Tot el que està passant, el desori infumable, la inexistència de projectes solvents, la indecent reculada, la indecisió, la manca d’iniciatives, el ridícul corresponent..., tot plegat sembla un remake a la catalana de la pel·lícula El sisè sentit. I si resulta que estan morts i no ho sabien? És a dir, es mouen, gesticulen, fan declaracions altisonants, treuen els seus tuitaires a mossegar, a vegades fan veure que es reuneixen, però tot plegat només és un miratge, perquè ja no estan vius, sinó atrapats en un simulacre de vida. No cal dir que, abans que ningú s’escandalitzi, no em refereixo òbviament a l’aspecte biològic de la vida (que espero i desitjo que sigui sa i de llarga durada), sinó a la vida política, tant mortal com la primera. Per concretar-ho, fa la impressió que el tripartit independentista i la majoria dels seus dirigents i actius polítics, no tenen res a oferir, més enllà de la retòrica buida, perquè varen quedar fulminats per la repressió i s’han convertit en ànimes dolentes que es passegen per la realitat sense poder-hi intervenir. Potser no ho saben, com el pobre Bruce Willis de la pel·lícula, o potser se senten còmodes en el paper de fantasmes. Sigui com sigui, els actius polítics que ara parlen i teòricament dirigeixen el moviment independentista (fora d’alguna notable excepció), estan totalment caducats, incapaços de plantejar ni una sola estratègia, més enllà de la retirada. Per això han deixat de ser líders, convertit en simples funcionaris que, amb obediència cortesana, gestionen la misèria autonòmica. De fet, la mateixa presidència mostra tan poca alçada, que no arriba a virregnat amb galons.

La mirada a vol d’àliga és desoladora: uns, els d’Esquerra, en reculada completa, tan submisos que ja fa temps que caminen de bocaterrosa. Són el paradigma de la derrota, anorreats fins al punt d’esdevenir servents del règim que els reprimeix. Els altres, els de Junts, més orgullosos i, sobre el paper, molt més compromesos, però sempre mig embarassats i, en conseqüència, incapaços de parir res que no sigui aire. És cert que alguns dels seus líders mantenen posicions coherents, però el conjunt del partit és un Cafarnaüm d’indecisions i estratègies dissonants, que els neutralitza la capacitat de lideratge. I els de la CUP, els protestaires oficials, instal·lats a la pancarta permanent, habitants impertèrrits del soroll, útils per a no res, excepte per a no perdre cap oportunitat de perdre totes les oportunitats. Si aquests tres partits havien de dirigir el procés d’independència el 2017, cinc anys després ni tenen full de ruta, ni projecte, ni complicitat, ni tenen, sobretot, el coratge per culminar el procés que es va endegar. I coratge és, sens dubte, la paraula clau, perfectament resumit en aquest tuit que va publicar Josep Costa: “Fart de sentir ERC i la bombolla subvencionada preguntant com es fa la independència. Es fa tal com es va planificar entre 2012 i 2017, però sense aturar-se a mig camí. Que per covardia o conservadorisme no vulgueu acabar la feina no significa que altres no sapiguem com fer-ho.” Covardia, conservadorisme o catatonia derivada de la repressió, és aquest panorama el que va fer esclatar l’Assemblea i forada, com una gota xinesa, la confiança de la gent.

Els actius polítics que ara parlen i teòricament dirigeixen el moviment independentista (fora d’alguna notable excepció), estan totalment caducats, incapaços de plantejar ni una sola estratègia, més enllà de la retirada. Per això han deixat de ser líders, convertit en simples funcionaris que, amb obediència cortesana, gestionen la misèria autonòmica

Vol dir això que cal fer taula rasa i construir de bell nou per tal de tornar a aixecar l’edifici independentista? Una llista cívica, tal com insinuava —a manera d’amenaça subtil— l’Assemblea? Sincerament, no crec que aquesta mena d’experiments, que passen per enderrocar tots els bastiments anteriors, resultin efectius, però sí que és fonamental que el moviment ciutadà organitzat estigui activat i posi contra les cordes les misèries dels partits, fins al punt d’obligar-los a reaccionar.  En aquest sentit, també pot ser d’enorme importància el paper del Consell per la República, la capacitat de mobilització del qual encara és desconeguda, per bé que en tindrem un tast en l’acte per l’aniversari del Primer d’Octubre. A més, el lideratge del Consell està en mans d’un dels pocs líders encara creïbles de l’independentisme.

A diferència de Junqueras —l’autèntic protagonista del “Sisè Sentit” català—, o dels diletants dirigents de la CUP —incloses aquelles que van disciplinadament a Madrid i, en perfecte castellà, demanen que se’ls perdoni els pecats-—, Puigdemont ha mantingut una fermesa en l’estratègia i una claredat en els objectius, gairebé inexistents en la resta de dirigents del 2017. Però, el seu fort lideratge, juntament amb l’ANC, el Consell per la República i les entitats, són suficients per canviar el paradigma polític i retornar-nos a la ruta de la independència? No sembla probable, per molt que el moviment independentista sigui de baix cap amunt, és a dir, de la ciutadania als partits, però sense aquests, el camí sembla impracticable. La qüestió és si n’hi haurà algun d’ells capaç d’agafar la torxa amb decisió. ERC? Poc probable a hores d’ara, decidit com està a refundar un pujolisme de rebaixes; JUNTS? Podria si aclareix l’embolic intern, mostra una mica d’intel·ligència estratègica i finalment assumeix el repte i es mulla de veritat, per bé que de moment sembla tenir pànic a l’aigua; i la CUP? Inimaginable, feliçment instal·lats en l’excelsa comoditat de l’estripada.

D’aquí ve tota la confusió. No és cert que no hi hagi estratègies possibles, ni camí trallat. El que hi ha és un enorme acolloniment disfressat de pensament polític. Paraules, paraules i més paraules per amagar que les úniques paraules que realment importen les han esborrat del diccionari.