Molt s’ha escrit sobre el darrer dels judicis al president Pujol. I per més que se’l vulgui jutjar penalment a pesar del seu delicat estat de salut, ja ningú dubta a hores d’ara que la gran majoria dels catalans l’han absolt de totes les ombres que s’han anat construint malèvolament al seu voltant des de la maleïda aparició de la deixa en l’imaginari col·lectiu.
Però no parlaré del procés judicial. En els darrers temps, els processos judicials en el món polític han esdevingut —malauradament, massa sovint— instruments llancívols d’una dubtosa i difícil imparcialitat. No vull entrar a valorar-ho. La justícia sempre hauria de ser un poder independent. Vull parlar del judici mediàtic que té com a objectiu treure rèdit de la situació penal de l’acusat. La fatídica circumstància que fa que els temps judicials s’allarguin sovint massa i per motius poc explícits, acaba generant una sentència en els mitjans que obliga el presumpte culpable a un ingent esforç mediàtic per defensar la seva innocència també en la palestra i els fòrums periodístics. I aquests és el judici que el president Pujol ja ha guanyat.
L’ha guanyat perquè no el podia perdre. L’obra dels seus vint-i-tres anys de govern és i serà un exemple de construcció de país. Contra això ningú pot fer-hi res. Es pot reescriure la història de Catalunya, però no es pot destruir l’obra de govern. No es poden destruir escoles, jutjats, hospitals, edificis de mossos, carreteres, camps esportius. No es poden destruir totes les associacions de país ajudades pels seus governs. Com tampoc es pot evitar pensar quins trens tindríem si Rodalies hagués estat traspassat fa anys a la Generalitat i funcionés com els nostres estimats ferrocates.
La imatge obscena d’un president minvat de forces, envellit, malalt, lúcid només a estones, deixarà petja com a exemple de poc sentit comú
El president Pujol també ha guanyat la batalla de l’imaginari col·lectiu d’un país que es va creure que podia aspirar a tot, que el cel era a tocar. I Catalunya pot aspirar a tot, però no ara. No per dret, sinó perquè ni som prous, ni ens deixen, ni sabem com serem. Però pel president Pujol, això és irrellevant. Pel president Pujol sempre es reivindica el país, sobretot, fent-lo. La Catalunya de la feina ben feta de molts eslògans. La Catalunya dels qui hi treballen. La Catalunya del fem i farem. La Catalunya del pal de paller. Aquesta és la Catalunya del president Pujol, la que ha sobreviscut a la Catalunya del procés. El president Pujol no va esperar a ser molts, ni va demanar permís. Es va posar a fer Catalunya com va poder. I com ell, unes quantes generacions de dretes o d’esquerres que s’hi van deixar la pell.
El president Pujol guanya la batalla judicial al carrer perquè no la pot perdre. Perquè ha fet tant que no hi ha fogata prou gran per cremar tota la seva obra. Fins i tot els seus detractors i enemics li reconeixen una qualitat innegable: tot per Catalunya. Obsessivament, imprudentment, però tot per construir Catalunya.
La imatge obscena d’un president minvat de forces, envellit, malalt, lúcid només a estones, deixarà petja com a exemple de poc sentit comú. No s’entén gaire on es vol arribar amb aquest petit calvari final al qual l’exposa la judicatura. El judici s’allargarà inevitablement i el president Pujol, per llei de vida, s’anirà degradant. No hi ha cap certesa que pugui escoltar lúcidament la seva sentència d’aquí a un any. D’això se’n diu indefensió en tota regla. La improbable, i impensable, sentència de culpabilitat que el definís com a cap d’una organització il·lícita —allò de criminal ha decaigut— acabaria de consumar el seu martirologi. Perquè Pujol pot ser el cap de moltes coses, però d’una organització criminal o il·lícita... no hi ha per on agafar-ho.
El judici a Pujol just en el moment en què el president s’acaba ens deixa una tristesa difícil d’expressar. Ens imaginem qualsevol dels nostres venerables avis i àvies de 95 anys havent de declarar en un judici, i ens adonem que no té cap sentit. Als nostres avis, els volem ajudar a viure els darrers dies amb dignitat, amb amor, amb tranquil·litat. Volem que els deixin gaudir de la família, ja que d’amics els en queden ben pocs. Els volem a casa mentre puguin. I volem gaudir dels seus records, del seu preuat temps, de les seves històries. Si la mort ens iguala, la vellesa ens deixa temps per preparar-nos-hi. També molts han absolt el president perquè volen que deixem tranquils els nostres avis. I segur que molts volem que deixin tranquil el nostre president.