El gran engany

Suposo que tothom entén que no hem arribat fins aquí per perfeccionar l’autogovern. Una promesa inconcreta d’un dirigent del PSOE, que, si fos sincera, podia haver-la fet abans, quan els vots d’ERC no eren necessaris. Ho ha fet ara per pura necessitat. Aquest detall, que no és menor, és el que resta credibilitat al debat sobre la investidura. Que ràpid que hem oblidat la clàusula 9a de l’acord previ entre PSOE i UP. Qui no s’adoni de l’engany, lleparà. Però a ERC hi ha ganes d’aliar-se amb el PSOE i UP. El Sis d’Octubre de 1934 va passar el mateix i els resultats ja sabem quins van ser. La pregunta que aquesta setmana va formular la direcció d’ERC a la seva militància era tan enrevessada com la doble pregunta del 9-N. Quan no tens les idees clares i vols tenir les mans lliures per fer el que tu vulguis, planteges preguntes ambigües o amb una doble negació que no se sap llegir. És així com el resultat de la consulta interna ha pogut tenir dues interpretacions. El Mundo resumia el resultat de la votació afirmant que les bases d’ERC “dan un portazo” a la investidura de Pedro Sánchez si no hi ha una mesa de diàleg, mentre que El País afirmava el contrari: les bases d’ERC “dan un apoyo masivo” a l’estratègia per negociar la investidura amb el PSOE. El titular del diari de Prisa també es pot interpretar d’una altra manera: que el suport massiu de la militància d’Esquerra és a “dar el portazo”. Aviat ho sabrem.

El 70% de la militància d’ERC ha participat en la consulta sobre si s'ha d’investir o no Sánchez, i sembla ser que el 94,6% dels votants han optat pel no si abans no s’acorda una taula de negociació per resoldre la crisi entre Catalunya i Espanya. Si més no això és el que interpreta el corrent intern Primer d’Octubre, que reclama una altra votació un cop se sàpiguen els acords als quals han arribat els negociadors d’ERC i el PSOE. Emparar-se en la militància no és una mala estratègia, no és democratitis, com en diuen alguns. A Suïssa convoquen referèndums cada dos dies per decidir conjuntament qualsevol cosa i no crec que els vagi tan malament. Si ho fa un estat tan antic com la Confederació Helvètica, amb gairebé 800 anys d’existència, per què no pot fer-ho un partit? Un dels grans problemes de l’independentisme polític és que el moviment és col·lectiu però les decisions, diguem-ne, importants les ha pres fins ara un “comitè invisible” integrat per gent amb poca traça de tots els colors. Totes les propostes han estat sempre tàctiques. Un exemple actual. Dimarts passat, abans de la votació per rellevar l’alcaldessa d’ERC que ha demanat plegar de la Mesa del Parlament per por de ser inhabilitada, la CUP va oferir-se per incorporar-s’hi i així corresponsabilitzar-se de les decisions que s’hi adoptin, ara que els membres de l’òrgan rector del Parlament ja estan advertits pel TC. La negativa d’ERC va ser taxativa.

Si l’ambició de Pedro Sánchez d’esdevenir president es torça per la pressió dels poders fàctics, no es preocupin, que canviarà de principis

No vull dir que ERC no tingués bones raons per fer-ho (no volia quedar en minoria a la Mesa), però es va perdre l’ocasió de posar a prova l’oportunisme dels cupaires. Responguin sincerament a aquesta pregunta: ¿és que no hauria sigut més racional haver negociat aquesta proposta de la CUP almenys amb la mateixa cura i dedicació que ERC posa en la política espanyola? La qüestió s’ha despatxat d’una revolada. Com que els nous dirigents d’ERC s’empassen l’argument d’alguns columnistes, abans convergents i ara republicans, que defensen que per esdevenir un partit realment important, decisiu, on toca demostrar-ho és a Madrid, la política catalana esdevé secundària. Llavors passa el que passa, que no se sap aprofitar el viratge d’alguns sectors de la CUP que estarien disposats a aprovar els pressuposts —i a corresponsabilitzar-se— a canvi d’una mica més de tremp. El pujolisme ja va convertir el Parlament en una cambra de fireta, on s’hi anava a fer escarafalls de tant en tant, per bé no tan dramàticament com ara. El dia que Pujol es va mofar de Carod-Rovira per llançar-se als braços del PP, el seu aliat a Madrid, va començar la decadència de CiU. El que passés a Barcelona no importava, l’important era el pacte a Madrid. Això va passar fa 20 anys. Els polítics —i els columnistes— no tenen memòria, però la gent sí. I la mentalitat ha anat canviant en el llarg procés sobiranista. Els poso un altre exemple. Quan jo vaig entrar a treballar a la universitat, fa uns 28 anys, el sindicalisme independentista era insignificant. Estava dirigit voluntariosament per Miquel Porter Moix, militant d’ERC, quan el partit era liberal. Dimarts passat, la CSC-Intersindical va guanyar les eleccions sindicals del PDI-Funcionari a la UB. Una proesa que només s’explica per la força del moviment independentista d’avui dia. Debilitar-lo ara amb maniobres de baixa volada és tornar a l’època en què érem quatre gats els que estàvem disposats a cremar-nos.

La disjuntiva actual no és entre PSOE o eleccions. És fals que ara estiguem en una mena d’abisme que obliga l’independentisme a decidir entre apuntalar el PSOE o provocar unes eleccions que podrien guanyar el PP i l’extrema dreta. Aquest és l’argument que utilitzen els que volen justificar totes les piruetes que faran les direccions dels partits. La democràcia es corromp quan s’empra per tapar les pròpies debilitats. Preguntar i després fer el que vols no és democràtic. A més, el PSOE no depèn de Catalunya. Depèn del PP, diguem les coses clares. Si l’establishment espanyol ha fet tot el que ha fet per defensar “la unitat de la pàtria”, fins al punt d’alterar la democràcia i violar els drets humans, ¿vostès es creuen de debò que patiran gaire si cal carregar-se Pedro Sánchez perquè pacta amb ERC alguna cosa substancial i inacceptable per al règim del 78? Tot el que concedeixi Pedro Sánchez a ERC no serà per convicció, sinó per necessitat, i no serà gaire. Si avui l’ambició de Pedro Sánchez d’esdevenir president es torça per la pressió dels poders fàctics, no es preocupin, que canviarà de principis. Recuperarà la porra i els grillons per poder arribar a la presidència. El gran error de Mas, Puigdemont i Junqueras no va ser que subestimessin l’Estat, sinó que no en preveiessin la reacció antidemocràtica que podia tenir. Aquesta no és una partida entre bons i dolents. És un combat entre dues nacions, una històricament autoritària i l’altra profundament democràtica. El peix al cove 2.0 d’ERC ens portarà a la ruïna nacionalment. Si això passa, als independentistes els caldrà preparar-se per fer d’oposició, per fer política catalana i no pas espanyola, ja que haurà triomfat un neoautonomisme eunuc. Ah! No donin per tancada l’opció de la gran coalició.