Enric Juliana i servidor vam néixer el mateix any. Som de la mateixa generació, la que ara té 60 anys, però mai no vam coincidir enlloc, tot i que en la nostra joventut haguéssim militat en les mateixes organitzacions comunistes, les que han proporcionat una infinitat de quadres —seguint la terminologia marxista— a la política i al periodisme catalans. No recordo haver-hi coincidit en cap reunió del PSUC. Potser Juliana només va ser el que llavors s'anomenava un “company de viatge” o que ens separava la nostra educació sentimental, ja que jo no he estat, ni soc, catòlic. Les meves creences sempre han estat republicanes i laiques. En tot cas, els dos hem viscut les mateixes circumstàncies sense que, per aquest motiu, ara hàgim de tenir els mateixos records. Els records estan condicionats pel present, per la manera en què cadascú viu l'actualitat i interpreta el que va viure. Per això la memòria no és història ni els records aporten cap més veritat que la que un mateix ha construït amb més o menys amnèsies.

Juliana és molt donat a les metàfores històriques. Són famoses les seves al·legories tretes de Pérez Galdós, assegut davant el cap d'un toro en una taverna de Madrid, o la metàfora sobre els pingüins que va manllevar de l'antiga Iugoslàvia per defensar el que aquí es coneix com a "tercera via". Després va sortir amb allò del català emprenyat, que donà molt de si però que també li va ennuvolar la vista, arribant-se a creure que es tractava d’un cabreig merament conjuntural. És ben just reconèixer l'esforç de Juliana per entretenir els seus lectors amb acudits i pensades de tota mena. L'última, això que ell anomena "carlisme", el nom que li ha posat al moviment polític que emergeix al darrere del president Carles Puigdemont des que va decidir rectificar i repetir com a candidat a la Generalitat encapçalant una llista unitària. Juliana aprofita la gratuïta circumstància que Puigdemont es diu Carles per vincular-lo amb el carlisme, aquell moviment legitimista, propi del segle XIX català, que es va enfrontar als liberals amb guerrilles molt ben organitzades i amb un suport popular innegable. Si el nom de pila del president català hagués estat un altre, Joan Carles, per exemple, a Juliana li hauria costat sostenir la seva comparació, perquè el "joancarlisme" és una cosa sagrada per als apologetes de la transició espanyola.

Els records estan condicionats pel present, per la manera en què cadascú viu l'actualitat i interpreta el que va viure

La comparació entre el carlisme d’antany i el carlisme actual dels seguidors de Puigdemont és, com reconeix el mateix Juliana, una provocació. Escriure és provocar la reacció del lector i aquí l’encerta Juliana. Però ja que jo soc historiador de professió, encara que em dediqui sovint a altres quefers, recullo el guant i els donaré una altra interpretació sobre el carlisme que ara està sorgint. Per començar, i tot i els orígens rurals i del nord del president Puigdemont, el nou carlisme neix de la crítica moderna al vell sistema de partits sobiranistes, tant pel comportament sectari com per la debilitat que han tingut els seus dirigents. Però és que, a més, posats a comparar amb algun moviment polític del passat, el carlisme actual, que es tradueix en Junts per Catalunya (JuntsXCat), al que s'assembla de debò és al juntisme que es va oposar a la invasió napoleònica de 1808. Aquest juntisme que es va enfrontar gallardament als francesos i al nou rei, Josep Bonaparte, el germà de Napoleó. En diverses ciutats d’arreu d’Espanya es van formar juntes de ciutadans que van decidir ser lleials al rei hereu, Ferran VII, el Desitjat. Les juntes entenien que el poder era del rei perquè el poble l'hi atorgava, però que quan el rei no podia exercir el govern, aquest poder tornava al poble fins al retorn del rei. Aquí neix el legitimisme liberal, molt diferent del legitimisme carlista, de tints reaccionaris. Veuen la similitud?

