Fa poc he tingut la sort de poder passar uns dies caminant per muntanyes suïsses. Llàstima que l’endemà de tornar vaig tenir la mala sort d’haver de moure’m pels carrers més turísticament concorreguts del Barri Gòtic de Barcelona. Un contrast excessiu. Amb els paisatges suïssos a la retina, vaig recordar la categoria del país, un exemple d’ordre general, de netedat, de respecte, de qualitat de serveis turístics, d’impecable transport públic —en bus i en tren— i altres atributs que jo considero envejables. Del turisme de qualitat en un país de qualitat, vaig passar sobtadament a fer un petit tast del sector del turisme de masses que visita Catalunya. Pràcticament, tot el que vaig veure al Barri Gòtic traspua baix nivell: massificació de gent, predomini d’establiments tronats, oferta de productes desnaturalitzada en què tot s’hi val (des de bailaoras i toros amb simulació de trencadís gaudinià, banderes espanyoles arreu, samarretes del narcotraficant Pablo Escobar, tangues de mil dissenys sobre Barcelona, tot el que hom es pugui imaginar), soroll, brutícia, pudor... Hom es pregunta com es poden atraure turistes en un ordre general tan caòtic i tan despersonalitzat. En certa manera, el Barri Gòtic, com tants indrets de la costa catalana, és un exponent del nivell de massificació i de qualitat turística baixa, que se situa en el pol oposat del turisme suís o austríac, països tan turístics com Catalunya.
Sense qüestionar què va primer, si l’ou o la gallina, el turisme de masses que arriba a Catalunya té relació, entre altres coses, amb l’especialització aeroportuària dels seus aeroports en l’anomenat low cost. La mateixa companyia que em va dur de Barcelona a Suïssa, porta i retorna carretades ingents de turistes de tot Europa i d’altres continents. L’especialització en low cost no és gratuïta: som una destinació turística i les companyies tradicionals prefereixen Madrid, la capital de l’Estat i, aeroportuàriament, un autèntic hub. Aquesta circumstància, afegida al fet que s’acaba d’adjudicar la redacció del Pla Director que ha de concretar l’ampliació del Prat, m’ha suggerit fer algunes consideracions sobre el lligam entre una infraestructura dedicada a vols barats i un país amb predomini de turisme de masses. Més encara quan l’ampliació té totes les traces de reforçar encara més aquesta mena de turisme amb visitants de països més llunyans.
El que necessitem no és més quantitat de turistes, sinó reduir-los a la meitat i que generin més renda que la que generen els actuals
Catalunya ja era una destinació turísticament atractiva des de molt abans que s’oferissin vols barats. Però el low cost ha estat una palanca per al sector, com ho foren els Jocs Olímpics o la visita del Papa. La raó és fonamentalment econòmica. Els bitllets no tenen els preus de les companyies aèries tradicionals, cosa que fa assequible viatjar a moltes persones que abans no s’ho podien permetre perquè volar era una mena de luxe. Amb el low cost ha deixat de ser-ho i ha propiciat el creixement del turisme de curta i de llarga distància, alhora que ha fet aparèixer el turisme de curta durada (de cap de setmana, de pont), el turisme de celebracions (com comiats de solter) i el d’esdeveniments (com un concert o un partit de futbol). Es pot afirmar que, gràcies al low cost, volar ha passat de ser una qüestió de negocis i de gent rica a ser una pràctica que se la poden permetre totes les butxaques. S’ha democratitzat.
Naturalment, l’augment d’oferta de vols a baix preu provoca més afluència de visitants a llocs que abans ja eren atractius, com ara Catalunya. També afavoreix l’aparició de noves destinacions que han descobert el potencial econòmic del turisme (construcció d’hotels, creació d’empreses hoteleres i de llocs de treball, impuls de la restauració, de la venda de souvenirs, de serveis d’oci, etcètera). Com a efecte col·lateral, els estats també estan encantats perquè ingressen divises; no endebades el turisme és una exportació de serveis per a no residents.
Tanmateix, amb l’augment dels visitants gràcies al low cost lamentablement encara es parla poc dels seus efectes mediambientals, que són evidents, tampoc es parla prou dels efectes sobre la qualitat de vida dels residents, ni tampoc de les transformacions urbanes (colonització de barris, substitució del teixit comercial i de serveis), ni de l’encariment de l’habitatge, ni de l’expulsió dels residents de determinats barris. En una línia semblant, l’especialització en turisme de masses porta associada la creació de llocs de treball de salaris baixos, augment de població i estancament de la renda per càpita. Sense anar més lluny, Lloret de Mar és un dels municipis amb la renda familiar disponible més baixa de tot Catalunya (33% inferior a la mitjana catalana); Castelló d’Empúries, Roses, Castell d’Aro i Platja d’Aro, Cadaqués o Salou tenen rendes entre un 23% i un 33% inferiors a la mitjana catalana. El turisme de masses és un dels sectors assenyalats per part de l’Informe Fènix com a "sector subvencionat". Això vol dir que cada català, amb els seus impostos, ajuda a pagar les vacances del turista de sol i platja anglès o alemany.
Per tot plegat, amb motiu de la futura ampliació de capacitat de rebre vols d’un aeroport com el Prat, especialitzat en companyies low cost, corre ell perill d’alimentar encara més el turisme massiu. És com tirar benzina al foc. Que això ho proposi Aena s’entén perquè va darrere d’augmentar la quantitat de viatgers i de beneficis; que els grups d’interès econòmic ho defensin, també s’entén; però que el projecte tingui la complicitat i l’entusiasme de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i de bona part del poder polític a l’oposició, costa més d’entendre.
Lamentablement, es prepara, en sentit figurat i en sentit físic, una pista d’aterratge que engreixarà encara més el turisme massiu. Decebedor. Vol dir més low cost i més low tourism, quan justament el que necessitem no és més quantitat de turistes, sinó que necessitem reduir-los a la meitat i que generin més renda que la que generen els actuals.