Salvador Illa va ser hospitalitzat el 17 de gener, avui fa exactament un mes. Segons els metges de l’Hospital de la Vall d’Hebron que el van atendre, patia d’una osteomielitis púbica. Va estar dues setmanes ingressat, inclosos uns quants dies a la Unitat de Cures Intensives (UCI), i el 30 se’n va anar cap a casa, on ha continuat la recuperació amb tractament antibiòtic i fisioteràpia mitjançant el que se’n diu hospitalització domiciliària, fins a rebre l’alta mèdica que li ha permès tornar —ahir— a la feina. En tot aquest temps, tanmateix, els ciutadans de Catalunya no han tingut pràcticament cap notícia de l’estat del seu president. Per què aquest silenci?

L’osteomielitis púbica no és una malaltia qualsevol. És una malaltia rara i pot ser greu en la mesura que es tracta de la infecció òssia de la símfisi púbica —que és l’articulació cartilaginosa que uneix els dos ossos púbics just al mig del cos i que actua com a punt de connexió essencial per a la locomoció—, freqüentment de caràcter bacterià, que causa dolor pelvià intens, febre i limitació funcional per caminar, i el tractament de la qual s’estima que dura unes dotze setmanes. Més enllà de les especificitats mèdiques del cas, que són els professionals els únics que en poden donar raó, ha de ser un bon tràngol patir-ne. Això no treu que, tractant-se del pacient de què es tracta, la ciutadania no en pogués tenir cap més notícia. Al contrari, i precisament perquè es tracta del pacient de què es tracta, la ciutadania tenia dret a saber què  passava.

Perquè, respectant el dret de la intimitat i de la privacitat de tota persona, i més en el cas d’una persona malalta, resulta que aquesta persona és ni més ni menys que el president de la Generalitat i que, com a tal, és la persona més pública de tot Catalunya. I per sobre de rivalitats polítiques i deixant de banda sigles partidistes, la gent volia saber com es trobava qui va ser elegit se suposa que per regir, si més no durant quatre anys, el destí del seu país. L’única informació que en tenia —qui va tenir l’interès de buscar-la— eren tres piulades al compte d’X del mateix Salvador Illa: la primera, del 18 de gener, l’endemà de ser ingressat, en què deia que es trobava “bé i amb ànims”; la segona, del dia 30, en què explicava que tornava a ser a casa, i la tercera, de l’1 de febrer, en què desitjava una “ràpida recuperació” a la consellera d’Educació, Esther Niubó, que aquell dia havia anunciat que s’havia de sotmetre a una intervenció quirúrgica. Res més, ni una trista foto sortint de l’hospital per tornar a casa, ni un comentari breu sobre la situació dantesca de Rodalies, que la ciutadania hauria agraït.

La manca d’informació dona peu a tota mena de rumors i d’especulacions

Davant d’això, a mesura que passaven els dies sense notícies, el xup-xup al carrer sobre l’estat de salut del 133è president de la Generalitat anava creixent, i com més dies passaven més teories, cada vegada més estrambòtiques, circulaven. En un cas així, el pitjor que hi pot haver és manca d’informació, perquè els que treballen en el camp de la comunicació saben que la manca d’informació dona peu a tota mena de rumors i d’especulacions. Però, quan la cosa semblava que es podia començar a descontrolar, divendres la quarta piulada de Salvador Illa tallava les càbales de soca-rel per donar a conèixer a tothom que “dilluns —ahir— em reincorporo de forma progressiva a la feina i a les meves responsabilitats com a president de la Generalitat”. Amb quatre setmanes n’ha tingut prou per tornar a treballar, encara que, de moment, sigui, com diu ell mateix, només a poc a poc i de mica en mica. De feina, en tot cas, no li’n faltarà.

I és que durant la seva absència, la sensació que Catalunya és un país que cau a trossos, que ja feia temps que durava, s’ha accentuat: els trens no funcionaven —ni funcionen—, no es podia passar per l’autopista, el personal educatiu feia vaga, el vent paralitzava el Govern i indignava el país, la pesta porcina africana es desbocava, els metges preparaven una altra vaga... “Torno amb moltes ganes, energia i determinació”, assegurava divendres. Doncs fa bé, car li faran falta, perquè mentre ell no hi ha sigut la imatge del Govern ha estat talment la d’un vaixell a la deriva sense ningú al timó. Si serà capaç de redreçar el rumb és el que està per veure, perquè molt abans que ell faltés a causa de la malaltia el seu Govern ja havia suspès l’assignatura de què històricament el PSC tant s’ha vantat de dominar: la gestió. Hi haurà qui l’haurà trobat a faltar i hi haurà qui considerarà que la seva absència no s’ha notat gens. Hi haurà opinions per a tots els gustos.

En allò que no hi haurà discussió és en la continuïtat de Sílvia Paneque com a consellera de Territori —si més no fins que el maig del 2027 es torni a presentar a les eleccions municipals a Girona—, perquè Salvador Illa no té cap mena d’intenció de prescindir-ne. Al contrari, com més li demani l’oposició que la rellevi pel caos ferroviari, més garantit tindrà el càrrec. Però això JxCat, que juntament amb ERC és qui no s’ha cansat de demanar-ne la dimissió, ja ho hauria de saber, perquè és el que feia Jordi Pujol quan manava i quan l’oposició de l’època, liderada justament pel PSC, li reclamava sense parar que tallés el cap d’Antoni Comas, aleshores conseller de Benestar Social. Insistir, en aquest context, que la consellera plegui o que, si no ho fa, el president se sotmeti a una qüestió de confiança, com fa el partit de Carles Puigdemont, és pura gesticulació política que no porta enlloc.

El cas és que només anunciar que tornava Salvador Illa s’ha convertit de nou en el blanc de les crítiques, sobretot de JxCat, que durant el temps de baixa, això sí, va compartir escrupolosament el mateix silenci sobre el seu estat de salut. L’únic que el va trencar, de fet, va ser Aliança Catalana, quan l’endemà d’haver estat ingressat a l’Hospital de la Vall d’Hebron Sílvia Orriols li va retreure irònicament si també havia “hagut d’esperar tanda en una llitera als passadissos com la resta de mortals” o havia gaudit de tracte preferent i havia “tingut habitació a l’instant”. Qui ha hagut de fer servir les urgències de la sanitat pública catalana sap que d’un temps ençà estan especialment col·lapsades, que el ciutadà s’hi pot passar hores abans no l’atenen i que en alguns centres sanitaris la manca de mitjans és clamorosa. La pregunta no era, per tant, tan impertinent com li van replicar del Govern estant, tot i ser normal que al president de la Generalitat se li dispensi, si l’interessat no diu el contrari, el tracte que mereix el càrrec.

L’exemple, tot i així, serveix perquè la classe política catalana es pregunti què li sembla que s’estimen més els ciutadans de Catalunya, que els diguin les coses pel seu nom o que els les ocultin darrere d’un silenci que ves a saber què amaga? És aquesta manera de fer, que acostuma a tenir la classe dirigent, de tractar la gent des de la superioritat moral en lloc de pensar que és prou intel·ligent per emprar el seu propi criteri sempre que convé. I llavors aquests mateixos polítics són els que no entenen com és que les urnes els passen factura.