A Sevilla es va formar la junta que va assumir el poder en nom del rei mentre el país va estar sota el domini francès. La Junta de Sevilla ordenà formar altres juntes a les principals ciutats de les colònies d'Amèrica. Aquest va ser l'inici —quina coincidència, ves per on— dels moviments d'independència al continent americà. Els criolls aprofitaren l'ocasió per deslliurar-se del colonialisme espanyol. A més de formar juntes a cada ciutat espanyola, el poble decidí lluitar contra l'exèrcit francès. Els francesos tenien millors armes i estaven millor entrenats, però els espanyols van utilitzar un sistema de lluita conegut com a guerra de guerrilles, atacant els francesos per sorpresa en llocs imprevisibles. A Catalunya s’explica un acudit que assegura que si el famós Timbaler del Bruc —la identitat real s'atribueix a Isidre Lluçà i Casanoves, nascut a Santpedor com Josep Guardiola, un altre símbol!— s'hagués tocat els collons en comptes de tocar el timbal, ara els catalans seríem francesos i no duríem a sobre el DNI espanyol, que tant ens protegeix segons la virreina Soraya. És clar que veient Manuel Valls, aquest francès originari del barri barceloní d'Horta, el millor és ser català i prou.

Juliana aprofita la gratuïta circumstància que Puigdemont es diu Carles per vincular-lo amb el carlisme, aquell moviment legitimista, propi del segle XIX català, que es va enfrontar als liberals amb guerrilles molt ben organitzades i amb un suport popular innegable

El 1812, la Junta de Sevilla va ser suplantada per les Corts de Cadis, que funcionaven com un Parlament. Un any després Napoleó va ser derrotat en diverses batalles a tot Europa i Josep Bonaparte va haver d'abandonar Espanya. Llavors, Ferran VII va recuperar el poder i els propis liberals es van carregar la famosa Constitució. El juntisme va ser, però, el germen del liberalisme, del que era més modern en aquell temps, de la nova etapa que, segons molts especialistes, va estar acompanyada d’un nou element més. Aquest nou element va ser l'intent, per part dels liberals, d'impulsar un nacionalisme espanyol que no va aconseguir quallar per falta de públic i perquè es va revelar incapaç d'integrar el pluralisme peninsular. El carlisme juntista actual pretén obrir una nova etapa a Catalunya i s'erigeix ​​com a alternativa a l’unionisme i a l'aventurisme de les altres alternatives sobiranistes. Però també vol aprofitar la invasió espanyolista de Catalunya propiciada pel tripartit del 155 —PP, Ciutadans i PSC— per crear una nova realitat política, sense les rèmores malicioses del passat que van destruir CDC, per exemple. Aquest carlisme juntista es nodreix de gent que no milita en cap partit i que prové de tradicions polítiques molt diferents, que van d'ERC a ICV, passant pel PSC, Alternativa Verda, els antics impulsors de Nacionalistes d'Esquerra, Unitat d’Aran, o, naturalment, el PDeCAT. Aspira a ser el sobiranisme tranquil, el que reivindica el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, perquè entén que qui pretén mantenir el seu exili i congelar-lo a Brussel·les és que, senzillament, s'està aprofitant del 155 per treure avantatge de la seva absència.

En fi, que Enric Juliana hagués pogut treure punta al nou carlisme sense recórrer a comparacions que indueixen a l'error, perquè el compara, tot i que ho faci per provocar, amb un moviment corcat per l'arna de la història, que Marx va interpretar millor el 1854 que alguns investigadors actuals d'aquest fenomen foral. Fer voltes i més voltes a l’entorn de l'òrbita de la FAES i de Ciutadans mareja, que és el que li passa a Jordi Canal, l'historiador que inspira Juliana. El "carlisme" de Carles Puigdemont s'enfronta a aquesta versió, ara sí, legitimista, de la dreta nacionalista espanyola les arrels de la qual són, no pas el carlisme vuitcentista, sinó, encara que no ho reconegui, el nacionalisme feixistitzant de José Antonio Primo de Rivera. Aquell José Antonio, màrtir falangista, que va esdevenir “El Ausente” que Franco primer va menysprear i després va convertir en un mite franquista.