1.  L’extrema dreta en alça. Sembla com si ara ens adonéssim que l’extrema dreta s’està apoderant de la reacció airada de l’electorat contra l’establishment polític tradicional. Vam tenir temps per adonar-nos-en i només els afectats, per exemple els independentistes catalans, van preveure com podien anar les coses. Ho tinc escrit des de l’octubre de 2017 a El nido de la serpiente. A principis de l’actual mes d’abril, l’ultraconservador hongarès Víktor Orbán, va guanyar les eleccions generals per quart cop consecutiu, malgrat la unió en contra d’ell de pràcticament tota l’oposició hongaresa, inclosa la formació d’extrema dreta Jobbik. Fa dotze anys que és al poder i des del primer dia va deixar clara quina era la seva ideologia. El poder no l’ha desgastat. Al contrari. En aquestes darreres eleccions ha augmentat el seu suport electoral. A Polònia, la representació parlamentària de l’extrema dreta (que es divideix entre el governant PiS i altres partits menors) arriba al 50,04% i es concentra al voltant del primer ministre Mateusz Morawiecki. La francesa Marine Le Pen pot donar la sorpresa el pròxim 24 d’abril si finalment un grup significatiu de votants de França Insubmisa, l’esquerra alternativa, es decanta per votar l’eterna candidata de l’extrema dreta francesa.

A Espanya, com que els analistes només etiqueten Vox com a partit d’extrema dreta, la seva representació queda reduïda al 15%. Però des d’una perspectiva catalana, fins i tot abans de l’entrada de Vox al Parlament de Catalunya el 2021 amb un 7,67% (218.121 vots), es pot dir que les idees de l’extrema dreta ja eren presents entre les files de Ciutadans i el PP. El 2017 representaven el 29,59%, si bé el seu discurs espanyolista, anticatalanista i antidemòcrata era assumit per l’esquerra unionista (els socialistes i els comuns). En el llibre Ultradreta (Saldonar, 2020’), el politicòleg neerlandès Cas Mudde atribueix l’alça de l’extrema dreta a Espanya als escàndols massius de corrupció dins del PP (tot i que la majoria dels dirigents de Vox havien estat prèviament afiliats als populars), i, sobretot, a la crisi catalana. És cert que el procés va arrencar la màscara, la falsa aparença demòcrata, de molta gent, però el germen de l’extrema dreta va covar-se a redós de la consigna “todo es ETA”. Això no obstant, si cal trobar algun culpable per explicar per què ha crescut tant l’extrema dreta, cal buscar-lo entre els que no van oferir un discurs alternatiu a l’agenda espanyolista que domina des de fa temps el debat públic. Els partits del règim del 78 van demostrar que no tenien una alternativa perquè, en el fons, també estan dominats pel nacionalisme. L’immobilisme de l’estat constitucional no solament ha impedit el pluralisme nacional, sinó que també ha servit per tapar la corrupció sistèmica i per limitar unes polítiques socials que fossin reals i justes.

2. La ira desbocada de les masses. S’equivoquen els que afirmen que l’estat actual de malestar és conseqüència de la por de la gent. No dic que no hi hagi persones que tinguin por del futur. Fins i tot els còmics ho confessen. Però la por no és el motor de l’estat de revolta que vivim. És la ira. És una reacció que de vegades és violenta (com va passar a França amb el moviment de les armilles grogues) i d’altres vegades és pacífica (com és el cas de l’independentisme català). Una ira que expressa la irritació popular contra un sistema polític que la majoria troba injust i repressiu (amb la pandèmia s’ha vist) i, a més, que sovint fomenta la discriminació. Les raons del malestar poden ser força semblants arreu, el que ja no ho és gens són les respostes. L’ànsia dels ambients de l’esquerra caviar per assimilar l’independentisme català a l’extrema dreta, posem per cas italiana, no tan sols demostra fins a quin punt alguns d’aquests personatges són ignorants, encara que siguin professors universitaris, sinó que també són cecs. Són incapaços de copsar que un mateix fenomen pot derivar en una revolució i alhora en una contrarevolució.

