Els escenaris del no-acord

Dimarts passat vaig viatjar a Madrid per participar en el debat, organitzat per la delegació de la Generalitat, Una negociació sense resultats: els escenaris del no-acord. Al meu costat hi havia els joves politòlegs Lluís Orriols i Berta Barbet. La directora adjunta de La Vanguardia, Lola García, va exercir de moderadora. En el moment d’asseure’m a la sala d’actes de la Blanquerna, vaig recordar que el 26 de gener de 2017, nou mesos abans del referèndum de l’1-O, havia participat en un altre debat amb José Antonio Zarzalejos en el mateix escenari. El debat es va anunciar així: De la transició democràtica a la transició nacional a Catalunya. La discussió va ser una mica més intensa que la d’abans-d’ahir i, no obstant això, civilitzada. Han transcorregut cinc anys des d’aquell dia i el meu retorn a la delegació de la Generalitat a Madrid va coincidir amb la notícia del CatalanGate.

Encara que s’hagi descobert ara, el 2017 l’Estat ja espiava els moviments dels independentistes catalans. Elies Campo, l’informàtic català vinculat amb anterioritat a WhatsApp i Telegram i que ara ha destapat la trama des del centre de recerca canadenca Citizen Lab, ja llavors els instruïa sobre els perills de l’espionatge governamental espanyol. La guerra bruta és una manera de fer habitual a Espanya des del 1983. Els GAL van ser-ne l’expressió més assassina que, paradoxalment, va tenir el suport de polítics d’esquerra. “Qui a espasa mata a espasa mor”, devien pensar el misteriós Senyor X i una part de l’opinió publicada. Si llavors va haver-hi qui va justificar una vulneració tan bèstia dels drets humans recorrent a la immoralitat terrorista, ¿qui s’escandalitzarà ara perquè l’Estat espiï polítics colpistes? No s’enganyin, perquè aquest serà l’argument per justificar tirar terra al damunt de l’afer del CatalanGate. Deia Joan Fuster que l’honradesa és un luxe caríssim, i en política encara ho és més. L’any 1995 Narcís Serra va haver de dimitir i deixar la vicepresidència del govern espanyol per les escoltes del Cesid descobertes pel diari El Mundo, però sense solució de continuïtat va ser recompensat fent-lo primer secretari del PSC en substitució de Raimon Obiols. Els dolents, per desgràcia, saben sobreviure.

Quan un procés polític violent es tanca malament, la memòria s’encarrega de mantenir-lo viu durant anys. Ha estat així amb la Guerra Civil i passarà una cosa semblant amb la repressió contra l’1-O

Segons el president Aragonès, aquest episodi ha “trencat la confiança” de la Generalitat amb Espanya i que, per part seva, ha decidit “congelar la taula de diàleg”, com si la seva decisió fos realment transcendental. Aquesta taula està congelada gairebé des del principi que Pedro Sánchez va fer-la servir d’esquer per arribar a la Moncloa amb els vots d’Esquerra. No es pot abordar el futur sense posar-nos d’acord sobre el passat. Quan vaig debatre amb Zarzalejos ja vaig adonar-me que el que ens distanciava era com aquest alt representant de la dreta mediàtica espanyola entenia el franquisme i, per consegüent, la Transició. La seva mirada amable sobre què havia estat la dictadura militar de Franco va portar-lo a repetir el gastat tòpic sobre la transició modèlica, quan en realitat això és una idealització que no se sosté històricament. A La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983), Mariano Sánchez Soler va demostrar el grau de violència política que havia condicionat els anys transitius. Just ahir vaig rebre un exemplar del nou estudi de David Ballester Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982). Aquests dos llibres demostren fins a quin punt la “normalitat” de llavors era una simple faula política. Tant com ho és l’actual, que amaga sota la catifa la realitat conflictiva que es continua vivint a Catalunya. Alguns confonen haver aconseguit controlar l’ordre públic amb la solució real del conflicte.

Quan un procés polític violent es tanca malament, la memòria s’encarrega de mantenir-lo viu durant anys. Ha estat així amb la Guerra Civil i passarà una cosa semblant amb la repressió contra l’1-O. Les llargues condemnes de presó per als nou presos polítics i la repressió contra alcaldes, regidors i activistes independentistes, que sumen la xifra gens negligible de gairebé tres mil persones, no seran debades. Encara que el govern del PSOE hagi indultat els presos, que està clar que no va alliberar-los gratuïtament, per bé que no se sap què va costar realment, l’existència de l’exili deixa oberta la ferida d’una manera extraordinàriament descarnada. La condició d’eurodiputats de Puigdemont, Comín i Ponsatí els proporciona un potent altaveu per continuar denunciant la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol que, vist el que acabem de veure, el govern de coalició PSOE-Podem no pensa aturar. L’espionatge extrajudicial dels dirigents polítics i cívics de l’independentisme sota l’actual govern demostra fins a quin punt està corrompuda la democràcia a Espanya. No és cap consol que la democràcia estigui en pitjors condicions en altres llocs. Cap independentista català que no s’hagi begut l’enteniment pot confiar en un govern, que només sembla progressista perquè la dreta a l’Espanya constitucional és franquista des que va néixer, presidit per un còmplice de l’aplicació del 155.

La possibilitat que a Espanya es formi una coalició entre PP i Vox per fer fora del poder la coalició PSOE-Podem no es pot descartar de cap manera. Per començar, pel que he dit abans: perquè la dreta a Espanya enfonsa les seves arrels en el franquisme i aquesta coalició no espanta bona part de la societat espanyola, que és profundament nacionalista i rància. No sé quin èxit tindria avui a Catalunya una altra campanya semblant a la de l’any 2008, quan el PSC va difondre l’afortunat lema electoral “Si tu no hi vas, ells tornen”, que seguia amb l’afegitó “Més de dreta que mai”. Vist el panorama actual, els rècords del passat sempre es poden superar. Esquerra tindrà la temptació d’emular el lema socialista d’antany per esquivar la crisi del CatalanGate. Al cap i a la fi, lliga amb la seva estratègia. En canvi, si Junts no reacciona davant aquesta situació, s’haurà posat la soga al coll. Es posarà en dubte la seva credibilitat per sempre més. Els candidats a substituir Jordi Sànchez haurien de prendre’n nota sense recórrer als escarafalls inútils.

Per als independentistes, ha quedat demostrat que és igual un govern que un altre. Va espiar Rajoy i espia Pedro Sánchez, en una reproducció contemporània del “tanto monta” dels Reis Catòlics. A més, el context internacional dona veu a l’extrema dreta i ningú a la UE protestarà per la formació d’un govern dretà que segurament s’assemblarà als governs polonès, hongarès, búlgar o eslovè. L’única alternativa que té l’independentisme català és continuar sent la punta de llança de la lluita per la democràcia a Espanya. El seu objectiu ha de ser recuperar el vot dels joves que, com va apuntar un d’aquests joves present en l’acte de Blanquerna, van deixar de votar el 2021. Ell —va explicar-nos— va abstenir-se de repetir el seu vot per Junts fart dels pusil·lànimes. No és pas sobrer recordar que tot aquest embolic es va produir perquè els independentistes demanaven poder decidir el seu futur nacional mitjançant un referèndum. La resposta espanyola davant les urnes va ser la repressió i potenciar un nacionalisme espanyolista que, com la mona, encara que es vesteixi de constitucional, nacionalista es queda. Que l’espanyolisme hagi decidit espiar els independentistes és la prova del nou que Espanya és irrecuperable.