Amb la immediata publicació ahir divendres de la reforma del Codi Penal en matèria de sedició, desordres públics i malversació i altra normativa sancionadora, que entrarà d'aquí a 20 dies, és a dir, el 14 de gener de 2023, sobre una sèrie d’incògnites que tenen un mal predir, atès que algunes passen per uns tribunals, un en concret que amb les seves esbiaixades resolucions ha obligat fins i tot el legislador a modificar la normativa que, malgrat la seva concepció menys o menys pacífica amb la que venia sent aplicada, es va passar per alt.

En efecte, en entrar en acció el TS, de nou més suprem que tribunal, veient delictes on no n'hi havia, canviant interpretacions seculars de les normes i forçant a una cooperació interjudicial europea que ha estat un fracàs, el panorama s’ha torçat tant que ha quedat malmès. La prioritat judicial de ficar els tribunals allà on per damunt de tot calia fer política ha malmès, qui sap fins a quin punt i fins quan, el sistema constitucional espanyol. La resposta judicial als fets de 2017 ha estat tan matussera i venjativa que ha fet trontollar el sistema, que encara no s’ha recuperat. De fet, tots els operadors, en especial els de bona fe, es troben esmaperduts en un món d’incerteses incasables amb la seguretat jurídica que reclama per a sí l’estat democràtic de dret.

En conseqüència, fa de mal predir què pot passar a partir d’ara amb els tres grans grups d’afectats judicials pels esmentats fets d’ara ja fa cinc anys. Un quart grup, els dels condemnats per malversació derivada de buidar les caixes públiques, res tenen a témer: les seves sentències resten irrevisables i no obtindran ni un bri de benefici. Per aquesta banda, no hem de patir, malgrat els discursos demagògics, precisament, dels corruptes. Quines coses!

Els tres grups d’afectats que trobem per la reforma operada per obra i gràcia de la LO 14/2022 són: els condemnats per la sentència del procés de la mà del TS; els afectats pendents de ser jutjats per presumptes activitats delictives relacionades amb la manifestació davant d’Economia i Hisenda el 20 de setembre o per actuacions relatives presumptament a l’1-O, tot del 2017. Finalment, ens trobem el grup d’afectats que formen el grup d’exiliats, mal qualificats, per motius que ja hem explicat, de pròfugs de la justícia.

La prioritat judicial de ficar els tribunals allà on per damunt de tot calia fer política ha malmès, qui sap fins a quin punt i fins quan, el sistema constitucional espanyol. La resposta judicial als fets de 2017 ha estat tan matussera i venjativa que ha fet trontollar el sistema, que encara no s’ha recuperat.

Anem, doncs, a pams. Atès que la sentència del procés és un nyap jurídic —no només una estocada política al sistema democràtic— i veient com s’ha comportat el TS durant tot el procés judicial, des de la instrucció passant per les peticions de cooperació judicial europea, el judicial oral —fragmentant-lo arbitràriament i dut a terme contravenint algunes garanties bàsiques i essencials del procés degut—, l’execució de les penes i el seu informe sobre la concessió dels indults, tot és possible: des que derogada la sedició i havent de reinterpretar la malversació d'acord amb la nova previsió de l'art. 433  CP, junt amb els efectes de l’indult, doni per extinta la responsabilitat penal, incloses les penes d’inhabilitació, fins que forçant —no en faran arribat el cas, escarafalls— la normativa de revisió de les penes, diguin que les penes que ara en resultaria cauen dins del radi d’acció de les restes punitives no indultades. I això sense comptar que hom no consideri que els nous desordres públics incorporen trets de la sedició. Base no n’hi ha cap, tot començant per l’absència d’especificació d’actes de violència, però això ja sabem que no és ni un requisit formal per segons qui. Al cap i a la fi, tot és possible i jugar-s’hi un pèsol en un pronòstic suposa córrer el risc, com a mínim, de fer el ridícul. En tot cas, assistirem a una altra desigual batalla processal en la qual el paper del ministeri fiscal i de l’advocacia de l’Estat serà cabdal. Aquestes dues entitats donaran la mesura de la sinceritat restaurativa del govern espanyol.

No seria gens estrany que el motor ocult de la interpretació de l’adequació de la sentència 459/2019 a la nova realitat normativa es dicti sobre l’horitzó que cap dels condemnats, en especial, amb penes més greus, no es puguin presentar ni a les properes eleccions municipals i generals. No trigarem gaire a saber-ho.

Més favorable ho tenen els encausats pendents de judicis. D’entrada, els òrgans judicials d’enjudiciament, no han de tenir, com ja han demostrat en més d’un cas, cap parti pris, és a dir, prejudicis. La interpretació que en faci el TS, que mai és vinculant en seu penal, no servirà de guia, atès que el TS haurà no d’enjudiciar fets, sinó de revisar la seva pròpia doctrina a fets que ell mateix ha jutjat. Això condiciona molt la resolució del TS, encara que sigui el més favorable possible als condemnats. El panorama que s’obre davant els encausats en els tribunals de Catalunya pels fets de l’1-O, sense ser de color de rosa, es presenta molt menys negre i amb cert optimisme.

Finalment, queda el tercer grup, el dels exiliats. Aquí tot està per escriure i és materialment diferent del de la resta d’encausats pels fets del 2017. Caldrà veure, aquí amb tota la seva cruesa, si desapareix en realitat la sedició o el TS la revesteix amb els parracs dels desordres públics. Més fàcil serà la qüestió relativa a la malversació, perquè sembla prou clar que l’únic precepte teòricament aplicable, subratllo teòricament, car sempre he sostingut la inexistència de malversació en el procés, és la nova malversació de l’article 433, ja esmentat. En tot cas, cap dels delictes en joc és objecte de l’euroordre i, per tant, el TS haurà de recórrer a noves peticions de cooperació judicial europea per la via ordinària, on els automatismes no hi són presents.

Avui, fins aquí es pot exposar raonablement què pot passar amb els afectes pels encausaments derivats de la mal anomenada tardor de 2017. Caldrà, igualment, tenir molt present, com ja he esmentat, el capteniment processal tant de la Fiscalia com de l’Advocacia de l'Estat.

Ara per ara no resta més que esperar.