1. La història va d’enrere cap endavant i no pas d’avui cap enrere. Els fets són els fets i la cronologia és bàsica per interpretar el passat. La Guerra Civil Espanyola va començar amb el cop d’estat del general Franco del 18 de juliol de 1936 i no pas el 6 d’octubre de 1934 com defensa l’extrema dreta. La revolta asturiana i catalana de 1934 potser va encoratjar els militars a rebel·lar-se contra la Repúbica, però la causa  directa de la guerra, el fet que va provocar-la, fou, sens dubte, l’actitud anticonstitucional d’una part de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil. Tota la resta és pura fantasia feixista. Quan aquests dies s’ha tornat a parlar de si Catalunya hauria pogut disposar d’un sistema de finançament equiparable al concert econòmic, torna a ser imprescindible atendre la cronologia, els antecedents, per determinar què va passar i per què Catalunya no té un concert econòmic com el basc. La polèmica va revifar arran d’un col·loqui entre antics consellers d’Economia de Generalitat al qual va assistir, inesperadament, l’expresident Jordi Pujol.

2. L’embolic es va produir després que l’exconseller socialista Antoni Castells digués que CiU havia refusat el concert l’any 1980. Va citar com a font d’autoritat Pedro Luis Uriarte, conseller d’Economia i Hisenda del govern basc entre 1980 i 1984, qui així ho afirmà el 2016 en un extens estudi, d’onze volums, amb el qual va donar la seva visió del concert basc. És una obra memorialística i testamentària de qui és considerat el dissenyador de l’actual sistema de finançament de la Comunitat Autònoma Basca. En un dels volums parla de Catalunya i de la possibilitat que obtingués també el concert. És llavors quan Uriarte explica la reunió a tres entre ell, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conseller d’Economia de la Generalitat, i Jaime García Añoveros, ministre espanyol d’Hisenda. Castells va argumentar que el refús convergent al concert estava determinat per la por de Pujol a assumir la recaptació d’impostos en un context de crisi econòmica com es vivia aleshores. L’expresident Pujol, que als seus noranta-un anys s’havia desplaçat per assistir a l’acte, va agafar el micro i des d’un seient de la quarta fila (llegeixin, si us plau, la columna que Ot Bou va dedicar a aquest fet tan singular) es va adreçar a Castells per desmentir-lo. I així és com va començar la polèmica.

3. Si el president Pujol no s’hagués decidit a assistir a l’acte, segurament la versió d’Uriarte, reproduïda per Castells, només hauria estat rebatuda pel conseller Jaume Giró. En aquesta penosa època de rectificacions interessades,  qualsevol cosa va bé per abonar el discurs dominant entre el nou establishment autonomista. Es tracta d’escampar una idea força perversa. Atès que la independència no és possible, ni ara ni d’aquí a vint anys, segur que els nous autonomistes, els republicans, ho faran millor que els antics convergents. No he estat mai pujolista, però em rebenta que ara es vulgui reinterpretar el passat amb una clara intencionalitat política. Encara que actualment el sectarisme ideològic hagi encegat Paola Lo Cascio i ella vagi difonent per les xarxes socials que els “hereus de CDC” adopten discursos de l’extrema dreta, el 2009 la politòloga italiana va publicar un llibre seriós sobre el pujolisme. A Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Editorial Afers), fruit d’una tesi doctoral que vaig dirigir-li jo mateix, explica, precisament, les dificultats que va haver de superar el govern català davant les inflexibilitats del govern espanyol. El concert havia estat una aspiració, defensada a cor què vols per Trias Fargas, però que Adolfo Suárez no es va plantejar mai, ni tenia consens a Catalunya, ja que socialistes i comunistes s’hi oposaven de ple. Com defensava Lo Cascio en el seu llibre, Pujol era conscient que si volia esdevenir el líder nacional que va ajudar-lo a governar vint-i-tres anys, havia de triar entre els consensos possibles. I Pujol va triar la llengua, l’ensenyament i la sanitat abans que encaparrar-se a reclamar un impossible, com ja havia quedat demostrat en la negociació a Sau de l’Estatut d’Autonomia de 1979.

