Un polític sense imaginació és un buròcrata. Però un polític corprès per la fantasia és un al·lucinat. L’any 2012, Oriol Junqueras, president d'ERC i home d’una imaginació notable, va fer una proposta que va descol·locar tothom, especialment els destinataris. Davant les eleccions que s’havien de celebrar a final d’any, va proposar un front electoral integrat per CiU, ERC i ICV l’objectiu del qual havia de ser proclamar la independència de Catalunya en cas d’obtenir una majoria al Parlament. La proposta era, francament, imaginativa. Diria que fins i tot hauria estat saludable si els postcomunistes haguessin estat realment independentistes i els anomenats convergents, així a l’engròs, també. Com s’ha pogut constatar posteriorment, ha calgut un sotrac de grans proporcions que ha posat tothom a lloc. La proposta de Junqueras era imaginativa, però depenia excessivament de la fantasia. No he sentit mai ningú proposar una coalició electoral del que, electoralment i demoscòpicament, sosté l’actual independentisme: Junts, ERC i CUP. El realisme, en la versió més sectària, s’imposa a la imaginació.
Trump és un extravagant, de vegades un flipat, però no és cap polític buròcrata i sap a qui es dirigeix. De fet, es comporta amb la mateixa imaginació que aquesta generació de dones demòcrates que estan enterrant les seves predecessores
La campanya electoral nord-americana —o si més no el seguiment que n’han fet la ràdio i la televisió públiques de Catalunya— ha demostrat fins a quin punt les creences arruïnen una simple i raonable narració dels fets. La decantació política de corresponsals i tertulians ha estat tan exagerada que van arribar a fer creure que derrotar Trump era cosa de bufar i fer ampolles. L’any passat vaig viure uns mesos als Estats Units, a Califòrnia, i quan en vaig tornar vaig comentar a un bon amic meu, responsable d’informatius d’un gran mitjà, que Trump tenia molts punts per guanyar les eleccions. No és que servidor ho desitgés, perquè aquest home em posa la pell de gallina només de mirar-lo, però no soc tan babau d’avantposar les meves preferències als indicadors socials mesurables. Em semblaria deshonest de cara al lector. Però els EUA són una societat cada vegada més polaritzada. No dic dividida, com afirmarien els unionistes catalans amb el seu particular victimisme, perquè totes les societats ho són, sinó radicalitzada. La batalla política va acompanyada d’un combat cultural de gran abast que no afecta tan sols els aspectes socials. Ho demostra l’aparició a les dues costes d’un corrent demòcrata nítidament socialista (Democratic Socialists of America) que, en el seu conjunt, ha estat reelegit per a la Cambra de Representants i el Senat. En són els estendards la congressista Alexandria Ocasio-Cortez i la senadora Jen McEwen, ambdues de l’anomenada Generació X, i a les quals caldria afegir Sarah McBride, la primera senadora transgènere de la història dels EUA, encara que ha estat elegida tan sols per al Senat de Delaware.
De la mateixa manera que s’està produint un decantament cap a l’esquerra del vell partit demòcrata, també és cert que als EUA la revolució conservadora ha assumit molt del discurs de queixa que abans era patrimoni dels progressistes. Hi ha evidències que són incontestables. Per exemple, Trump ha promogut un control més estricte de la immigració il·legal, però al capdavall ha deportat menys immigrants que Obama. Trump és un extravagant, de vegades un flipat, però no és cap polític buròcrata i sap a qui es dirigeix. De fet, es comporta amb la mateixa imaginació que aquesta generació de dones demòcrates que estan enterrant les seves predecessores: Hilary Clinton, Elisabeth Warren i, qui sap?, si al final Biden no s’imposa i no esdevé president, Kamala Harris.