A Catalunya s’ha pogut constatar que l’independentisme maldava per convertir la voluntat de canvi expressada al carrer en un procés d’aprofundiment de la democràcia. Un fet que ha quedat reflectit en els alts índexs de participació electoral d’aquests anys (2012: 67,76%; 2015: 74,95%; 2017: 79,09%). La contrarevolució, personificada en l’unionisme espanyolista, va tallar en sec el moviment democràtic amb una repressió ferotge que va ser avalada per tots els partits de l’establishment del 78, fossin de dreta o d’esquerra. L’efecte és que la participació electoral el 2021 va caure fins al 51,29%, per sota fins i tot de la participació del 2010 (58,78%) i del 2006 (56,04%). Què explica una participació tan alta durant l’anomenat procés? Doncs la voluntat dels ciutadans de decidir per ells mateixos el futur. La repressió, en canvi, fomenta la desafecció. L’estat monolític, jacobí i repressor, és la porta d’entrada del dirigent fort que ens redimirà (es digui Le Pen, Orbán, Erdogan, Putin, Trump o...).

3. L’espanyolisme anticatalanista. Si fem cas de Cas Mudde, els tres grans elements comuns que identifiquen l’extrema dreta són el nativisme, l’autoritarisme i el populisme. A Catalunya aquesta visió de la societat només es pot trobar entre les files de l’unionisme de dreta o d’esquerra. Cap dels tres partits que s’identifiquen amb l’independentisme assumeixen aquesta mena de discurs. No dic que no hi hagi grupuscles que puguin fer-ho (el Front Nacional, per exemple), però no tenen cap mena de rellevància electoral. A la CUP el populisme és tan influent com pugui ser-ho entre les hosts dels comuns. Tenen els mateixos referents ideològics i actuen políticament amb la mateixa irracionalitat. Quan la CUP ha crescut electoralment no ha estat per una adhesió ideològica de l’electorat, sinó perquè alguns electors estaven decebuts per les baralles entre Junts i Esquerra que van portar el moviment independentista al fracàs, malgrat la mobilització popular franca i pacífica que ha estat única a Europa. El 15M espanyol ha acabat sent absorbit pel sistema i avui els partits que van sorgir-ne són governamentals i l’últim bastió del règim del 78. A Catalunya, en canvi, almenys fins al 2017, el moviment independentista va ser realment una alternativa democràtica que, políticament, arrossegava algunes contradiccions, com ara carregar amb la motxilla de partits implicats en la corrupció sistèmica del règim del 78.

L’extrema dreta espanyola és, per damunt de tot, nacionalista. El seu discurs no és tant combatre la immigració com reclamar un estat fort, centralitzat i culturalment i lingüísticament espanyolitzador. Aprofita tots els ressorts que té a l’abast per aconseguir aquests objectius. Així com a Catalunya l’anomenat sottogoverno —de Junts i d’Esquerra— ha estat el fre que ha impedit assolir la meta, a Espanya el deep state, incloent-hi els tribunals, és la punta de llança que determina de què es pot parlar o no en un parlament, quines lleis pot aprovar una majoria parlamentària o bé per perseguir sense pietat els polítics independentistes. El 27-O l’unionisme va guanyar, encara que després, a les eleccions del 21-D, no pogués rematar la feina. Però era qüestió de temps que ho aconseguís. A mesura que anava creixent a Espanya l’extrema dreta, la colonització d’Esquerra amb la lògica espanyola ha malbaratat deu anys de protestes i de reivindicar que l’única solució a la crisi de les inversions a Catalunya, que sempre va acompanyada d’un dèficit fiscal crònic, i per poder acabar amb les agressions a la llengua i la cultura catalanes, és la separació. L’espanyolisme no s’aturarà. L’únic còmplice que té per arranar amb tot és, precisament, qui hauria de ser-ne l’alternativa: l’esquerra unionista.