S’acaba el 2019. Un any de commemoracions i d’antagonismes aguts. De malestar global. La història de la humanitat és, per damunt de tot, la història del conflicte, de la pugna social. Entre el 1919 i el 1939, Europa va quedar atrapada en un parèntesi de vint anys en què els extrems van apoderar-se dels governs i dels carrers. L’era dels extrems, en una feliç descripció d’aquell moment feta per l’historiador Eric J. Hobsbawm —ell mateix adherit a una d’aquestes ideologies extremes, el comunisme—, a Espanya va acabar, justament, el 1939 amb la victòria dels partidaris del cop d’estat franquista. El nacionalcatolicisme va dominar Espanya gairebé quatre dècades. El franquisme va ser un règim repressor que, en el cas de les nacionalitats, va ser doblement opressor. Que un munt de bascos, catalans, valencians, illencs o gallecs s’apuntessin al franquisme i actuessin contra la llengua i la cultura pròpies, no nega, de cap manera, que el franquisme no intentés, com va descriure Josep Benet, un veritable genocidi cultural. És que la gran rebuda que els vienesos van fer a la Wehrmacht el matí del 12 de març de 1938 nega que Àustria va ser ocupada per l’Alemanya nazi? Els “rojo-separatistas” que empresonava i afusellava Franco no vivien ni a Madrid ni a Sevilla. Molts catalans van celebrar l’execució del president Companys, com molts austríacs van festejar l’anschluss entre Alemanya i Àustria.

Entre els independentistes hi ha de tot, és clar, però com a moviment, com a manifestació de la voluntat llibertària dels ciutadans, és l’expressió dels temps de conflicte que s’estan vivint arreu

Els que van perpetrar les barbaritats repressives franquistes, el 1978, un cop aprovada la Constitució, seguien al seu lloc. No s’ha jutjat mai ningú pels crims comesos per la dictadura. La transició no va ser tan modèlica com es diu, i encara va ser-ho menys després del 23-F de 1981. Va ser un pacte de silenci horrorós. L’estat democràtic va començar a trontollar llavors, sobretot per la deconstrucció de l’estat autonòmic. L’autonomia havia estat el preu, la reparació històrica, que havien hagut de pagar els franquistes per “reconvertir-se” en demòcrates. Era un preu rebaixat perquè, comptat i debatut, la generalització de les autonomies pretenia diluir les nacionalitats existents i perquè els franquistes majoritàriament es van quedar amb el control de l’estat a canvi de “compartir” de tant en tant el govern amb l’oposició. 22 anys de governs del PSOE i 20 d’UCD i el PP. Ja està tot dit. Els joves nacionalistes del PSOE que esmentava el New York Times el 1982 avui ja són avis i són més nacionalistes espanyols que abans, per damunt fins i tot d’una suposada tendència esquerrana, malgrat que alguns dirigents d’ERC vulguin obviar-ho. Joan Lluhí i Vallescà i Lluís Companys ja van cometre el mateix error el 1934, amb la complicitat, curiosament, de Josep Dencàs i la colla de radicals d’Estat Català. Els socialistes espanyols no han estat mai de fiar i, a més, quan han anat mal dades n’han culpat als nacionalistes catalans o bascos. És possible que aquest 2020 es repeteixi la història i que, com assenyalava el gran barbut, sigui en forma de farsa. L’atracció pel poder és més forta que la voluntat transformadora d’alguns dels joves polítics d’avui dia.

El Tractat de Versalles del 1919, que va ser el preludi de la gran guerra que va destruir Europa del 1939 al 1945, va néixer mort, malgrat el esforços del president Woodrow Wilson i la formació de la Societat de Nacions. La croada per la humanitat que propugnava aquell president intel·lectual va quedar en no res. Al cap de dues dècades, el 1939, va esclatar una guerra que duraria sis anys durant la qual els nazis van perpetrar el Gran Crim, l’Holocaust, l’abast mortífer del qual només es pot comparar amb el gulag i les purgues estalinistes. Els extrems totalitaris sempre han estat aduladors de la mort. Destrueixen tot el que no poden controlar. Ho feien als anys 30 i ho fan ara, a petita escala, sense el dramatisme dels canons destruint ciutats europees. Amb la repressió policial ja fan. Ni Europa ni el món encara no s’han recuperat d’aquell sotrac bèl·lic. El somni europeu, que va néixer per superar la filosofia venjativa de Versalles, viu una crisi profunda degut al ressorgiment del nacionalisme estatista i a la destrucció de l’estat keynesià. A la Gran Bretanya és on es nota més, atès que la integració europea és només econòmica i encara gràcies. Més aviat és monetària, amb tots els inconvenients que suposa un model coix políticament i, sobretot, culturalment.

 El capitalisme a la xinesa –lliure mercat combinat amb la dictadura– és l’epidèmia que està matant la democràcia. És l’aspiració de molts governs “occidentals”

El 2020, que serà any de traspàs, començarà amb tots els deures per fer. La contestació popular als abusos de poder cada vegada és més violenta perquè la insensibilitat democràtica governamental és cada cop més evident. A tot el món la pugna torna a ser entre els demòcrates i els autòcrates. Entre els llibertaris i els autoritaris. L’esquerra clàssica, que als anys trenta dirigia els moviments populars, avui forma part del sistema, insensible socialment, fins al punt, com ha fet el PSOE, d’utilitzar la pujada de les pensions per assegurar-se el poder. Fins i tot els hereus del 15-M, un cop barallats i dividits, han tornat a la lògica del PCE i estan decidits a apuntalar el Règim del 78 perquè no tenen alternativa. L’independentisme, en canvi, té l’alternativa de crear un marc polític nou, separat d’Espanya, que sigui realment reformista. Entre els independentistes hi ha de tot, és clar, però com a moviment, com a manifestació de la voluntat llibertària dels ciutadans, és l’expressió dels temps de conflicte que s’estan vivint arreu. El malestar és global, perquè les desigualtats, les estafes, la corrupció i la dominació antidemocràtica s’han estès com la pesta. El capitalisme a la xinesa –lliure mercat combinat amb la dictadura– és l’epidèmia que està matant la democràcia. És l’aspiració de molts governs “occidentals”. Els anys 20 del segle XXI no seran tan feliços com van ser-ho els del segle XX. A Catalunya tampoc no van ser-ho gaire. La historiografia els anomena els anys del pistolerisme i no van ser pas feliços. La història és global, però la perspectiva només pot ser nacional si es vol entendre alguna cosa del que passa als carrers de sota casa. A Catalunya, la república dels somiadors és, com ja va passar a Baviera el 1918, la manifestació d’un pacifisme radical que reclama que la democràcia funcioni per dirimir els conflictes i per decidir el futur. No serà fàcil, ja que s’oposa a l’obscurantisme espanyolista. És una utopia? Potser sí, però el món només avança quan algú sap imaginar què vindrà i s’exposa al risc de defensar la llibertat.    

Jordi Barbeta
Anàlisi Un Cap d'Any amb suspens Jordi Barbeta
Míriam Díez
Opinió Alfons Comín i els comunistes Míriam Díez