De tot el ressò que en l’últim mes i mig ha tingut la gestació, sortida, travessia, entrebancs meteorològics i climàtics, atacs amb drons, assalt militar, detenció i deportació dels integrants de la flotilla, hi ha hagut una figura que n’ha sobresortit especialment: Ada Colau. L’exalcaldessa de Barcelona, dotada d’un talent innat a l’hora de comunicar (tant per la seva capacitat de fer arribar missatges com en la selecció dels moments mediàtics més adequats), ha emergit per damunt de la resta d’activistes. És veritat que en l’àmbit català ha compartit cert protagonisme -sobretot a l’arribada- amb el regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Coronas i en menor mesura amb la diputada de la CUP, Pilar Castillejo. Però no cal cap estudi d’impacte de mercat per concloure que dels tres polítics ha estat Ada Colau la que ha tingut més visibilitat.

Fins i tot en l’àmbit internacional, només Greta Thunberg ha superat la incidència pública d’Ada Colau. Però en ple viatge l’activista climàtica va abandonar la direcció de la flotilla per desavinences amb altres responsables, entre elles, la mateixa Colau. Sigui com sigui, aquesta exposició mediàtica ha despertat tot tipus d’especulacions amb la possibilitat que la fundadora de Barcelona en Comú pugui ser candidata a l’alcaldia de l’ajuntament de Barcelona a les eleccions del maig del 2027. Amb això no estic dient que hagi planificat ser a la flotilla pensant amb aquella cita electoral sinó que, precisament, pel fet d’haver tingut aquest paper tan central en la missió humanitària, això ha comportat un escenari lògic de situar-la novament com a cap de llista al consistori.  

Ara mateix hi ha més opcions que Colau sigui candidata a Catalunya o a Espanya que a Barcelona

De fet, si aquesta especulació és possible és perquè quan -ara fa un any- va deixar de ser regidora després de nou anys a l’administració local (dels quals vuit sent-ne alcaldessa), Colau mai va descartar un possible retorn a la política local. Un any després d’haver investit Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona -juntament amb els vots del PSC i PP- Colau va abandonar la primera línia política. A més de retirar-se com a representant municipal, també va plegar de la direcció de Catalunya en Comú. Però ja aleshores va deixar clar que no s’excloïa com a cap de cartell el 2027.

De manera conscient, doncs, l’exalcaldessa de Barcelona deixava la porta oberta. Però aquesta possibilitat se situava a l’entorn de l’Ajuntament. Doncs bé, arran d’aquest retorn de Colau a l’esfera pública catalana i espanyola, ja no es descarta que aquesta candidatura sigui més amunt: per a les eleccions a la Generalitat del 2028 o per a unes espanyoles, previstes teòricament pel juliol del 2027 si Pedro Sánchez no les anticipa. És més, el què sí que es pot començar a contemplar és que, de les tres esferes polítiques (Ajuntament, Parlament o Congreso) ara mateix la més allunyada és, precisament, la barcelonina. En aquest sentit hi ha hagut tres moviments molt significatius en les darreres setmanes: Janet Sanz ha dit que deixa la política i tant Gerardo Pisarello com Bob Pop han aixecat el dit per dir que estarien disposats a presentar-se a les eleccions locals.

Els comuns no tenen líder a l'Ajuntament, a Catalunya és incert, i a Espanya està absorbit

Pisarello coneix Ada Colau des de fa 25 anys. Tots dos van coincidir tant a la Plataforma d’afectats per la hipoteca (PAH), com a l’observatori DESC, i el juny del 2015 es va convertir en el seu primer tinent d’alcalde del primer mandat com a alcaldessa, és a dir, va ser la seva mà dreta política en un moment tan crucial com l’estrena a l’ajuntament d’un col·lectiu que no tenia cap experiència en gestionar una institució com la de la capital catalana. Pisarello, per tant, és un home de la seva màxima confiança i no gosaria fer aquest pas, i menys enfrontar-se en un procés de primàries, si no tingués molt clar que Colau ja no prioritza l’alcaldia. En el cas de Bob Pop passa exactament el mateix però aplicant la lògica en l’àmbit personal: és a dir, el periodista, escriptor i columnista ni tan sols insinuaria el pas de fer el salt a la política si sabés que la seva amiga Ada Colau té una mínima possibilitat de ser cap de llista a la ciutat de Barcelona.

Per contra, el rol activista de Colau ha cobrat molta força en un moment, a més, en què el seu espai polític està amb un lideratge vacant a Barcelona, incert a Catalunya i absorbit a Espanya. A Barcelona, després de la marxa de Colau el lideratge del grup municipal va recaure en Janet Sanz, però ella mateixa s’ha autodescartat en anunciar que plega de la vida política després de molts anys, precisament, a l’ombra de Colau. A Catalunya, la qui va ser candidata a les eleccions del 2024, Jéssica Albiach, va esvaint les seves aparicions en favor d’un David Cid cada cop més empoderat. I a Espanya, el referent ideològic dels Comuns, Sumar, pateix una triple dificultat: l’escissió amb Podemos, els límits d’actuació que té Yolanda Díaz pel seu càrrec institucional de vicepresidenta d'un govern de coalició i l’eclipsi polític per part d’un Pedro Sánchez que busca en la concentració de les esquerres la derrota de PP i Vox.

A diferència de Pedro Sánchez o Yolanda Díaz, l'exalcaldessa es pot presentar com la política que a més de donar suport a causes s'hi implica personalment

Davant d’aquest escenari, Ada Colau pot plantejar-se seriosament si aquest retorn a la vida política és per ser candidata dels comuns a presidenta de la Generalitat o cap de llista espanyola de tot l’espai Sumar, Comuns, Esquerra Unida, etc. Si la seva aspiració fos per a les eleccions catalanes, el 2028, la seva candidatura no tindria cap mena de discussió. No hi ha ara mateix a Catalunya cap persona que li pugui discutir el lideratge dels comuns a casa nostra i encara menys com a cartell electoral. Qualsevol altre afiliat que es presentés a un procés de primàries sap que perdria davant d’un cavall guanyador com Colau. I, de fet, és la única política que, a hores d’ara, li pot fer una queixalada electoral a Salvador Illa pel flanc esquerre no independentista.  

A Espanya, Ada Colau també pot tenir opcions i la flotilla també li pot servir de guia. Es pot presentar com la política que, a més d'aliniar-se amb les causes (com Pedro Sánchez o Yolanda Díaz amb Palestina) va una passa més enllà i s’implica personalment en les lluites. Tant el president com la vicepresidenta espanyola poden tenir un discurs molt combatiu contra Israel però mai podran deixar la corbata, la moqueta i la Moncloa per la kufiya, la motxilla i el vaixell. I per més que des d’una sala de premsa es pugui ser molt contundent contra Netanyahu, ser encanonada per militars israelians en alta mar dona una força inigualable en aquest espai. El mateix es pot aplicar amb Irene Montero i Ione Belarra que, per més manifestacions que liderin, mai s’hauran involucrat tant com Colau. L’exalcaldessa excel·leix en l’activisme mediàtic (un cop més, que no es mal interpreti perquè és un reconeixement: domina igual de bé el fons activista com el format mediàtic). Al capdavant de la PAH es va acabar convertint en alcaldessa de Barcelona. Al capdavant de la flotilla es pot acabar convertint en cap de llista a les eleccions espanyoles o a les catalanes. I, per tant, l’únic dubte no és si ho farà sinó quan: simplement falta per saber si estem davant d’un cartell que posi Ada Colau 2027 o Ada Colau 2028.