Denunciar que un capellà cristià catòlic ha abusat sexualment de tu no és fàcil. Pel trauma, per la vergonya i, sobretot, pel poder que encara conserva l'Església. No hi ha cap país occidental que no tingui el seu cas. I la sospita és que als llocs on se'n coneixen pocs és perquè hi impera la llei del silenci i la por.  

A Catalunya fins ara hi havia aparegut algun cas aïllat. El més sonat va ser el dels maristes, amb 43 denúncies contra 12 professors, dels quals quatre van reconèixer l'abús. Però des de dissabte estem parlant de l'abús a un menor comès en una de les grans institucions del país, en un dels símbols d'allò que se'n diu la catalanitat de pedra picada, al si de l'organització que gestiona la muntanya sagrada, a l'indret que és el gran referent per als creients... bé, i per a molts no creients. Des de dissabte, el monestir de Montserrat també té la seva taca.

Miguel Ángel Hurtado, antic membre del grup d'escoltes de Montserrat, ha denunciat que quan tenia 16 anys va patir abusos per part d'un monjo i que l'abadia ha estat intentant tapar el cas durant 20 anys. L'abadia no nega els abusos, afirma que sempre va donar suport al noi i reconeix haver-li pagat 8.600 € per ajudar-lo a sufragar el tractament psicològic que va haver de rebre. Per tant, el cas sembla versemblant.

Però, sap què passa, que els abusos, tot i ser una barbaritat injustificable, intolerable i inadmissible, no són el pitjor del cas. Que en una institució que s'ha atorgat el monopoli de la moral i que hauria de donar un exemple impol·lut hi hagi persones que abusen de menors és una indignitat tan monumental, tan mereixedora d'un càstig extrem que semblaria que això és el més lamentable de tot plegat. I resulta que no. El més condemnable és l'intent de tapar els casos, d'imposar el silenci.

L'Església cristiana catòlica mai ha estat transparent amb els centenars de milers de casos d'abusos que han comès els seus membres al llarg de la història. I això és el més trist perquè vol dir que no està disposada a acabar amb aquesta lacra.

Ella, especialment ella, ha d'estar amb les víctimes i no amb els botxins. I callar, no afrontar el problema i girar la cara és estar amb els botxins. I això encara criminalitza més les víctimes. Les passades i, sobretot, les futures.

Ella, i especialment ella, no pot abandonar les víctimes sota una capa de silenci i premiar els culpables a través del perdó que inocula la insensibilitat. Perquè si fa això, permet que triomfi el mal. I si l'Església permet que triomfi el mal, ja podem plegar. Si l'Església, refugi dels creients per protegir i incentivar la bondat, estimula la maldat a través del silenci còmplice, els creients ja poden fotre el barret al foc.

O fer-se budistes.