Va escriure-ho Pepe Oneto en una piulada: “Que perquè el govern d’Espanya es reuneixi a Barcelona, faci falta la mobilització de 9.000 policies entre mossos, guàrdies civils i policies nacionals, significa que l’Estat ha perdut la partida...”. Efectivament, l’Estat porta molt temps perdut i perdent-se a Catalunya. La culpa la tenen, en primer lloc, els seus informants locals, que els enganyen i pretenen reduir el conflicte sobiranista a la lluita entre catalans pel control del poder. No obstant això, en l’edició d’ahir del diari Ara es va poder constatar una altra vegada que el 80% dels ciutadans de Catalunya desitja que se celebri un referèndum per a solucionar el conflicte que l’Estat reconeix que existeix quan necessita tanta protecció policial per poder celebrar un Consell de Ministres a la seu d’una entitat privada, la Cambra de Comerç. Això sí que és un naufragi com és degut. El naufragi d’un règim en plena descomposició.
L’Estat sobreviu a Catalunya només amb la burocràcia i la policia mentre els unionistes locals demanen que aquest Estat apliqui mà dura davant el que consideren un afront a la pàtria. La majoria (58,6%) dels espanyols, segons una enquesta de GAD 3 per a ABC, desitja una intervenció de la Generalitat “més intensa” que la que es va acordar l'octubre del 2017. Els espanyols desitgen, per tant, que s’imposi un 155 més dur i eficaç. És un cercle viciós que demostra una vegada més fins a quin punt està corcada la democràcia a Espanya. Quan un govern necessita tanta protecció, està clar que té un problema amb la ciutadania. A Olof Palme van assassinar-lo a la sortida d’un cinema d’Estocolm aprofitant que no portava escorta, però el que és realment significatiu és que el primer ministre suec no la necessités. Podia caminar tranquil·lament pel carrer sense amagar-se. A diferència de Palme, Pedro Sánchez arriba a Catalunya d’amagatotis i les autoritats virregnals li organitzen un sopar amb empresaris perquè no poden fer que passegi per Nou Barris, que seria el més adequat per a qui diu ser d’esquerres.
Per entendre el que li està passant, el bloc unionista hauria de reconèixer que a Catalunya l’independentisme és un moviment molt sòlid, que ja s’acosta al 50% de la població, i que els partidaris de l’autodeterminació no són una colla de llunàtics abduïts pels separatistes, creients de l’impossible perquè el malvat Puigdemont els enganya amb les seves faules. Va quedar demostrat en el referèndum de l’any passat i continua observant-se en les enquestes més recents. Però ara resulta que tots els mals d’Espanya són conseqüència dels estralls sobiranistes. Quina estupidesa! Si els socialistes espanyols, per molt progressistes que es creguin que són, són una minoria incapaç de defensar una política de diàleg amb els independentistes sense que els estovin de valent els salvatges i nacionalistes mitjans de comunicació espanyols, millor que culpin a qui correspongui però no als independentistes catalans. L’ou de la serp va estar incubant-se a Espanya des de la mort de Franco fins al renaixement actual, quan la festassa pels 40 anys de Constitució s’ha de celebrar a Barcelona a porta tancada.
Quan un govern no té més remei que reunir-se d’amagat perquè tem el que podria passar si els seus ministres passegessin a la vista de tothom, el problema el té aquest govern i no la multitud que rebutja la violència institucional
L’Estat, i els oportunistes del camp sobiranista, s’equivocaran si insisteixen a enganyar-se. El PSOE no ha ofert cap diàleg. El govern espanyol i els seus aliats mediàtics exigeixen que els partits sobiranistes votin els pressupostos de l’Estat sense cap contrapartida. Però resulta que aquest plantejament de mínims, que només serviria per a sostenir Pedro Sánchez sense rebre res a canvi, no ho poden assumir ni els diputats d’ERC i el PDeCAT més predisposats a vendre barat el blat quan encara no és al sac ni ben lligat. L’independentisme no és un moviment passatger. Això ho sap el govern espanyol i ho saben els articulistes que retorcen la realitat perquè els quadri. Aquesta Catalunya violenta que s’inventen, dominada pel sometent separatista, no existeix. Encara que aquest conte sobre el control parapolicial del carrer l’exposi El País en un repugnant editorial, a Catalunya els unionistes viuen còmodament, sense cap mena de perill, i fins i tot els seus altaveus mediàtics perceben un munt de calés per les seves intervencions a TV3 i Catalunya Ràdio i ja no diguem a RAC1 o a la Cadena Ser. Tots ells difonen sense cap impediment un “relat de greuges inventats i magnificats per la manipulació”, com diria el corrupte ministre Josep Borrell aplicant-lo als independentistes. La llibertat dels unionistes està assegurada, digui el que digui Inés Arrimadas. La llibertat dels independentistes no, com és obvi. Se’ls persegueix i, a més, se’ls atribueix la culpa per la falta de diàleg. El cinisme és el refugi dels conservadors i de personatges encara pitjors.
El govern espanyol va decidir celebrar un Consell de Ministres a Barcelona com els gossos pixen en cercle per delimitar el seu territori. Però es veu que Pedro Sánchez necessita 9.000 policies per poder exhibir el seu poder. Fins i tot va triar el 21-D, primer aniversari de la victòria inesperada de Carles Puigdemont, per tal d’espatllar-li la celebració. Quan un govern no té més remei que reunir-se d’amagat perquè tem el que podria passar si els seus ministres passegessin a la vista de tothom pels carrers de la capital catalana, el problema el té aquest govern i no la multitud que rebutja la violència institucional, la repressió judicial i les actituds autoritàries del PSOE, un partit que s’ha fet antipàtic, i dels altres, els feixistes que hegemonitzen la política espanyola des dels temps en què Alfonso Guerra advertia, com si fos un pinxo de barri, que qui es mogués no sortiria a la foto. Iceta llavors ja hi era i continua sense aportar res per atreure el PSOE al camp de la racionalitat democràtica. Tothom quiet! —crida el govern espanyol— i només el segueixen els que encara s’alimenten de l’abeurador inaugurat el 1978. La claveguera que enterboleix la democràcia.