treu ni li posa cap coma. El pacte comença, doncs, respectant el Capítol III referit a l’ensenyament. L’article 20 d’aquesta llei exposa, literalment:  

1. El català,  com a llengua pròpia de Catalunya,  ho és també de l'ensenyament,  en tots els nivells i les modalitats educatius.
2. Els centres d'ensenyament de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d'expressió normal en llurs activitats docents i administratives, tant les internes com les externes.

El punt 1 i 3 de l’article 21 són encara més explícits:

1. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament no-universitari.            
3. L'ensenyament del català i del castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d'estudi, de manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l'educació obligatòria.

He volgut destacar-ho perquè aquesta llei encara és vigent i no s’ha modificat. Per tant, tots els que ara diuen que amb aquest pacte ha arribat l’apocalipsi, estaria bé que no mentissin. Hi ha comentaristes que menteixen tant o més que els polítics simplement per preservar la seva aura popular. L’Estat assetja el català des de fa anys amb l’ajuda de l’unionisme català i la indiferència de molts catalans, que no cuiden la llengua i no s’hi comprometen. Hi ha digitals que fa feredat llegir-los. El 2001, servidor dirigia una col·lecció de llibres a Angle Editorial que s’anomenava “Dissidències”. El primer volum va consistir en una obra col·lectiva per respondre a la pregunta que plantejava el títol: És possible viure en català? Fa més de vint anys ja teníem diagnosticat el problema.

Mentre Catalunya estigui vinculada a Espanya, no serem mai amos del nostre futur. Podem enganyar-nos, però és així. I mentre no som independents, què fem? Doncs protegir la llengua tant com puguem de l’agressió propiciada per uns jutges que volen imposar unes quotes de castellà a l’ensenyament per tal de desfigurar el model lingüístic català

Cal actuar quan les condicions són favorables. Durant aquests anys, els socialistes han estat arrossegats cap a un espanyolisme ferotge per l’existència de Ciutadans. Fins al punt que el 21-D l’espanyolisme anticatalanista va imposar-se electoralment als socialistes. Ara que Ciutadans va de baixa, després d’haver fet molt de mal, fins i tot propiciant la reelecció d’una alcaldessa populista d’esquerra per barrar el pas a l’independentisme, el PSC reviscola. No tinc cap dubte que els dirigents socialistes actuals tornarien a votar a favor del 155 i enviarien a la presó els líders independentistes, però no són el mateix que Ciutadans. Saben perfectament que la crisi del seu partit va començar quan van perdre a favor dels republicans o de Junts el sector catalanista. Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall, Teresa Pallarès o Marina Geli en són l’exemple. I quan un partit sagna pels dos costats, té el risc de morir. Cal que rectifiqui.

Amb això vull dir que rescatar el PSC de l’espanyolisme més abjecte i obligar-lo a respectar la Llei de Política Lingüística és una gran victòria. No calen pissarretes per adonar-se de la transcendència d’això. És un moviment estratègic que pot assegurar, sense tenir-ne una garantia plena, que la guerra de llengües disminueixi. Mentre Catalunya estigui vinculada a Espanya, no serem mai amos del nostre futur. Podem enganyar-nos, però és així. I mentre no som independents, què fem? Doncs protegir la llengua tant com puguem de l’agressió propiciada per uns jutges que volen imposar unes quotes de castellà a l’ensenyament per tal de desfigurar el model lingüístic català. Amb aquest acord, els socialistes ja no poden anar dient que el 25% o el tant per cent que sigui és una bona opció. Acaben de signar que no hi haurà tants per cent, sinó una valoració de les llengües, que és el mateix que estableix la Llei de Política Lingüística. El català continua sent la llengua vehicular a l’ensenyament no-universitari i el castellà forma part del projecte curricular, talment com l’anglès i el mateix català, només faltaria. No és cap novetat, perquè això ja era així. El pacte preserva la primera premissa, que és la important. Designa el castellà com a llengua curricular perquè en la llei del 1998 ja es deia que el “castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d'estudi”. Què és un pla d’estudi sinó un projecte curricular?

Quan la CUP s’exclou d’un pacte tan transcendental (...) repeteix el gran error comès durant tots aquests anys per part dels uns i dels altres: no entendre que l’enemic és l’Estat i no pas els partits amb els quals comparteixes lluita, presó i exili. Cal actuar quan hi ha molt a guanyar i les condicions ho propicien. Aquest era el moment i el pacte és una victòria dels independentistes

Quan dos adversaris s’enfronten per mesurar llurs forces és que som davant d’una confrontació. La meva amiga Sílvia Cóppulo em va convèncer que una confrontació, per molt intel·ligent que vulgui ser, dona avantatge a l’adversari, en aquest cas, al poder de l’Estat, perquè el situa mentalment en primer lloc, bé sigui per comparació, enfrontament, oposició o lluita. La Sílvia ho defensava en un article de fa dos anys. En aquest mateix article proposava parlar d’acció intel·ligent. Abans-d’ahir al vespre, mentre llegia la literalitat del que s’aprovarà aviat al Parlament, vaig recordar aquest article. I vaig rellegir-lo. Una acció és, certament, una manifestació de força, una manera d’obrar d’una causa per aconseguir un objectiu, que només depèn de tu. Te’n fa protagonista, a més de tenir un sentit positiu, que és essencial per mantenir la moral alta. I no t’inhibeix de la teva responsabilitat. Que la CUP no hagi volgut entrar en la negociació d’aquest pacte no li dona la raó. Al contrari, és una demostració més (votar en contra dels pressupostos ja va ser el primer advertiment) que els anticapitalistes no van complir el pacte signat amb els republicans per la investidura i va dinamitar la majoria del 52%. La CUP sempre falla en els moments decisius.

Alguns sectors de l’independentisme estan de molt mal humor. Raons per estar abatuts no en falten. Des del 2017 que les alegries que ens donava la Revolució dels somriures s’han acabat. Estem a la defensiva constantment. Reaccionem en comptes d’actuar i ho fem a la manera dels jueus dels Monty Python. Vinga a dividir-nos. Vinga a buscar traïdors a cada cantonada. Ho defenso a cada xerrada que faig. La CUP, Junts i Esquerra no són els meus enemics. En discrepo en moltes coses, és clar; començant per l’excés de partidisme, que és insuportable. No cal amagar que els partits del 52% són més adversaris que aliats entre ells. No saber valorar les victòries és un defecte molt gran. Quan la CUP s’exclou d’un pacte tan transcendental com aquest, la raó no és la seva puresa. És perquè repeteix el gran error comès durant tots aquests anys per part dels uns i dels altres: no entendre que l’enemic és l’Estat i no pas els partits amb els quals comparteixes lluita, presó i exili. Cal actuar quan hi ha molt a guanyar i les condicions ho propicien. Aquest era el moment i el pacte és una victòria dels independentistes. La llei és prou oberta perquè els socialistes vagin dient el que diuen, que no és cert. Serà vital el contingut del decret llei, que ha d’arribar on no s'ha pogut arribar amb la llei. I després caldrà que el Departament d’Educació es posi a treballar. Si no fa el reglament sobre els projectes lingüístics de centre i es posa a fer seguiment sobre el terreny de l'aplicació de la immersió, no canviarà res del que ja sabem que passa des de fa dècades.