El president Puigdemont és lliure. Relativament, esclar. La resolució judicial del tribunal alemany dona embranzida a la causa republicana catalana, perquè és molt important que Puigdemont pugui continuar essent el referent al món del sobiranisme democràtic català. Sigui o no sigui president oficialment, Puigdemont és a hores d’ara el nostre Dalai Lama laic. A més, lliure, encara que sigui en llibertat condicional, es lidera millor que engarjolat. Aviat, quan la justícia alemanya decideixi definitivament si l’extradeix o el deixa en llibertat, l’Espai Lliure de Brussel·les tornarà a tenir la vigorositat que havia tingut durant els primers mesos d’exili. Brussel·les serà la capital de la República catalana mentre no pugui ser-ho Barcelona. Caldrà que ens fem a la idea que aconseguir la independència serà un procés més lent que no havien imaginat els dirigents de l’anterior etapa. La unilateralitat ja no pot guiar la nova estratègia, però el conflicte català és avui més sòlid i profund que no ho era llavors.

La victòria parcial de divendres passat a Alemanya ha malferit l’estratègia —i el relat— del bloc del 155, però el govern espanyol no es rendirà pas. No ens fem il·lusions. Equivocar-se en aquest aspecte seria letal. Augmentarà el nacionalisme espanyol i la xenofòbia anticatalana sense que ningú hi posi remei. A Espanya cap socialista és avui capaç de pronunciar un discurs en defensa de la llibertat i de l’alliberament dels presos polítics catalans com el que vaig tenir el privilegi d’escoltar aquest cap de setmana en un acte a l’Assemblea de la República portuguesa per part de Tiago Barbosa, un diputat socialista molt actiu a Twitter en favor de la causa catalana (@tbribeiro). El PSOE està segrestat pel PP. Per tant, si assumim que Catalunya està sotmesa a una mena d’Estat d’excepció —i no ho dic tan sols per l’aplicació de l’article 155—, caldrà que actuem en conseqüència. El president i el nou Govern han de donar resposta a aquesta lògica. No vull dir que s’hi hagin d’aclimatar, perquè això comportaria rendir-se, sinó que han de saber combinar la lleialtat al president legítim, que és el president de l’Espai Lliure Republicà, i la gestió del que quedi de la comunitat autònoma catalana. Ha de ser, doncs, un Govern polític. O almenys que combini consellers/es amb una forta càrrega política i consellers i conselleres més, diguem-ne, tècnics. Ha de ser paritari, evidentment. Però ha de ser plural. I no ho dic tant pel que és obvi, que serà un Govern de coalició entre ERC i JuntsxCat, sinó perquè crec que també ha de desfer les vores del partidisme estricte.

No es pot continuar fent el mateix que es feia abans. Cal desconstruir per tornar a construir

I què ha de fer aquest Govern? En primer lloc, assumir que serà un Govern de transició, encara que la legislatura sigui llarga. La missió d’un Govern com aquest, que prendrà possessió després de mesos d’inestabilitat i d’un 155 paralitzant, ha de ser, tant sí com no, recuperar la moral de l’administració, que està per terra, reprendre iniciatives aturades per l’estultícia dels ocupants i elaborar plans de reforma reals perquè l’administració catalana sigui el que hauria de ser. O sigui, el motor de la redistribució social dels recursos i el promotor de la generació d’una riquesa que obri les portes a la prosperitat. Una comunitat autònoma pot fer aquesta mena de coses, encara que ja n’hem vist els límits amb el munt de recursos governamentals espanyols contra lleis aprovades pel Parlament. Denunciar aquesta ingerència externa ha de servir, també, per construir millor i amb més fonament el relat republicà. L’ampliació de la base social sobiranista arribarà per aquí i no pas amb proclames ideològiques. Aquesta serà una legislatura marcada pel conflicte, com no podia ser d’altra manera, perquè malgrat que el poder espanyol va aturar en sec el procés sobiranista, la realitat és que avui la causa republicana és més viva que mai, també internacionalment. Tenim una base social forta i tenim un dirigent. Ens cal, ara, recuperar el Govern autonòmic. És imprescindible. Però ha de ser un Govern reformista, molt reformista, que amb les seves polítiques dibuixi el nou Estat que es pretén crear. No es pot continuar fent el mateix que es feia abans. Cal desconstruir per tornar a construir.

El nou president i el nou Govern hauran d’assumir que governaran en préstec. Han de fer-ho el millor que sàpiguen, però no podran oblidar mai fins on ha arribat el sobiranisme i quina és l’exigència republicana dels electors que el 21-D van tornar a derrotar l’unionisme. Potser l’Estat aconseguirà que no es pugui investir Jordi Sànchez ni tampoc Carles Puigdemont, però des de Catalunya no podem contribuir al caos al qual el PP i els seus aliats del 155 volen sotmetre el país. Ras i curt: al sobiranisme no li convé repetir les eleccions. Aquesta opció obriria massa perills, entre els quals que no deixessin presentar-s’hi els presos i exiliats que avui encara són diputats, però és que tampoc no serviria per modificar-la situació actual. El procés de transformació del sistema de partits catalans no culminarà d’un dia per un altre. Per tant, cal que trobem un recanvi i que investim un president o una presidenta que compleixi algunes característiques: que sigui independent, que sigui fidel al president deposat i que tingui experiència i sàpiga assumir el paper de president en trànsit, designat entre els supervivents de la repressió, per ajudar a fer República dins i fora de Catalunya. Hi ha maneres de trobar aquest recanvi. A més, la majoria de la gent exigeix als tres partits sobiranistes avui representats al Parlament que es posin d’acord. Com més sinistres són els designis d'un polític, més retruny la noblesa del seu llenguatge, va deixar dit el novel·lista Aldous Huxley.

Carles Boix
Opinió Ni ric ni callo Carles Boix