Vista la repercussió que ha tingut l’abstenció promoguda per un sector de l’independentisme a les recents eleccions municipals, l’experiència es repetirà als comicis espanyols que Pedro Sánchez ha avançat al 23 de juliol, d’aquí a un mes i mig. ERC, JxCat i la CUP ja hi poden pujar de peus que serà així, bàsicament perquè, sent ells els destinataris d’aquest vot de càstig, són incapaços de donar-se per al·ludits sobre el fons de la qüestió i l’única reacció que tenen és la de córrer a parapetar-se per intentar evitar que el tros de cadascú pateixi encara més desperfectes. Si es pensaven que disposaven de més de mig any per mirar de fer veure que no havia passat res, perquè les eleccions espanyoles serien quan toquessin, a final d’aquest 2023, el president del Govern espanyol els ha ben aixafat la guitarra.

Que un bon grapat de votants independentistes es quedés a casa el 28 de maig ha estat una plantofada que no s’esperaven. Ni vots en blanc ni vots nuls —que tot i augmentar respecte a les eleccions del 2019 s’ha demostrat que resulten innocus—, és l’abstenció el que els ha fet trontollar i el que es veuen a venir que els tornarà a passar factura. D’aquí els moviments que s’han afanyat a treure’s de les mànigues respectives. Que si Pere Aragonès cridant a fer un front sobiranista per plantar cara a l’onada de PP i Vox que ja dona per fet que governarà a Espanya després del 23 de juliol. Que si Jordi Turull proposant per enèsima vegada una llista unitària per concórrer a aquesta pròxima cita amb les urnes. L’un, i per extensió ERC, agita l’espantall de l’extrema dreta, recorre al missatge de la por, per provar d’estroncar la sagnia. L’altre, i per extensió JxCat, insisteix en el vell mantra de CDC de la candidatura conjunta, com si es tractés d'una solució miraculosa i que l’única vegada que es va posar en pràctica —Junts pel Sí (JxSí) als comicis catalans del 2015— va ser un fracàs, per intentar diluir la patacada.

El que hi ha darrere del capteniment de les persones que han decidit no participar més en els processos electorals espanyols no és, com volen fer creure esbiaixadament, la desmobilització de l’electorat independentista, sinó una esmena a la totalitat a l’actuació dels tres partits durant aquests últims anys

Telefonades aquí, reunions allà, uns i altres mirant de distreure l’atenció amb bones paraules sobre com recompondre la unitat que ells mateixos han dinamitat quan no els ha convingut, però venent fum com sempre, i instal·lats en el marc mental espanyol d’aquestes noves eleccions, a les quals bona part de l’independentisme fa temps que creu que, si els partits fossin de debò això, independentistes, no s’hi haurien de presentar. Però ERC i JxCat —la CUP ho decidirà en una votació que cal esperar que no acabi en empat— ho tornen a fer perquè el seu únic objectiu és conservar cadires, sous, menjadores i altres prebendes —que no deu ser per casualitat que el diccionari defineix com a “ofici lucratiu i de poca feina”— que tenen gràcies als resultats electorals i que els perillen si el repartiment de vots que hi havia hagut fins ara és alterat substancialment. De fet, això és el que ha començat a succeir arran de la pujada de l’abstenció a les eleccions locals, fruit de la qual molts càrrecs intermedis que només havien viscut de l’erari públic i mai no havien treballat al sector privat ara es veuen obligats a buscar feina. És d'aquí on plora la criatura, i més que ho farà si la dinàmica de quedar-se a casa d’aquest gruix de l’independentisme fart que des del fiasco del referèndum del Primer d’Octubre li aixequin la camisa, lluny d’aturar-se, s’estén.

Davant això, les maniobres desesperades per impedir-ho, l’ara correm-hi tots, no els serviran de res, per molt que estiguin adornades de la retòrica secessionista buida de contingut que tant els agrada fer servir. Sobretot perquè el que hi ha darrere del capteniment de les persones que han decidit no participar més en els processos electorals espanyols no és, com volen fer creure esbiaixadament, la desmobilització de l’electorat independentista, sinó una esmena a la totalitat a l’actuació dels tres partits durant aquests últims anys. I tant que està mobilitzat l’independentisme, però en contra seva, i això és el que de veritat els fa mal. Això i el fet que es tracti d’un moviment sorgit de la gent, des de baix, que no controlen, ni directament ni per tercers interposats a través de les entitats sobiranistes —Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural—, que malauradament s’han acabat convertint en una peça més de l’engranatge partidista.

A l’independentisme el que li convé és aprofitar l’avinentesa per tornar a esdevenir un moviment majoritari en un escenari d’abstenció sostinguda com a eina de desobediència i confrontació pacífica permanent amb els qui li barren el pas cap a l’emancipació nacional

La situació, en tot cas, no es resol culpabilitzant els qui no prenen part en les votacions, sinó assumint responsabilitats els qui l’han provocada. Si ERC, JxCat i la CUP diuen que són independentistes, però en realitat no ho són perquè els fets desmenteixen dia sí dia també les paraules, què esperen que facin els electors la confiança dels quals han decebut, si no traït? Doncs mostrar-los la seva desaprovació i assenyalar-los la necessitat d’un canvi de rumb que justament no passa per la continuïtat dels dirigents i aparells actuals, convertits en autèntics taps per al progrés del moviment independentista. I si finalment el PP torna a governar a Espanya, i aquesta vegada ho fa amb el suport de la ultradreta de Vox, no serà conseqüència de l’abstenció dels independentistes, sinó de com de malament ho han fet el PSOE i tots els seus aliats, Unides Podem i també els socis catalans que en moments diferents li han donat suport, ERC, JxCat i la CUP, a més del PDeCAT.

Ves a saber, però, si un marc d’enfrontament directe amb l’extrema dreta —que a Espanya, des de la mort de Franco, mai no ha deixat de ser-hi, bé dins del mateix PP bé dins de Cs— és la sacsejada que cal a Catalunya perquè els seus partits, o uns altres de nous, recuperin el tremp i el nord perduts. Pedro Sánchez, avançant les eleccions espanyoles després de la desfeta del PSOE del 28 de maig, ha fet una cabriola per mirar de retenir el poder, aprofitant, entre altres factors, el ressò que espera que li doni la presidència de torn de la Unió Europea a partir de l’1 de juliol. I a l’independentisme el que li convé és aprofitar l’avinentesa per tornar a esdevenir un moviment majoritari en un escenari d’abstenció sostinguda com a eina de desobediència i confrontació pacífica permanent amb els qui, des d’Espanya, però també a Catalunya, li barren el pas cap a l’emancipació nacional. Fins a aconseguir que li franquegin el camí.