Es veia a venir que l’abstenció marcaria el resultat de les eleccions municipals a Catalunya. ERC, JxCat i la CUP feia temps que estaven avisats que un gruix significatiu dels votants independentistes deixarien de fer-los confiança com a càstig per la renúncia de tots plegats a continuar defensant la separació d’Espanya després del referèndum del Primer d’Octubre. I això és el que ha passat, si bé amb gradacions diferents en cadascuna de les formacions respecte a les xifres del 2019.

El principal damnificat d’aquesta realitat és ERC, que es desploma i perd bous i esquelles a tot arreu, no només a Barcelona, sinó també a Lleida i a Tarragona, on pràcticament no té ni possibilitats remotes de retenir les alcaldies. JxCat, en canvi, aguanta millor el cop, com feia la CiU dels últims anys, que a cada bugada perdia un llençol, però anava resistint, i globalment els danys sembla que seran mínims, circumstància que, tanmateix, no li garanteix mantenir la batllia de Girona. Cas a part és el de Xavier Trias a Barcelona, que per molt que sigui JxCat la força que capitalitzi el resultat, la victòria es deu al candidat més convergent que hi ha en aquests moments, que no respon als estereotips de confrontació amb l’Estat espanyol que preconitza el partit de Carles Puigdemont i sí als d’entesa i moderació de tota la vida de CiU. La sociovergència està servida. I de la CUP el millor que es pot dir és que manté posicions en els llocs més emblemàtics on fins ara ja les tenia, com també la mateixa Girona.

A l’altra banda de la balança el gran beneficiat és el PSC, que guanya per vots els comicis al conjunt de Catalunya i que sembla que tornarà a tenir a les mans les principals ciutats del país com en les seves millors èpoques, però no tan sols per la repercussió indirecta de l’abstenció independentista. Ho és també perquè recull bona part de les restes de Cs —Tarragona en serà el millor exemple—, que en el seu dia ja havia crescut a costa del PSC i que ara literalment desapareix del mapa, tret de comptades excepcions. Uns Cs que també es converteixen en el viver del PP i de Vox, que per primer cop entra en la majoria dels principals ajuntaments de Catalunya, en alguns casos per davant fins i tot d’ERC i de JxCat i també de la CUP.

Però s’equivocaran també els qui pretenguin resoldre-ho blandant el missatge de la por i recorrent al xantatge emocional, perquè els responsables del que està passant són els partits i no els electors. 

I tot això és així perquè en el fons és l’elevada abstenció d’un segment de l’independentisme el que haurà modulat els resultats d’aquestes eleccions municipals i el que es converteix, a més, en un clar avís per a navegants. Caldrà veure la lectura que en fan els afectats i la nota que en prenen. S’equivocaran els qui es pensin que els independentistes han plegat veles, perquè senzillament el que han expressat els que s’han quedat a casa —i els que han votat nul o en blanc— és la manca de partits i de líders que els representin. Però s’equivocaran també els qui pretenguin resoldre-ho blandant el missatge de la por i recorrent al xantatge emocional, perquè els responsables del que està passant són els partits i no els electors. De fet, a aquesta hora en qualsevol altre país de reconeguda tradició democràtica ja s’haurien produït unes quantes dimissions.

Dit d’una altra manera, l’abstenció ha destapat la caixa dels trons, però si ERC, JxCat i la CUP són incapaços de donar-li la resposta adequada, el càstig es repetirà tantes vegades com faci falta als comicis espanyols de final d’aquest mateix 2023, als comicis europeus del 2024 i als comicis catalans del 2025. I és que també en l’abstenció s’està demostrant que Catalunya és diferent d’Espanya. A Catalunya la participació ha baixat notablement i a Espanya, per contra, ha pujat. I això els partits d’aquí no poden passar-ho per alt.