© ACN

1. La Guerra Civil no van guanyar-la els franquistes, van perdre-la els republicans. Per sort de la historiografia, —un cop superada l’etapa dels historiadors militants— tenim estudis suficients que ens demostren fins a quin punt l’intent de fer la revolució mentre es combatia el feixisme va ser suïcida per als interessos del republicanisme demòcrata. La llàstima és que la sensatesa, és a dir la necessitat de prioritzar guanyar la guerra i deixar per a més endavant la revolució, va anar acompanyada del predomini dels estalinistes que, amb el seu pensament totalitari, van decidir liquidar els “revolucionaris” amb violència i mentides. L’assassinat d’Andreu Nin, el mític dirigent del POUM, a mans dels estalinistes és l’exemple més clar: la imposició d’una manera “correcta” d’entendre el moment històric, pot derivar en les formes més criminals d’actuar. Quan la política fracassa, la violència fa acte de presència. S’estén com una malura que corca tota possibilitat de victòria. Disposem de molts testimonis dels retrets entre els exiliats republicans a les diverses faccions que van ajudar, encara que fos indirectament, a la consolidació del franquisme.    

2. Diuen que els humans som l’espècie que ensopega amb la mateixa pedra tantes vegades com calgui. Som animals racionals amb una memòria més curta que una cua de pansa. El franquisme es va allargassar en el temps perquè l’oposició democràtica va trigar molt a recompondre’s. És clar, la repressió va ser molt dura i va aconseguir esporuguir la població, que, inclús en casos d’antics militants “revolucionaris”, van abandonar tota activitat política per haver quedat fastiguejats del politiqueig i esglaiats. Quants nets van descobrir on eren i què havien fet els seus avis durant la Guerra Civil, després de la mort del dictador? El record de les disputes entre republicans va contribuir al silenci, tant com la repressió franquista, que no es va aturar fins al final dels seus dies. Els polítics antidemocràtics aprofiten la por i el tedi de la gent per imposar-se. La qüestió és debilitar l’enemic, sigui com sigui. Espanya no és, avui dia, una dictadura però tampoc no és una democràcia plena. La persecució judicial de l’independentisme català és una forma d’escampar la por, busca destruir voluntats i substituir el parlamentarisme pels tribunals de justícia. Primer va ser Catalunya, però ara li ha tocat el torn, fins i tot, a la Comunitat de Madrid. Tenir por és humà. Per sort, els polítics també són persones fetes de carn i ossos i no cal fer retrets a qui demostra temor en públic. Som humans, i potser com més humans siguem, més lúcids esdevindrem.

La rivalitat entre les tres faccions independentistes és tan bèstia, tan irresponsable, que recorda la disputa entre els republicans durant la Guerra Civil. Són ganes de tornar a perdre la guerra.

3. La constitució del Parlament de Catalunya i l’elecció de la nova presidenta, la M.H. Laura Borràs, és resultat de les negociacions entre ERC, Junts i la CUP-Guanyem; els tres partits independentistes amb representació parlamentària. La rivalitat entre les tres faccions és tan bèstia, tan irresponsable, que recorda la disputa entre els republicans durant la Guerra Civil. Són ganes de tornar a perdre la guerra. La diferència entre aquell temps i ara és que, llevat de la CUP-Guanyem, que no decep mai i gairebé sempre s’equivoca, no sabria determinar quina de les dues altres faccions, Junts i ERC, representen el paper que van adoptar ERC i el PSUC el 1937, en contra de el POUM i la CNT —que tanmateix tenia un corrent que dubtava—, que s’entestaven a fer la guerra i la revolució alhora. Ho dic perquè no tot el que es veu és el que és realment cert. L’elecció de Laura Borràs com a presidenta no indica que Junts hagi decidit posar la directa i intentar imposar des del Parlament allò que serà més difícil que es pugui concretar en un Govern presidit per l’Honorable Pere Aragonès. Podria ser que fos tot el contrari: que la presidència fos un refugi personal de qui no té els instruments polítics adequats per gestionar les contradiccions, que és l’orfebreria de la política, d’haver perdut la preeminència. En política, com en el ciclisme, no sempre qui pilota l’escamot arriba primer a la meta. 

4. La M.H. Laura Borràs va fer un discurs extraordinari el dia de la seva presa de possessió. Un discurs polític, sense floritures literàries ni cap cita erudita. Cosa ben estranya en aquesta professora, que té una memòria prodigiosa i que massa sovint es resisteix a reconèixer que ara fa de política a jornada completa, com abans ho han fet molts altres universitaris. Divendres passat, va deixar enrere aquesta mena de coqueteria d’alguns electes de Junts sobre si són polítics o no, i es va decidir a pronunciar un discurs de calat polític. Va reivindicar la preeminència del parlamentarisme per damunt de l’autoritarisme i, sobretot, l’antiga presidenta Carme Forcadell, que és a la presó precisament per haver intentat canalitzar democràticament el procés sobiranista, en les famoses sessions del 6 i 7 de setembre de 2017. En aquelles sessions es van aprovar les lleis de desconnexió, la de referèndum i l’anomenada llei de transitorietat jurídica. Aquelles sessions, que els dirigents dels comuns —tot i que aleshores no s’identificaven amb aquest nom— van qualificar ridículament de cop d’estat simplement perquè no tenien els vots suficients per tombar-les, tanmateix no van servir per culminar l’objectiu que es perseguia. Aprovar una llei no significa imposar-la, després cal debatre com desplegar-la i saber defensar-la. Però això no comptava per a gent com Joan Coscubiela, Lluís Rabell o Jéssica Albiach. Quan els ancestres han estat totalitaris, els descendents porten el totalitarisme a la genètica. És una qüestió d’ADN, com diria des de l’exili Joaquín Maurín, un dels supervivents del POUM de la persecució estalinista, referint-se als militants del PSUC, inclús als que, com Joan Comorera, serien defenestrats.

5. Ja tenim constituït el Parlament de la XIII Legislatura (mal número per als supersticiosos). Ara cal elegir el nou president de la Generalitat, que no pot ser cap altre que el líder d’ERC, Pere Aragonès, i cal que tot seguit es constitueixi un Govern eficient, que acabi amb la guerra civil entre independentistes. Tot i no compartir les raons per les quals Mireia Boya exhorta la CUP-Guanyem a assumir responsabilitats governamentals, em semblaria perfecte que els cupaires es responsabilitzessin de la gestió d’un departament en el nou Govern. La necessitat de gestionar esbrava l’excitació verbal. Ho demostren molts regidors i alcaldes de la CUP que, com tots els polítics, saben nedar i guardar la roba quan convé. Podria posar-ne molts exemples però no cal. Potser ha arribat l’hora d’ajudar la CUP a fer aquest pas a nivell nacional i acabar d’una vegada amb la inestabilitat generada des del 2015 pel fet que un dels partits independentistes assumeix el paper de Pep Consciències, mentre els altres s’han d'escarrassar per tirar endavant el país i el procés d’alliberament nacional. Si la voluntat de la CUP-Guanyem o fins i tot ERC és fer la revolució, potser que aprenguin de la història i abans guanyin la guerra entre tots.