Estem d’aniversari. Han transcorregut tres anys, de l’1-O del 2017 ençà, i tanmateix, sembla com si en fossin mil. En aquest temps s’ha donat una paradoxa. L’independentisme es fa fort a les urnes i domina la política catalana, mentre que l’Estat, ara dirigit per una coalició progressista —que la dreta anomena despectivament socialcomunista—, no rectifica el rumb que va imposar Mariano Rajoy fa tres anys. La repressió no s’atura, malgrat la fortalesa electoral independentista —que previsiblement seguirà després d’unes noves eleccions imposades—, i en un mateix dia l’Estat deposa el MHP Quim Torra, condemna l’antic regidor d’ERC i pallasso Jordi Pesarrodona i fa seure a l’estrada Tamara Carrasco. Aquests són tan sols una mostra dels 2.850 casos d’encausats arran del gran èxit que fou l’1-O i abans el 9-N. Aviat se sabrà de quin mal ha de morir el major dels Mossos Josep Lluís Trapero. L’Estat no perdona, governi qui governi, sigui el PP, sigui el PSOE o Vox, un partit erigit en acusació particular contra l’independentisme. Que això passi és una anomalia, però ja sabem que per Pedro Sánchez la judicialització de la política és culpa dels independentistes. Els mateixos jutges que absolen banquers corruptes s’erigeixen en defensors d’Espanya per damunt del sentit de justícia. Formen part d’una caverna nacionalista espanyola que alimenten individus tan diversos com Juan Carlos Monedero, Federico Jiménez Losantos o Antonio García Ferreras.

Tots els que van participar en la jornada de l’1-O recorden on eren. Per a la nostra generació, viure la tensió i el triomf en el referèndum d’autodeterminació del 2017 serà tan transcendent com per als nostres pares o avis va ser-ho la Guerra Civil. No exagero. La defensa pacífica de les urnes és una de les grans victòries de la política catalana dels darrers cent anys. A diferència del 1909 o del 1936, la massa no va respondre irada a la violència policial. No es van cremar esglésies ni es van assassinar unionistes als vorals de les carreteres. Al contrari, la multitud va oposar-se als cops de porra amb un pacifisme inèdit però importantíssim per avalar el caràcter democràtic de les aspiracions independentistes. Els independentistes van guanyar l’1-O i van perdre la República perquè els seus líders no van saber com mantenir-la sense clamar per la sang de ningú. Hi ha un sector de l’independentisme que no suporta aquesta explicació i necessita trobar traïdors i covards a cada cantonada. Els divorciats del procés, els que ara han convertit les seves columnes a la premsa en un mur de les lamentacions, també ignoren aquest fet perquè si no, no lligaria amb el seu argument pervers que tot el problema és degut a la immaduresa d’un independentisme dominat pels saltataulells. Com que no tots són uns cretins, alguns d’aquests columnistes es curen en salut i lamenten la repressió alhora que reclamen l’alliberament dels presos. Una mica de comprensió de la tragèdia humana dels presoners —els exiliats no reben el mateix tracte— maquilla la trampa argumental d’aquests divorciats del procés que abans, des del govern o des de la societat civil, empenyien amb totes les seves forces per trobar les claus de la independència.

Malgrat tot, soc partidari de celebrar l’aniversari de l’1-O, perquè demanar el divorci del procés m’abocaria, inevitablement, a oblidar-lo, a passar pàgina, com ocorre amb les separacions matrimonials

Durant els darrers tres anys l’independentisme no es pot dir que hagi aconseguit engrescar gaire ningú. Té un problema evident de direcció política. L’Estat s’ha encarregat d’escapçar-la i els principals dirigents del procés han anat caient un a un, de vegades competint entre ells per veure qui patia més, oferint un espectacle que s’haurien pogut estalviar. Tinc escrit que la política catalana reclama nous dirigents a l’interior que puguin passejar-se pels barris i ciutats per tal d’enfortir el moviment i desbordar els límits dels convençuts. Ha de ser gent amb carisma, decisió, valentia i puteria alhora, que entengui que el seu paper ha de ser governar l’autonomia. En la seva obligada declaració de comiat, el president Torra va insistir a dir que l’autonomia és el principal obstacle per a la independència. Sí i no. Depèn de què es fa quan es governa l’autonomia. Prendre mesures eficaces per combatre la pandèmia alhora que es denuncia la insuficiència crònica del finançament sanitari no és el mateix que caure en el cofoisme d’alguns consellers que venen la transferència diferida al 2024 de la gestió de la línia R2 com una gran victòria. Aquesta és la política autonomista que barra el pas a la independència. És el pitjor pujolisme, atès que el cofoisme bloqueja l’alliberament. L’altra possibilitat és impulsar una política de denúncia sistemàtica i planificada del greuge infligit per l’Estat sense descurar, però, l’atenció al benestar ciutadà. L’eficiència governamental autonòmica no fa impur l’independentisme. Al contrari: és l’única manera d’enfortir-lo.

En el curs d’aquests tres anys l’Estat ha deposat o inhabilitat tres presidents de la Generalitat. És un escàndol democràtic. No són els primers líders catalanistes perseguits per l’Estat. La intenció és clara: desestabilitzar Catalunya i minar el moviment d’alliberament nacional. La repressió pretén escampar la por i el dubte. Davant aquesta estratègia espanyola de destrucció, els partits independentistes poden optar pel tacticisme partidista, que és el que han fet de moment Junts i Esquerra acordant quatre mesos d’inestabilitat governamental, o bé acordar una estratègia compartida que aplaqui el caníbal que porten dins seu per centrar-se a combatre l’Estat i els partits que el sostenen, de Vox a UP. La independència no es va aconseguir en divuit mesos, ni la pandèmia en resoldrà en un any, cosa que hauria de fer reflexionar tothom sobre l’estat d’inseguretat en què estem instal·lats. Malgrat tot, soc partidari de celebrar l’aniversari de l’1-O, perquè demanar el divorci del procés m’abocaria, inevitablement, a oblidar-lo, a passar pàgina, com ocorre amb les separacions matrimonials. Llavors sí que li estaria facilitant la victòria a l’estat repressor, avui en mans d’uns ingenus jacobins que comencen a tastar l’amarga fel de la conxorxa reaccionària de jutges, alts funcionaris, periodistes, empresaris i polítics espanyols. Coven l’ou de la serp per promoure la repressió i el que Frantz Fanon anomenà les polítiques de l’enemistat.