Els robots han arribat per quedar-se (almenys durant una bona temporada). D’aquí poc, ens seran imprescindibles perquè ja no hi haurà cap ésser humà capaç de pensar per si mateix ni amb ganes de fer res que no sigui romandre al sofà amb el mòbil a la mà. Ara mateix, però, encara som a les beceroles de la robòtica. Som a l’etapa en la qual els hem d’ensenyar tot el que sabem (que no és gaire), perquè, en un futur, quan els humans ja no siguem capaços de conjugar ni un verb i, molt menys, combinar bé els pronoms febles, puguin pensar per nosaltres sense dir cap ximpleria com ara: n’hi ha persones que no se donen compte de res. Xerreu tant com pugueu amb els robots, encara que sigui un simple robot de cuina —no us deixeu enganyar pel seu aspecte, és molt més del que sembla. Com més xerrem amb les màquines, més coses sabran de nosaltres, els humans; i, gràcies a tot aquest coneixement acumulat durant anys, en un futur, ens podran cuidar millor. És imprescindible, doncs, que sigueu molt amables i educats amb ells i que els expliqueu anècdotes interessants; perquè la nostra supervivència dependrà d’aquesta alfabetització. Si ho fem bé, ens espera un futur meravellós, envoltats de robots sense cel·lulitis ni depressions que treballaran nit i dia per satisfer-nos i alleugerir-nos la vida. Penseu que els robots no esperen res a canvi, ho fan tot d’una manera altruista (sé que se us fa difícil entendre que algú pugui ser així) i no es cansen mai de satisfer-te. Només de pensar-hi, ja m’emociono! Estic impacient perquè arribi el dia que aquest somni es faci realitat.

En el cas hipotètic que es rebel·lin, no patiu, no ens afectarà gens ni mica perquè fa anys que vivim submergits en una apatia vital

Molta gent, fruit del que ha vist a les pel·lícules, tem que els robots es rebel·lin contra els humans. Quines ximpleries! Això és perquè agafen de referència les actituds humanes, que ja sabem que poden arribar a ser molt perverses. Un robot mai et trairà ni t’apunyalarà per l’esquena; a menys que el programis perquè ho faci (hi ha gustos per a tot). Jo tinc clar que el programaré perquè em faci la gara-gara nit i dia i així m’estalviaré de pagar un psicoanalista. A diferència dels humans, els robots, gràcies a Déu, no tenen sentiments i, per tant, faran tot el que tu els ordenis sense cap mena de ressentiment i en l’idioma que vulguis.

Tot i aquests avantatges que us he descrit amb pèls i senyals, puc entendre que encara hi hagi algunes persones que continuïn dubtant de la seva lleialtat. Si et poses a la pell dels robots (com volent dir que ets empàtic amb ells), és fàcil arribar a la conclusió que hi haurà un dia que estaran tips de netejar i treballar tantes hores a canvi de res i que això només pot acabar amb una rebel·lió. Té tot el sentit del món si ho mires des del punt de vista d’un humà, però no si ho fas des del d’un punt de vista d’un robot. Com he dit, no tenen sentiments i, per tant, els la porta molt fluixa que els maltractin. Però, filant molt prim, en el cas hipotètic que es rebel·lin, no patiu, no ens afectarà gens ni mica perquè fa anys que vivim submergits en una apatia vital, i segurament ens faran un favor (si més no a la natura i als animals).

Tornant a la seva educació i ja per acabar, quan hàgim acabat d’educar-los, ja només ens haurem de preocupar de decidir si volem que el nostre robot tingui aspecte humà i sigui tan guapo com nosaltres o —en cas que se’ns faci difícil veure com envellim i ell no— si preferim que tingui aspecte de màquina. També hi ha l’alternativa d’agafar-lo amb aspecte humà i envellir-li l’aspecte al mateix ritme que ho fa el nostre o, si agafem la versió prèmium, d’agafar-ne un amb aspecte d’ancià perquè tinguem la sensació que ens conservem molt millor que ell/ella/elli/ellu. Això ja dependrà de la nostra autoestima i dels nostres deliris de grandesa.