La lliçó de 1978  i de 2017 és clara, tant com ho és l’actual incertesa que impedeix posar per sobre l’horitzó comú, la independencia, als interessos merament partidistes, però, també, que impedeix admetre que Espanya és irreformable

4. El director-editor d’aquest diari, José Antich, defensava la mateixa versió dels fets, amb el privilegi d’haver-ne estat testimoni directe, en un editorial publicat recentment: “Per què Catalunya no va tenir concert”. Antich era un dels periodistes, segurament dels pocs que encara està en actiu, que el segon semestre del 1978 eren a Sau per cobrir les reunions dels vint comissionats de l’Assemblea de Parlamentaris que tenien l’encàrrec d’elaborar l’Estatut. Escriu Antich: “Recordo que allà, a Sau, hi va haver debats acalorats i encesos […] Va ser, fonamentalment, sobre el bloc de la llengua i l’educació però també sobre el finançament autonòmic i el concert econòmic. L’esquerra va decantar la balança dels dos debats alineant-se amb els nacionalistes en el primer tema, el de la llengua, i despatxant sense cap opció el segon, l’econòmic.”. I aquí és quan cal estar atents a la cronologia. El debat es produïa el 1978, un cop aprovada la Constitució, i va ser llavors, en una Catalunya amb majoria d’esquerra a l’Assemblea de Parlamentaris, que es va descartar el concert. Potser sí que un sector dels nacionalistes tampoc no el reclamaven (sempre s’ha dit que aquesta era la posició de Miquel Roca i Junyent, “enemic” cordial de Trias Fargas, i format políticament al FOC, com molts socialistes), però el fet és que ni el PSC, ni el PSUC, estaven per la via basca. Per tant, una oferta feta el 1980 per un ministre de segon rang, ja que estava a les ordres del vicepresident d’Afers Econòmics, Fernando Abril Martorell, no tenia cap mena de recorregut. Si Uriarte no hagués insistit ara a refermar el que va escriure fa cinc anys, no hi hauria hagut cap polèmica. De fet, l’exconseller Castells, que és qui va motivar que el president Pujol s’aixequés per replicar-lo, l’endemà va publicar una carta al diari que havia organitzat l’acte per donar-li la raó. La seva opinió no deixa marge al dubte sobre si CiU havia defensat o no el concert econòmic durant els debats constitucionals i estatutaris: “si Catalunya no té el concert, no és perquè no vulgui o no hagi volgut, sinó perquè l’Estat no ho ha acceptat mai”. Castells donava així la raó a Pujol. Si l’Estat hagués acceptat un model de finançament diferenciat per a Catalunya i l’esquerra no s’hi hagués oposat, avui la Generalitat gestionaria un concert —i podria pactar el contingent, el cupo, que és l’important— i segurament els bascos no el tindrien.

5. La manca de consens a Catalunya va debilitar la possibilitat que l’autogovern autonòmic es financés mitjançant un concert econòmic. El consens no hauria assegurat la victòria, perquè en el cas de la llengua i l’ensenyament els partits estatals es van carregar el que s’havia pactat a Catalunya entre tots els partits, incloent-hi els que depenien de Madrid. El català no va ser reconegut com la llengua oficial del país i les competències exclusives en educació van passar a ser plenes, que és un eufemisme per dir “concertades amb l’Estat”. Però almenys hauria quedat clar el que ahir apuntava el conseller Jaume Giró en l’article que va publicar en aquest mateix diari per defensar els nous pressupostos, els més socials que hagi presentat mai un conseller d’Economia. El conseller apel·lava al concepte de “civilitat” exposat per l’economista indi Dipesh Chakrabarty al llibre The Crises of Civilization, que és el mateix que Eugeni d’Ors defensava per a Catalunya a principis del segle XX i que va servir a Prat de la Riba per organitzar una Mancomunitat amb el concurs dels millors professionals i intel·lectuals, pensessin com pensessin, i idependentment del partit al qual militaven. L’esforç per millorar l’individu passava per millorar la societat i per controlar l’Estat, que no era altre que l’Estat espanyol. La lliçó de 1978  i de 2017 és clara, tant com ho és l’actual incertesa que impedeix posar per sobre l’horitzó comú, la independencia, als interessos merament partidistes, però, també, que impedeix admetre que Espanya és irreformable. ¿Què li convé avui a Catalunya, tenir uns nous pressupostos o prorrogar els del 2020, que són molt més limitats i, a més, no es poden esmenar de cap manera? Respondre correctament aquesta pregunta és tan bàsic com reconèixer qui es va equivocar el 1978, sense donar les culpes a l’adversari, i reprendre el camí de la ruptura amb Espanya sense descurar la governabilitat de Catalunya.