Els liberals a Espanya són minoria. Gairebé no existeixen. Es van volatilitzar quan Franco va guanyar la guerra i el liberalisme culte republicà va ser engolit per l’embornal d’una història terrible, coberta de llot i de sang, reproduint l’etern conflicte que arrosseguen els suposats liberals espanyols. El gran Francisco de Goya també va sucumbir a aquest dilema davant l’esclat de la Guerra de la Independència (del Francès, per a nosaltres) el maig de 1808. Els esdeveniments que va viure i va pintar en quadres extraordinaris (El dos de maig de 1808 a Madrid o Els afusellaments del 3 de maig), van provocar-li un greu conflicte intern, ja que la seva ideologia liberal l’acostava als afrancesats i a Josep I, o sigui als repressors, mentre que el seu patriotisme l’empenyia a donar suport als que lluitaven contra els francesos. Són aquesta mena de contradiccions les que expliquen per què Espanya va donar el primer exemple de constitució liberal mentre combatia les tropes franceses que imposaven els principis de la Revolució a canonades. És d’aquest aiguabarreig d’on sorgeixen els mites fundacionals i el temps de la unitat imaginada del nacionalisme espanyol, per usar el títol d’un estudi de Juan Sisinio Pérez Garzón, professor de la Universitat de Castella-la Manxa.

Els liberals tenen mala fama, com els anarquistes. A Espanya el prestigi liberal europeu es va esfondrar davant les dues versions del totalitarisme contemporani. Falangistes i comunistes van aturar el vent de la llibertat quan començava a bufar amb una mica de força. El que va venir després va ser un festival protagonitzat per analfabets que el franquisme va encimbellar fins a la cúpula de les grans institucions culturals. Llevat d’unes quantes excepcions, que sempre n’hi ha per confirmar una regla, el liberalisme polític i intel·lectual espanyol va ser substituït per intel·lectuals mediocres com ara José María Pemán, un extremista de dreta que Javier Tusell i Gonzalo Álvarez Chillida van convertir en demòcrata. Avui dia no passa pel cap de ningú —tret que escolti Federico Jiménez Losantos o Jordi Canal— de posar en dubte que la guerra i la repressió franquista van suposar una ruptura total amb el liberalisme republicà. Va ser una ruptura tan profunda com duradora, sense parangó a l’Europa contemporània, ni tan sols entre els règims feixistes que no van necessitar d’una contesa bèl·lica per imposar-se. Aquesta ruptura continua viva i permet que els intel·lectuals reaccionaris —amb Arturo Pérez Reverte, Anna Grau, Andrés Trapiello, Javier Cercas, Arcadi Espada, Hermann Tertsch i Albert Boadella al capdavant—, ultra ser nacionalistes espanyols treguin escuma per la boca per atacar nyerros i cadells i, especialment, els catalans, així, en general, amb un tint xenòfob. La resistència silenciosa liberal sota el franquisme, que en opinió d’alguns autors va ser l’abeurador del nou liberalisme ressorgit el 1978, degué estar tan cohibida i amagada que encara avui segueix sense donar senyals de vida. A Espanya els liberals porten tatuat el yugo y las flechas en un bíceps amb pinta de legionari, fruit d’un pòsit indeleble que infecta la ment.

La fi de les ideologies és un conte de fades que empren els nacionalistes que asseguren no ser-ho per justificar-se

La crisi de Ciutadans porta cua. Ara tothom assegura que ja sabia que Albert Rivera era un “adolescent capritxós”, segons definició del seu mentor, Francesc de Carreras. Les decepcions porten a reescriure la història. De Carreras, un vell comunista que es va passar a l’altre bàndol, reescriu la història de Ciutadans i s’oblida de dir que és un partit nascut sota el signe de l’anticatalanisme que ja corria per les venes d’alguns joves els pares dels quals havien guanyat la guerra i van educar-los en castellà, tot i conservar el típic accent català que turmenta tant les oïdes dels arrogants i sempre crítics espanyols monolingües. De Carreras hauria d’haver tingut millor vista i triar per al paper de líder de la dreta nacionalista a un “fill de papà” en comptes d’optar per promoure fins a la galeria dels homes il·lustres a un empleat de La Caixa. Al capdavall, De Carreras ja tenia notícia de qui era Toni Roldán, que estic segur que era un jove tan “madur i responsable” com Rivera (només es porten tres anys), i que avui és el nou heroi en l’erm del liberalisme espanyol. La mare de Roldán, la catedràtica María Antonia Monés, va ser l’amiga o la companya —tant és!— de De Carreras durant un temps i recentment es va apuntar a la plataforma de Manuel Valls, previ pas pel PSOE i la Generalitat de Catalunya com a directora general de Programació Econòmica quan el socialista Antoni Castells era el conseller d’Economia. Les bones famílies catalanes són un cercle d’un diàmetre molt curt. Deu ser per això que Josep Oliu va ser el primer xicot de Maria Antonia Monés.

Roldán diu que se’n va de Ciutadans perquè ja no representa la necessària “tercera via que substitueixi el vell debat entre l’esquerra i la dreta”, un anhel, per cert, que també desitjava José Antonio. La fi de les ideologies és un conte de fades que empren els nacionalistes que asseguren no ser-ho per justificar-se. Davant l’ensulsiada ideològica, els nacionalistes no-nacionalistes branden un patriotisme constitucional mal entès, obtingut en préstec dels alemanys, sense tenir en compte que la desnazificació a Alemanya va ser molt més eficaç que l’eliminació del passat franquista a Espanya. Per això a Alemanya els camps de concentració són els veritables llocs de memòria democràtica, mentre que a Espanya encara es discuteix què fer amb el Valle de los Caídos i la mòmia de Franco. A Espanya el liberalisme continua sent pecat com ho era al 1884. Ad calendas graecas.

Agustí Colomines
Opinió Per desembolicar la troca de JxCat Agustí Colomines
Agustí Colomines
Opinió Quo vadis Puigdemont Agustí Colomines